La moció de censura presentada per Pedro Sánchez va ser exitosa i, contra tot pronòstic, el secretari general del PSOE va tombar a Mariano Rajoy i al seu executiu, convertint-se en el setè president espanyol des de la tornada a la democràcia. Una bona notícia que obri una nova i incerta etapa política, on recuperar el diàleg amb Catalunya ha de ser una de les prioritats del nou president. Una investidura de Sánchez que ha coincidit en el temps amb la presa de possessió dels i les conselleres del nou executiu de Quim Torra, configurant –així– un govern efectiu i aixecant-se, de facto, la intervenció del 155.
La moció de censura semblava una iniciativa que no prosperaria però que, alhora, era necessària presentar per higiene democràtica. Tanmateix, va tenir èxit amb 180 vots a favor, 169 en contra i una abstenció, convertint-se en una moció històrica, la primera que triomfa en democràcia. El canvi a Rajoy i al PP no ha arribat ni d'Iglesias ni de Rivera, sinó, d'un Sánchez que va saber sumar als vots del seu partit els de Podemos i les confluències, i els dels sobiranistes catalans i bascos. En aquest sentit, la sentència de la Gürtel ha estat el catalitzador de l'alternativa al PP, articulant una majoria parlamentària d'acord amb el "No" a Rajoy i a la no convocatòria d'eleccions immediates.
L'altre gran derrotat de la moció va ser Albert Rivera. El líder de Ciutadans, encegat per les enquestes, va maniobrar malament argumentant que la legislatura havia acabat, per a després no avenir-se a donar suport a Sánchez i, per tant, tancant l'opció posterior de pactar eleccions. El vot de Ciutadans, favorable a la continuïtat del PP, deixa en paper mullat el seu discurs de regeneració democràtica i de tolerància zero amb la corrupció. La pugna entre els populars i Ciutadans per liderar l'oposició, fent bandera del discurs nacional-espanyol, es preveu acarnissada. No obstant això, si el PP no s'afanya a refundar-se i a tancar aviat les pugnes internes per la successió a Rajoy, Ciutadans continuarà tenint els suports necessaris –econòmics, financers i mediàtics– per convertir-se en la nova dreta hegemònica.
Els 84 escons dels socialistes al Congrés conformaran un govern dèbil que tindrà en contra, no només al PP i a Ciutadans –que no dubtaran en fer una crida a la mobilització per desgastar al govern–; sinó, també als mitjans de comunicació de la caverna mediàtica que acusaran Sánchez d'una suposada agenda oculta i, per si fos poc, també tindrà l'animadversió de part del seu propi partit, representat per algunes baronies i la vella guàrdia socialista. Aquesta debilitat de Sánchez no ha d'implicar que Unidos Podemos (UP) hagi d'entrar a governar amb un PSOE que cal recordar és un partit d'ordre, peça fonamental del règim del 78 –d'un bipartidisme moribund– i que té pendent la sentència del cas dels ERO d'Andalusia. Malgrat això, actualment, el PSOE de Sánchez arriba al govern d'un Estat espanyol que afronta una triple crisi: institucional, socioeconòmica i nacional-territorial, i haurà de buscar aliances per sobreviure; situació que farà que es trobi en continua tensió i amb contradiccions internes. Una oportunitat perquè UP, per una banda, arrenqui conquestes socials condicionant –des de fora del govern– el seu suport al nou executiu (via portuguesa); els moviments socials, per l'altra, aconsegueixin –mitjançant la mobilització– mesures favorables a la majoria social i, finalment, els partits sobiranistes avancin en l'autodeterminació supeditant el seu suport a aquesta qüestió.
Una situació complexa per a Sánchez que tindrà un escàs marge de maniobra, no sols quant a la fractura nacional-territorial sinó, també, en l'àmbit socioeconòmic –marcat pel pla d'Estabilitat europeu i per la deriva neoliberal de la socialdemocràcia–; el que no augura una derogació de les últimes reformes laborals que tanta precarietat han creat, tret que se'l condicioni fortament. En conseqüència, el govern de Sánchez només podrà articular mesures "estrella" –per buscar el seu rellançament electoral– en l'àmbit de les llibertats i l'assistencialisme social, que haurien de començar per la urgent derogació de la Llei Mordassa i la recuperació de la universalitat de la sanitat.
Set mesos després de l'aplicació del 155, la constitució d'un nou Govern de la Generalitat posa fi a la suspensió de l'autogovern català. El nou executiu, sense presos polítics ni exiliats per la negativa de l'Estat, va prendre possessió en un acte ple de simbolisme on el president, Quim Torra, assegurava que el seu govern es mantindrà fidel al mandat del referèndum de l'1 d'octubre, i on feia una crida al diàleg bilateral amb el nou president Sánchez. Un nou govern efectiu que haurà de treballar molt per revertir la hipoteca del 155.
Davant la intolerància, la repressió i la judicialització de la política en l'etapa del PP, una condició necessària per a qualsevol avanç era que desaparegués Rajoy. Així, el canvi d'inquilí a la Moncloa obri una finestra d'oportunitat per resoldre el bloqueig de les relacions entre Catalunya i l'Estat espanyol a través d'una negociació política. Un diàleg que necessita gestos d'un Sánchez que, fins fa poc, competia amb Ciutadans i el PP en el discurs bel·ligerant contra Catalunya i que, fins i tot, va proposar canviar el codi penal per adaptar el delicte de rebel·lió al cas català. Un veritable gest sincer, de bona voluntat, en cas de voler encetar una nova etapa de diàleg i negociació per resoldre políticament la situació, seria el de l'alliberament dels presos. En aquest sentit, el jurista i catedràtic de dret constitucional, Javier Pérez Royo, argumenta que Sánchez hauria de donar instruccions a la fiscalia perquè demanés la sortida en llibertat dels presos polítics catalans. En la mateixa línia, l'aixecament complet del control de les finances seria un altre pas en la bona direcció, no obstant això, el PSOE ja ha avisat que aquest es mantindrà fins que s'avanci en el "procés de normalització". Els socialistes farien bé de decidir-se entre si volen continuar sent partícips del bloc del 155 o si, per contra, volen obrir la porta a buscar solucions negociades.
Tot apuntava a un govern provisional de Torra, coordinat –en major o menor mesura– amb un Espai Lliure de Brussel·les –que encara no existeix–; però, l'elecció de Sánchez obre un nou escenari polític on, les incerteses i la confusió continuaran en el tauler polític, alhora que també sorgeixen oportunitats i nous camins per on avançar. Un tauler on les forces sobiranistes, tot i estar ara en millors condicions, han de reorientar estratègicament el Procés cap a la República Catalana. En aquest sentit, el debat sobre "Puigdemont o Puigdemont" ha coartat la qüestió de fons sobre quina estratègia seguir després de la derrota del 27-S, amb la proclamació "simbòlica" de la República i l'aplicació del 155.
Una anàlisi crític de l'anterior full de ruta però constructiu, que cal abordar per avançar en un projecte constituent que ampliï la base –interpel·lant a les classes populars i treballadores des de la defensa dels drets socials, polítics i econòmics–, i que recuperi l'esperit de l'1 i el 3 d'octubre.
Jesús Gellida és politòleg.
