Direm que ha estat fantàstic

Els músics d'Antònia Font juguen a favor seu a l'hora que sigui jo qui escrigui una crònica del seu concert: és difícil que sigui imparcial. Hi ha més d'un factor que predetermina que parli bé d'ells i del que fan, dalt de l'escenari i fora. D'ençà que els vaig conèixer quan vaig tenir a mans el seu segon disc, 'A Rússia', en una entrevista que vaig fer al vocalista Pau Debon l'any 2001, he mostrat la meva admiració per tot el seu treball, tant a títol col·lectiu com individual. Sempre m'ha captivat el seu pop-rock fresc, tan propi, i les lletres desconcertants i originals que fugen de l'obvietat.

Naturalment que m'alegro del retorn d'Antònia Font als escenaris i a la producció discogràfica després de vuit anys d'aturada. Novament, tot aquell enginy mallorquí s'ha posat en marxa amb la publicació del seu nou disc, anomenat 'Un minut estroboscòpica' (2022), i concerts de diversos formats. Benvinguda, doncs, aquesta nova etapa, que, segons van anunciar ells mateixos, respon a la necessitat de continuar creant. I certament que ho fan conservant el seu bon sentit creatiu, amb voluntat de mirar endavant i sense que l'aturada els hagi afectat un pic.

Sense desmerèixer el treball de la resta de músics, els artífexs principals d'aquest món creatiu són Joan Miquel Oliver i Pau Debon. Oliver és molt més que el guitarrista: és el motor creatiu de la nau Antònia Font, el lletrista i el compositor. Ell és el creador de totes aquestes fantasies, i Pau Debon qui les interpreta amb la seva veu dolça i acollidora. I renoi, com les interpreta! Complementen el grup Jaume Manresa (teclats), Pere Manel Debon (bateria) i Joan Roca (baix).

Aquest cap de setmana, Antònia Font ha ofert dos concerts al Teatre Fortuny de Reus per presentar el seu últim disc i commemorar el desè aniversari del Festival Accents. El concert de diumenge es va haver d'afegir perquè les entrades del primer es van esgotar ràpidament, i també es va omplir del tot. Resulta curiós i amable que entre el públic hi hagués diverses generacions, i que totes coneguessin i entonessin les cançons del grup mallorquí. Hi havia molts joves que no havien nascut quan el grup va publicar el seu primer disc, l'any 1998. 

Antònia Font va obrir el seu repertori amb ses estrelles al cel de "Cançó de llum", la peça que dona nom al disc 'Un minut estroboscòpica', i l'escapada a París d'"Oh la la". Després arribarien cançons d'àlbums anteriors, com "Armando Rampas", "Portaavions" i "Robot", i de més anteriors, com "Dins aquest iglú"; temes gairebé seguits que augmentaven progressivament la intensitat i les emocions del públic. Va contribuir-hi un contundent "Astronauta rimador". La interpretació a pèl de Pau Debon de "Cartes de Ramiro" va trencar la intensitat ―o en va crear una altra― i va afegir-hi emotivitat. 

La interacció amb el públic anava “in crescendo” a mesura que tocaven temes més coneguts, o quan Debon va aparèixer en un dels pisos superiors per interpretar "Clint Eastwood", o quan van convidar la gent a ballar "Vitamina Sol" al fossat, o quan van entonar altres cançons, com "Alegria...", que va convertir la trobada en una festa amb el públic dempeus. El comiat va arribar en el segon bis amb la bonica cançó d'amor "Calgary 88" i amb "Viure sense tu", del seu primer disc, idònia com a declaració d'amor en aquesta nova etapa. 

Van ser més de dues hores de concert al Fortuny, amb més de trenta cançons interpretades, moltes alegries entre el públic i algunes dosis de nostàlgia. En definitiva, un concert fantàstic i inoblidable que raona per què els mallorquins han de continuar en actiu i creant.