Dilluns, 02 de Setembre de 2024
Dues estudiants d'Infermeria comparteixen la seva experiència en una residència durant l'actual crisi sanitària
L'Aida García i la Mar Llobet a la residència on treballen
Cedida
"És com descobrir un món paral·lel", expliquen l'Aida i la Mar, que en aquesta última setmana han passat d'estar a casa i sortir al balcó a aplaudir, a treballar en una residència d'avis i rebre elles els aplaudiments. Les dues estan d'acord que ha estat un "cop de realitat", que els ha fet veure la veritable cara de l'actual crisi sanitària per la covid-19.
'On m'he posat?'
La seva primera impressió, quan el dijous 9 d'abril van entrar per la porta d'una residència d'avis de Barcelona, va ser de "caos", asseguren. "Tot el personal era nou, l'única que quedava del centre feia dies que doblava torns i estava desbordada", indiquen i afegeixen: "Nosaltres apreníem com podíem, tot anava molt de pressa". Recorden, i no ho oblidaran, que aquella primera nit van morir 10 pacients del centre. També rememoren un sentiment constant d'"On m'he posat?".
L'Aida García i la Mar Llobet són dues reusenques que estudien tercer d'Infermeria a la Universitat Rovira i Virgili. Els va arribar la informació que algunes residències de Barcelona necessitaven ajuda i no s'ho van pensar gaire: "Un dimarts vam prendre la decisió i poques hores després ja estàvem anant cap allà", relaten. Els feia respecte la situació, i el fet d'haver de marxar lluny de casa, però juntes van trobar la força per a fer-ho.
'Et surt de dins la voluntat d'ajudar'
La residència on treballen té cinc plantes, tot i que una està tancada perquè "han mort tots els pacients", expliquen. N'hi ha 3 que allotgen els pacients positius, i a la primera planta hi ha tots aquells que han donat negatiu de coronavirus i que estan pendents de ser reubicats en unes altres instal·lacions. "Intentem prendre les mesures adequades, però no són 100% segures", indiquen, ja que "els recursos són limitats, hem d'estar desinfectant el material tota l'estona" i a més, remarquen que treballen sota molta pressió: "Hem de córrer molt i potser a vegades no podem invertir el temps que caldria", constaten. A més a més, molts dels interns tenen patologies mentals, fet que "dificulta la relació" perquè molts d'ells no entenen la conjuntura actual.
Després de gairebé una setmana d'experiència, conclouen que les residències estan "molt oblidades" i que cal "valorar molt més els professionals sanitaris". Creuen que la gent no és del tot conscient de què està passant dins dels centres, del fet que el virus pot afectar tothom. "Falta una gran conscienciació social", opinen i lamenten que quan van cap a la feina veuen massa gent passejant per la ciutat.
"En condicions normals, no ens hauríem plantejat exercir d'infermeres, perquè encara ens falta per aprendre", admeten. Tanmateix, la situació d'emergència i les necessitats que se'n deriven, "fan que et surti de dins la voluntat d'ajudar i que això passi per davant de tot". Estan contentes de l'acollida que han rebut al centre i de tot el que estan aprenent. "És com una mena de màster exprés", assenyalen.
El que més les angoixa és sentir la mort tan de prop. "Tenim por d'entrar un dia en una habitació i haver d'afrontar-nos a un pacient que s'ha mort", expliquen. "Quan un d'ells està més quiet de l'habitual, ens el quedem mirant i veiem que torna a agafar aire... és un alleujament que no es pot explicar". En acabar el torn, quan van cap a l'hotel on s'allotgen, comenten el dia i comparteixen neguits. "També tenim por de contagiar-nos", admeten, però transformen aquest sentiment en un incentiu "per mantenir millor les mesures de protecció i d'higiene", remarquen.
Demanen a la ciutadania que siguin conscients del que estem vivint. I també que continuïn sortint a aplaudir per reconèixer la feina de totes les persones que estan al capdavant d'un moment com aquest: "Ara, quan escoltem els aplaudiments, rebem l'energia que necessitem per continuar cada dia", conclouen l'Aida i la Mar.
