Cap a un model lingüístic català a l'aula

Sens dubte, la llengua catalana, el seu aprenentatge en els diferents nivells del sistema educatiu, la seva difusió social, especialment en l’àmbit dels joves adolescents, el seu prestigi professional i les noves percepcions que en tenen els ciutadans nouvinguts, són elements de judici que condicionen de manera important l’evolució de l’anomenada política lingüística: imposició d’una llengua sobre una altra? Llibertat d’elecció en una societat plurilingüe? Minorització o substitució de la llengua en inferioritat de condicions? ... són qüestions que es debaten en l’àgora política i social, sovint des dels legítims apassionaments subjectius (un codi lingüístic és comunicació, però també és identitat, sentit de pertinença, sentiments...), i molt poques vegades des de l’estudi necessàriament objectiu que requeriria deixar la qüestió en mans dels experts sociolingüistes.

Mirarem de donar-hi resposta i ens centrarem en l’anomenat sistema d’immersió lingüística, aplicat amb més o menys grau o intensitat, segons els diferents contextos socioeducatius de les nostres escoles de primària i els centres de secundària de la ciutat de Reus, i que recullen les progressives i debatudes lleis de normalització lingüística, de 1983; de política lingüística de 1998 (1), i l’actualment qüestionada de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat en referèndum popular el 2007.

Assimilació i multiculturalitat versus integració

Dos models lingüístics controvertits s’han contraposat des dels anys 80 en el panorama educatiu del nostre entorn cultural europeu-occidental: per una banda l’anomenat model “assimilacionista”, de tradició bàsicament francesa, ben conegut pels catalans del nord, consistent a basar la integració amb un paper preponderant de l’Estat, el qual conté una única cultura (en aquest cas la francesa) acompanyat simultàniament d’una manera uniforme d’interpretar el món, sempre des d’una òptica estatalista. Hom afirma que el francès és el sistema que per antonomàsia ha creat una mena de “moral estatal”, gairebé comparable a una determinada confessió religiosa. Més enllà, però, de valoracions subjectives, el model assimilacionista francès, quant a integració lingüística i cultural en el seu sistema educatiu, fortament centralitzat (les llengües denominades “regionals” no gaudeixen de cap tipus d’oficialitat) no han donat els resultats esperats i la creació de guethos, agreujats per la problemàtica socioeconòmica, s’ha evidenciat aquests darrers anys.

L’altre gran model estudiat pels responsables governamentals catalans és el denominat “multiculturalista”. D’arrel anglosaxona, s’ha aplicat en comunitats lingüístiques com Holanda, Flandes o la Gran Bretanya. D’aparença molt més democàtica que l’anterior, aquest sistema ha provocat una reacció ”indiferentista” per part de la població autòctona envers la nouvinguda, és a dir, amb uns resultats febles d’integració de les diferents comunitats de llengües que conviuen en un mateix territori. El multiculturalisme promou compartiments estancs, molt sovint incomunicats entre ells, i el sistema educatiu no en garanteix una positiva integració lingüística.

Entremig, doncs, trobem el model del Quebec francòfon, a mig camí dels dos anteriors, anomenat “integracionista” o “interculturalista”, amb un marc polític competencial superior a Catalunya en el qual, per exemple, el govern quebequès pot decidir en política d’immigració. Fou el model-exemple iniciat al Canadà als anys 60 (2) i que tingué una traducció amb la Llei de Normalització Lingüística, aprovada pel Parlament de Catalunya, el 22 d’abril de 1983, on es declarava el català llengua pròpia del sistema educatiu. Els programes d’immersió s’aplicarien de manera progressiva des del moment de la seva creació amb un gran consens polític i social, sobretot entre la comunitat castellanoparlant arribada al país feia unes dècades.

És en aquest context històric on podem emmarcar l’actual debat sobre els model lingüístic escolar català: tots els estudis entreveuen que els resultats són globalment positius pel que fa a l’aprenentatge encara que amb mancances importants quant al nivell d’ús social de la llengua (patis, menjadors, contextos informals entre l’alumnat, relació amb el professorat,...). Actualment, a Catalunya -una anàlisi diferenciada requereixen els altres territoris catalans- es disposa de 1.051 aules d’acollida: 618 a primària, 341 a secudària i 92 en centres concertats (3). Podem afirmar que de les 649 aules d’acollida del curs 20045-2005 s’incrementa a 951 el 2005-2006 i així en progressió fins al darrer curs.

Acolliment interactiu per conèixer-se millor

L’Institut d’Educació Secundària Baix Camp, situat al bell mig de la ciutat de Reus, és capdavanter en experiències educatives d’integració lingüística i cultural des de fa anys. El curs 2007-2008 han tingut 52 alumnes procedents d’una geografia humana i cultural molt diversa: Marroc, Romania, Argentina, Colòmbia, Moldàvia, Xina,... Aquesta complexitat cultural, però, el centre la converteix en un gavadal d’oportunitats. Les seves tutores organitzen l’aula en dos grups per nivell amb un mínim de sis hores d’atenció setmanal en funció de l’aula ordinària, a la qual s’hi van integrant progressivament, sempre en coordinació amb la resta de professorat que imparteix les diferents matèries curriculars. El grau d’escolarització de l’alumnat és prou irregular i cal desplegar un aprenentatge personalitzat i alhora de dinàmica de grup a l’aula. Els materials adaptats per a l’adquisició de vocabulari, conceptes generals, continguts sectorials,... és en bona part la clau de l’èxit. També una avaluació adaptada i consensuada, progressiva en el nivell d’exigència, ajuden a estimular l’alumnat nouvingut en l’aprenentatge de la llengua catalana.

El projecte innovador de centre, però, en l’àmbit de l’alumnat nouvingut se centra en les noves tecnologies, les anomenades TIC. “Connecta’t” (Coneix on-line navegants nouvinguts esperant compartir teclejant aventures telemàtiques) és un programa consistent en la interacció comunicativa entre els joves estudiants adolescents d’origen immigrant amb companys seus catalanòfons. L’intercanvi d’idees, plantejaments, confecció de textos, etc., a banda de l’intrínsec taspecte socialitzador del programa, és el gran instrument d’aprenentatge i d’ús normalitzat del català entre estudiants adolescents. Aquest fet no impedeix que l’institut no pugui participar en altres programes virtuals com el “Comenius”, que els permet de coordinar-se amb una dotzena de centres europeus amb la llengua anglesa com a eina de comunicació. Per tant, una priorització del català com a llengua d’ús vehicular emmarcat en un plurilingüisme no cenit només a l’espanyol.

Les dades actuals de les aules d’acollida de Reus i les relatives a la comarca del Baix Camp no han parat de créixer i, segons dades de la Coordinació LIC (Llengua i Cultura) del Departament d’Educació, a Tarragona, el curs 2007-2008 han arribat a un total de 40 distribuïdes entre les escoles públiques i concertades de primària i els col•legis i instituts de secundària. També cal afegir-hi l’impuls dels Plans Educatius d’Entorn, que tenen per objectiu endegar activitats extraescolars amb l’entorn social i associatiu de l’entorn urbà o rural més immediat, molt sovint amb importants contingents de població nouvinguda. En aquest context, entitats com Càritas o Òmnium Cultural, desenvolupen projectes d’integració sociocultural prou efectius i paral•lels a la xarxa pública educativa.

Com afirma Carme Junyent: “el català és una de les llengües que té la capacitat d’atorgar la nacionalitat sense papers ja que permet compartir la ciutadania gràcies a un fet transferible i acumulable com és la llengua: potser no es pot canviar el color de la pell o no es poden professar religions diverses, però tots podem parlar tantes llengües com calgui”, i és que el coneixement de llengües i l’establiment de contactes amb moltes comunitats, permet d’una manera essencial singularitzar la llengua pròpia com a element identificador del grup històric i cultural, dinàmic i permeable a la nova ciuatdania. Una reflexió cabdal a tenir en compte per als propers anys.

1) Legislació Lingüística. Legislació Bàsica, 6. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. Barcelona 1998

2) Immersió Lingüística rendiment acadèmic i classe social. Serra, Josep M. Horsori Editorial. Barcelona 1997

3) El món de l'ensenyament. Comunicacions I Jornada sobre el Mercat Cultural en Català. Alcoverro, Carme. Federació d'Organitzacions per la Llengua Catalana. Tortosa 2006

4) El català al segle XXI. Escola Catalana. Junyent, Carme. Núm. 432. Juliol 2006