L’heterodòxia del Bar Campus compleix 20 anys

El Bar Campus, del carrer de Sant Llorenç, ha complert aquest 23-F els seus vint anys d’existència. Un dia carregat d’ironia per celebrar la vitalitat d’un espai heterodox, singular, lligat a la memòria de tota una generació, sense perdre atractiu per seduir-ne una de més jove, i tan compromès socialment com capaç de crear una xarxa de complicitats sense filiacions, més enllà de la de voler passar-ho bé aprofitant el nou format tavernari adoptat en els darrers temps. El trident format per Joan Rosich (55 anys), la lleidatana Elena Salas (49) i Àngel Díaz (52) regenten un local (herència de l’antic Refugi) que ha sabut reformular-se d'ençà que van crear la cooperativa destinada a regentar-lo en les seves dues etapes, l’actual i l’anterior de set anys de durada al carrer de Sant Esteve.

“El 1996 Reus tenia un dèficit total de bars, especialment tan trencadors com els nostres, perquè l’oferta existent eren relíquies”, afirma Rosich. “En aquesta zona es concentraven els bars alternatius i ens coordinàvem entre nosaltres a l’hora de dinamitzar la zona”, afegeix a tall de record d’una època en la que els reusencs emigraven a Tarragona per viure la nocturnitat i traïdoria. “Ara estem al centre de la ciutat però al marge de l’oferta que es genera al Tomb de Ravals” i que ha capgirat el sentit de la circulació per la T-11.

“Després de tant de temps, els de Tarragona venen aquí, on hem passat de la sequera absoluta a una oferta al•lucinant i potser sobredimensionada de bars i restaurants”, assegura Rosich mentre remarca la capacitat de resistència del que Díaz defineix com “una plaça”. “El bar és un espai de trobada dels col·lectius locals i de gent de diferent tarannà” que el tenen com una manera “d’establir ponts” i compartir no només idees, sinó sensacions culturals i gastronòmiques, indica.

Perquè la poesia de l’establiment és polisèmica. “Hem redefinit l’oferta de més nocturna en un inici a més tavernària i lligada al menjar en l’actualitat. Abans era un bar musical on podies picar alguna cosa, i ara hem anat perdent part de la nit i hem guanyat en l’aspecte d’oferta de cuina”. L’horari de 18.00 a 2.30 hores, cada dia excepte diumenges, permet gaudir del que Salas defineix com “un menjar que combina els plats casolans amb les cuines mediterrànies i la d’altres cultures en forma de fusionat”.

Un paquet que es complementa amb música no comercial, “l’especialització en vins de la terra i, de forma creixent, en cerveses artesanes catalanes i productes de proximitat. A més mantenim la nostra aposta pel cafè just”, com una certificació del seu interès per fugir de la simple lògica empresarial. “Hem ampliat més el ventall d’edats i tipologies”, explica Elena. “Quan vam obrir -rememora- era un cercle de gent molt més concret lligat a una mateixa generació i edat. Ara hi ha gent que ve d’entorns diferents, atreta per la música, el menjar o perquè tenim una cervesa concreta”.

El Campus i la cultura

Ara bé, parlar del Campus és fer-ho també de cultura. Rosich recorda com ajuden a la dinamització de la vida social de la ciutat “participant tant en el Festival Reggus i el de Blues com organitzant la Nit de Marxa de Sant Pere per la Festa Major, sorgida en els temps en què l’oferta musical a la ciutat per aquestes dates era molt pobre”. Díaz hi incorpora “els concerts de petit format que també programem, activitats culturals com recitals de poesia, cartellera, venda de llibres i exposicions”.

De fet, “mes rere mes, en els darrers tretze anys hem programat una exposició, bé de pintura o de fotografia, que canvia les parets del local”, donant-lis vida i “que és molt ben percebut per la gent”. Amb anècdota inclosa, nascuda en el fet de dir-li a la fotògrafa valenciana Ana Iturralde, que publicava a l’agència Màgnum, que li rebutjaven una exposició sobre nens albins “per ser massa dura”. “Ens va oferir una alternativa basada en motius de moda que vam acceptar, però això no va impedir la nostra sorpresa quan vam veure que l’exposició a la qual havíem dit que no acabava sent portada del Dominical d’El País”, explica amb certa sorna Díaz.

Durant aquests anys de vida, el Campus també ha participat, organitzat o col·laborat en el concert de Misericòrdia On Fire, la festa al carrer de Sant Llorenç, pels voltants de Sant Pere, o el mític concert clandestí de Manu Chao i Fermín Muguruza al Morell.

La política

El component polític, és clar, és consubstancial a un establiment embolcallat “d’una fama de radicals, anarquistes i independentistes”. Segons Rosich, “curiosament això no ha estat mai un handicap. En cap moment hem fet proselitisme de les nostres idees, però no ens hem amagat mai. I crec que la gent aprecia que no deixem de pensar i difondre” uns arguments que també formen part dels missatges llençats a través de les xarxes socials del local.

La sang no arriba al riu perquè el temps ha generat complicitats: “Tenim bon rotllet amb els botiguers del carrer i fins i tot amb l’Orfeó”, que vindria a ser com la ‘Nemesis’. “Fins al punt que hi hem programat també concerts com el d’una cantant algeriana i hi ha socis que vénen aquí a prendre cerveses sense cap problema. Òbviament, sí que és cert que hi haurà gent que mai posarà els peus aquí perquè ja tenen altres espais”. No obstant, el Campus forma part de l’associació de comerciants Excèntrics.

“Nosaltres també estem indignats”, es pot llegir en un cartell que adorna la barra. Tot sembla indicar que durarà, almenys, vint anys més… I no parlem només del local!