'Llongue': 'Amb el temps, descobreixes el veritable encant de la música'

Com sorgeixen les sinergies de dos músics d'estils tant diferents?

Com la majoria de coses guapes a la vida, per casualitat. Tinc un estudi a la Pobla de Montornès i, un dia, estava gravant amb el Joan Eloi Vila, el guitarra que acompanya al Buenafuente. Vam anar a buscar tabac al bar de la urbanització i estàvem prenent una copa quan, de cop, va aparèixer un tipus amb vestit i corbata i una dona espectacular. El Joan Eloi ens va presentar... per qüestions obvies, em vaig interessar més per ella, també perquè te un programa de ràdio. Vam començar a parlar i ens vam adonar que vivíem al mateix carrer, ells al número 35 i jo al 57. Tinc l'estudi i necessito fer proves i sorollets, amb qui sigui! I més amb un tipus com ell que toca el piano... i ella que canta...

Fa vint anys que va treure el seu primer àlbum en solitari.

En aquell moment estava donant voltes precisament a això. La idea era fer un disc recopilatori, amb noves mescles i alguna que altra cançó regalada. Però em vaig trobar amb el Charly i ell va començar a interpretar les meves cançons amb el piano. És curiós perquè jo no li posava el tema, és un home que no li agrada gens la música, va de desenganyat i de cremat, no s'escolta, ni tan sols quan ell grava. Li poso els acords al paper i li dic fes aquesta cançó dolça i una mica decadent. Aquest és el concepte... Ell tocava i jo cantava, i si funcionava l'incorporàvem al repertori. Primerament, vaig pensar en fer només les cançons de piano, però després ni molt menys.

És a dir, que el públic del teatre Bravium es trobarà una reinterpretació de les seves cançons.

Si coneixen les cançons, les reconeixeran. No estant tant canviades. El piano del Charly no és ni de jazz, ni d'un estil clàssic. És un virtuós, d'aquells pianistes que saben sonar a totes les cançons. Amb aquesta reinterpretació, això sí, destaquen molt més les melodies i les lletres.

Preveiem també una interpretació més intimista?

Molt més, faig una mica de ‘krooner'.

Com és això de tocar primer en directe i traslladar aquestes cançons, posteriorment, a un cd?

Si haguéssim plantejat el projecte prèviament, primer hauríem gravat i després tocat, però tot ho vam fer com anava sortint. No sabíem com quedaria i després de fer un concert d'estrena a Sabadell, a casa meva, vam comprovar que a la gent li agrada molt. També cal tenir en compte que moltes cançons ja estan mig gravades a l'estudi. De fet, alguns dels temes que sortiran al disc són la primera interpretació que va fer el Charly, només mirant-se el paper! Té aquest punt de frescor. Abans els grups assajaven les cançons en directe i després les gravaven no? Sí, és realment a la inversa del que es fa ara, però és que estem al dictat de l'atzar... Tot és casualitat en el fons. Espero que el disc estigui al carrer passat l'estiu.

Sense una connexió emocional amb l'altra persona, això no hauria tirat endavant.

Sí, està clar. Ens hem fet un fart d'assajar per poder tirar endavant el projecte. Ell estava encantat i ens vam fer molt amics, no només musicalment. Aquí està la gràcia. A banda de tocar, parlem, bevem i riem, tant amb ell com amb la seva dona, que fa un programa de ràdio a Torredembarra. Ens hem implicat molt. Estem en una urbanització on en el 95% de les cases no hi ha ningú durant onze mesos. A l'hivern es fa de nit a la mateixa hora, però sembla més fosc. Estar amb aquesta gent és un luxe, ho haig d'aprofitar.

A més de vostès dos, qui més tocarà al concert del Bravium?

També cantarà la dona del Charlie, la Sol Becker. Fem una cançó junts, i fins i tot, hi ha un moment en que la deixo fer un tema seu. És una gran artista. Al cap i a la fi, es tracta d'explicar una mica la meva realitat actual... estic allà amb aquests dos, que podria ser molt millor, però també molt pitjor. Recordo el primer dia que es va posar a cantar un bolero, a dins de la cabina, amb una cadira. Jo era l'únic que el veia, des de la taula de mescles i a través d'un vidre. La vaig veure gesticulant com si estigués en un teatre ple de gent. La Sol ho sent molt i tot això no ho fa per mi, sinó perquè no sap estar sense cantar.

Creu que aquest fet de viure tan intensament la música s'ha perdut, especialment, en aquells grups que comencen i estan més pendents de les dades de vendes?

És probable. Jo també vaig viure èpoques d'èxit amb La Madam i estàvem més pendents d'aquestes coses. Amb el temps, descobreixes el veritable encant de la música, ja que aquesta, a banda de donar-te grans moments, també et dóna pel sac. Per fer música, has de renunciar a una sèrie de coses, jo no tinc un gran cotxe, per exemple, no sé que hauria passat si hagués treballat d'una altra cosa. No ho lamento gens. És un estil de vida que t'agrada o no. A vegades penses en “vaja merda” en la que m'he ficat. Alguns dies estàvem tots dos força atapeïts i ens posàvem a assajar... després, li deia al Charly: “em sento tan afortunat d'estar aquesta tarda aquí i de poder tocar aquestes cançons”. És el luxe més gran del món. És una cosa que veus amb l'edat. Si amb vint-i-dos anys foten la teva cançó al Polseres Vermelles... Nosaltres no vam triomfar en aquest nivell, però sí sonàvem a totes les ràdios i omplien la Celeste.

Suposo que en aquest projecte ha deixat de banda la seva anterior referència als Beatles.

La meva referència als Beatles hi serà sempre, inevitablement. L'altre dia ho parlava amb el Joan Masdéu, la quantitat de gent que té influència beatle i no s'assembla en res entre ells. Al passar la música pel filtre del Charlie, els Beatles no hi són, potser alguna cosa harmònica dels anglesos seguirà persistint, perquè els acords són els mateixos, però els seus colors són menys perceptibles. És curiós perquè quan estàs gravant en un estudi i et diuen “sona una mica a Queen”, dius: “Compte!”. També ho penses si et diuen que sona a Clapton, però en canvi si et diuen que sona a Beatles, no ho vols canviar.

Intentem prendre referents coneguts, també pot ser per autocomplaença.

Sí, i perquè tothom té les seves fantasies. Em vaig ficar a la música perquè escoltava als Beatles i m'agradaven molt, malgrat que no vaig ser contemporani seu i els vaig començar a sentir quan feia cinc anys de la seva separació. Fixa't que encara hi ha gent de vint anys que fluixeja amb els Beatles i que grups com Blur o Oasis serien impensables sense ells. Els Beatles tenien una cosa molt interessant, que ha marcat època: eren investigadors. Obrien una porta i entraven, creuaven el límit i deixaven la porta oberta. Van jugar totes les cartes possibles i les van deixar obertes. Per això, hi ha grups que aprofundeixen en el terreny beatle i no s'assemblen en res.

Vostè també es dedica a la producció musical. Quins grups li agrada produir?

M'agrada produir la gent amb la que m'entenc. No et diré estils, potser abans m'agradaven més el blues o el rock. He treballat força amb cantautors... fer una cançó és relativament fàcil, fer-la interessant és molt difícil. Les cançons que sonen a la ràdio les he sentit tota la vida, però un dia pot ser et ve algú amb un so que no havia sentit mai... la gent té coses interessants a fer... M'agrada molt treballar amb grups que no han editat res, perquè els hi puc ensenyar moltes coses. També amb gent que té les idees molt clares. En aquest cas, la meva feina es redueix més a tècnic de so. Estic a disposició i no imposo res, m'ho passo molt bé, ja que els músics tenen una actitud collonuda, malgrat tenir millors o pitjors moments.

Al seu últim disc va fer una defensa del vinil, però com creu que s'ha d'aprofitar la nova distribució digital?

En realitat vaig treure un vinil per culpa de la portada, que era una rèplica del Sergeant Peppers dels Beatles. El grup anglès mai hauria fet aquesta portada si fos per un cd, ja que quedaria molt petita. Fa tres anys era una època on es tornaven a editar coses en vinils i vaig temptejar una discogràfica, els vaig convèncer, que tot i ser més car, el meu públic pagaria el preu perquè els hi faria gràcia tenir un vinil. Però està clar que amb els temps que corren, pots fer una cançó i acte seguit, si vols, penjar-la a la xarxa i que l'escolti tot el món.

Evita els intermediaris.

Recordo quan tocava amb La Madam tots aquests personatges de les discogràfiques, com el clàssic que feia promoció, uns tipus cocaïnòmans, penjats, que anaven a “cobrar-ho tot”. Eren una mena d'inútils que no pintaven res en el procés creatiu. Tot això s'ha anat a fer punyetes i ara els veus desesperats a veure que n'agafen. Està bé perquè ens hem carregat intermediaris. Trobo fantàstic que hi hagi bandes que només surtin a la xarxa. De fet, utilitzo Internet tant com puc. Abans tenia un concert i em passava dos dies telefonant a la gent perquè vingués, ara ho escric al Facebook i en un moment es poden haver assabentat deu mil persones.

Com valora el fet que en un moment de tensions entre Catalunya i Espanya, la música catalana tingui un reconeixement a la resta de l'Estat?

Però el té, aquest reconeixement?

Així sembla, amb grups com Manel, Antònia Font o Els Amics de les Arts.

Podria ser que malgrat ens ensenyin una cara d'Espanya conformada per gent fatxa, hi hagi més gent interessant del que sembla. Pot ser si féssim un referèndum a tot l'Estat, també el guanyaríem... El que és cert que aquí només arriben els que fan més soroll. He viatjat per Espanya i a llocs com Madrid mai m'he sentit maltractat per ser català. Pot ser a la franja que hi ha més enveges amb València... Si realment aquesta música està sent considera a Espanya, pot ser tenim una opció de fer referèndum a tot l'Estat. S'ha de fer campanya.