L'ésser humà sempre ha buscat recursos per conservar els aliments i ben aviat va descobrir que el fred era un bon conservador. Però no a tot arreu fa el suficient fred per poder fer-hi gel i és per aquest motiu que es van inventar els pous de gel. Els pous de gel són una construccions fetes sota terra i que tenien per objectiu acumular la neu caiguda durant l'hivern i conservar-la fins l'estiu per poder ser utilitzada com a gel. Com que a Reus rarament hi neva, calia portar el gel des dels pobles més alts de la comarca, i per això existia un transport de gel entre Prades i Reus des del segle XVII.
La importància del subministrament de gel a la ciutat l'indica el fet que el preu va ser regulat per l'Ajuntament durant el primer terç del segle XIX. Però a més a més, de Prades, el gel també arribava a Reus des de la Mussara, l'Arbolí i fins i tot, des d'Alforja, on encara s'hi pot trobar el principal pou de gel que abastia la nostra ciutat. Es tracta de la Ginoteta, un pou d'uns 11 metres de profunditat i deu diàmetre que tenia una capacitat per fer uns 800 metres cúbics de gel.
La Guerra del Francès i les guerres carlines van provocar un descens del consum de gel natural que es faria més evident amb l'aparició de la producció de gel artificial. A partir de la segona meitat del segle XIX, els invents de l'enginier francès Ferdinand Carré al 1857 i la posterior millora que en va fer el professor Carl von Linde de Munic introduint-hi la refrigeració per compressió d'amoníac van significar el cop de gràcia definitiu als pous de gel de tota la vida.
Tot i les reticències inicials dels consumidors, el gel artificial va anar guanyant terreny i ja en l'últim terç del segle XIX hi havia vuit fàbriques a Catalunya, una de les quals a Reus. És té notícia que al 1887 ja hi havia una fàbrica de gel a la ciutat i que la venda es feia a través de la farmàcia Piqué, del Portal de Jesús. Justament, les reticències de la gent al gel artificial va fer el cafè de París anunciés gel natural de Noruega, una publicitat que sembla clarament enganyosa tenint en compte la distància a la qual es troba el país escandinau.
El 1906 van aparèixer dos fabricants de gel, Ramon Vilella Estivill i Tomàs Giró Bruget. Però el sector no es va consolidar fins a l'aparició de dos nous fabricants que molts reusencs encara recorden. Parlem de Domingo de Barberà i a Josep Ornosa. La fàbrica de Domingo de Barberà (1897-1983) s'anomenava la Sibèria i era al xamfrà del camí de Riudoms amb el passeig de Prim, on ara hi ha una cerveseria. La va posar en marxa Salvador Bonet i al cap d'un temps se'n va fer càrrec Domingo de Barberà.
Curiosament, Barberà provenia d'una família de tintorers i la seva gran passió va ser la pintura, disciplina en la qual va guanyar diversos premis. El negoci del gel no li va proporcionar tants beneficis com ell esperava, i va decidir anar-se'n a Brusel·les. L'altra fàbrica de gel que va coincidir en el temps amb la de Barberà va ser la de Josep Ornosa, anomenada La Suiza.
Ornosa (1889-1971) va començar en el món empresarial com a comerciant de vins, per més endavant fer el salt a la fàbrica de gel del passeig de Sunyer, a tocar de la plaça de Joan Rebull. Com a Barberà, Ornosa també tenia inquietuds culturals que en aquest cas, es van encaminar cap a l'escriptura i la fotografia. Va col·laborar en els mitjans de comunicació locals com el 'Diario de Reus', 'Diario Español de Tarragona' i 'Ràdio Reus'. Gràcies a la seva bona oratòria, va erigir-se en portaveu de la política franquista a la nostra ciutat, i fins i tot, va ocupar la regidoria de Cultura.
Cal recordar que Josep Ornosa va ser el germà de Pau Ornosa, farmacèutic i alcalde de Reus entre 1950 i 1951, data de la seva sobtada mort just després d'un sopar oficial, fet que va generar força enrenou entre la ciutadania reusenca. Segur que molts reusencs recorden encara aquestes dues fàbriques de gel perquè fa menys de 50 anys que van plegar a causa de l'arribada massiva dels frigorífics elèctrics domèstics.
Com segur que també recordaran les tartanes que servien el gel a domicili. El carro del Llaurador portava el gel de cal Barberà mentre que la Suiza tenia una tartana pròpia per fer el servei, segons ens explica l'Antonio Zaragoza (Anzame).
A mi encara em ve present la fàbrica del carrer de Riudoms. Hi acostumàvem a anar els caps de setmana al matí per comprar-hi una barra de gel d'un parell de pams que ens trencaven mitjançant una escarpa i un martell o bé una serra. Per servir-la al client és feia lliscar per un taulell de fusta amb un ganxo per estirar les barres.
La barra la posàvem a la part superior d'una mena d'armari de fusta revestit de zenc. A mida que el gel s'anava desfent, baixava per un tub fins arribar a un calaix que hi havia a la part inferior on es recollia tota l'aigua. El que no recordo és si compràvem blocs o barres. Segons Zaragoza, les barres eren més estretes i barates, mentre el bloc era més gruixut, durader i car, i per això l'anomenaven 'el gel dels rics'.
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics