Dimecres, 17 de Juliol de 2024

'El 155 era un avió que llançava bombes més grans de les permeses'

El periodista Joan Martínez Vergel revela a 'El 155: Tot allò que no t'han explicat' els efectes que la intervenció de l'Estat va tenir en l'administració catalana

03 de Desembre de 2018, per Alba Cartanyà
  • L'autor fulleja el seu llibre durant l'entrevista de Reusdigital.cat

    Alba Cartanyà

El 30 d’octubre de 2017, el periodista Joan Martínez Vergel va ser destituït del seu càrrec; era un dels primers en perdre la feina com a conseqüència de l’aplicació de l’article 155. Com ell, centenars de persones que treballaven a la Generalitat de Catalunya van ser acomiadades. Però també va haver-hi un gran nombre de càrrecs públics que es van quedar, aguantant unes regles del joc que havien canviat dràsticament. Ara, recull la seva experiència i la d'altres al llibre 'El 155: Tot allò que no t'han explicat' (Editoral 3i4). 

Durant aquests mesos s’ha parlat molt de la intervenció de l’Estat espanyol a Catalunya mitjançant l’article 155 de la Constitució. Què aporta de nou el seu llibre?

La visió de gent que la va patir directament. Aporta el testimoni de 26 persones; algunes d’elles, receptores directes de les ordres que venien de Madrid. Es va produir una curiositat, i és que el secretari d’estat d’un ministeri parlava amb el secretari general d’una conselleria, però no sabia el que parlava un altre secretari d’estat amb un altre secretari general. Per tant, jo intento explicar aquesta història interna que no es coneixia i que m’ha costat molt de treure a la llum, perquè la por està instal·lada en moltes de les persones que ho van viure.

Vol dir, llavors, que no es va produir una reunió coordinada entre tots els secretaris d’estat i tots els secretaris generals per abordar una estratègia conjunta?

Exacte. A més a més, es va establir un pacte que deia que els secretaris d’estat no podien donar ordres directes als funcionaris, sinó que tot havia de passar pels secretaris generals. Al despatx que compartien un secretari d’estat i un secretari general, era on es decidia el que s’havia de fer. Per tant, només ells ho saben i només ells ho poden explicar.

Cap secretari general es va negar a acatar les ordres de Madrid?

Sí, i alguns funcionaris també. Alguns dels anònims que parlen són persones vinculades a l’alta direcció de la Generalitat, que per por, prudència o motius personals, no han volgut sortir. Això dona una imatge del 155 perquè els silencis també diuen molt.

El llibre diu més pel que explica o pel que calla? Hi ha sis persones que no hi han volgut aparèixer...

Sí, que no han volgut sortir amb noms i cognoms, però hi ha més persones que no han volgut ni parlar. No volien tractar el tema, preferien deixar passar uns anys. La por ha estat una de les grans victòries del 155.

Ha rebut pressions per no publicar el llibre?

Cap ni una. En aquest sentit no he tingut problemes. Per a mi, la tasca més difícil va ser trobar persones disposades a parlar, i a fer-ho de la manera més profunda possible. Sovint m’explicaven una partitura on hi faltaven notes. Relats amb pocs detalls, poques concrecions, ometent noms...Tot molt abstracte. Volien explicar-ho però ho feien per sobre, perquè no sabien quines conseqüències podria tenir. La por. Tornem a la por.

Com va contrastar els relats d’aquestes persones? Va parlar amb algun secretari d’estat?

No. Jo el que volia era oferir una visió dels bombardejats, de com va quedar l’administració catalana després de l’atac. El 155 era un avió que es podia fer servir perquè, certament, és a la Constitució. El que jo intento demostrar és que l’avió llançava unes bombes més grans de les que estaven permeses. Per això sempre defenso que el model d’aplicació del 155 és inconstitucional. L’article diu que si una comunitat autònoma no compleix les lleis que marca la Constitució espanyola, s’ha d’obligar a les autoritats d’aquella comunitat a complir-les. En cap cas diu que es pugui destituir el president, carregar-se el govern, suprimir l’administració... Això és l’arbitrarietat jurídica que va fer servir el Partit Popular perquè tenia el suport de Ciutadans i del PSOE.

Quines haurien estat les bombes adequades, doncs?

Les que marca el 155. L’Estat té mecanismes per obligar les autoritats autonòmiques a complir la llei. Es pot fer de moltes maneres, jo no sóc legalista, i per això hi havia (suposadament) tants advocats i juristes a l’Estat que havien de treballar-ho. Però clar, era més fàcil carregar-s’ho tot.

Durant els set mesos d’intervenció, el país funcionava amb aparent normalitat i els ciutadans, en general, no van notar cap afectació directa a les seves vides. L’aplicació del 155 va ser més suau del que s’esperava o és que la població no sabia què estava passant realment?

La població no va notar res perquè els treballadors públics es van conjurar perquè així fos. Els secretaris generals i els funcionaris es van marcar com a fita que el 155 no afectés els ciutadans i van aguantar les dificultats de treballar amb aquelles noves directrius, tot i veient que en alguns casos es creuaven línies vermelles. Tenien clar que el 155 no podia paralitzar el país. Però els relats que ells mateixos expliquen demostren que la intervenció no va ser per a res suau; va ser arbitrària i va fer molt mal a l’administració catalana.

Però per què els funcionaris van prendre la decisió d’acatar l’Estat espanyol? Potser si la intervenció hagués afectat directament els ciutadans, hi hauria hagut més moviment social.

Mira, doncs perquè en aquell moment determinat es va optar per assumir el 155 i intentar minimitzar-ne les conseqüències. No hi havia govern constituït però suposo que la decisió la van prendre alts càrrecs polítics. Sempre diuen que 'algú' els va demanar que defensessin la institució... No sé qui és aquest algú, però devia manar molt. Es va demanar als secretaris generals que es quedessin per intentar que el malalt (l’administració catalana) quedés amb coma però que no arribés a la mort perquè era la manera de recuperar-ho ràpidament quan hi hagués un nou govern. A mi em van comentar que si em feien fora, anés al despatx a agafar les coses i marxés.

Es pot dir, doncs, que el llibre és una mena d’homenatge a la tasca dels treballadors públics durant aquells moments convulsos?

Sí. El fet que una història sigui desconeguda no vol dir que hagi de passar desapercebuda. Si realment va passar tot això (perquè clar, s’ha de fer l’exercici de creure 26 persones que expliquen la seva versió, tot i que tots van en la mateixa línia) mereixen que se sàpiga. Aquestes pàgines són un homenatge a la gent que va aguantar, que va aconseguir salvaguardar la institució tot i tenir darrere un estat destructiu que volia dinamitar totes les estructures. Mereixen tenir un lloc en la història.

Quina ha estat la reacció dels lectors?

Crec que en general agrada, perquè és un llibre molt àgil i perquè el que s’hi explica era desconegut fins i tot per periodistes que havien seguit els esdeveniments polítics de la tardor passada. Això vol dir que realment sí que van passar fets diferents dels percebuts des de fora. No va ser pas un 155 tou, amable, jurídicament impecable. És interessant que se sàpiga, perquè si hi ha un segon 155 aleshores sí que el malalt quedarà terminal.

Creu que és possible una altra aplicació de l’article 155?

Sí, perfectament possible. Abans l’Estat no coneixia l’administració catalana, no sabien com funcionava, qui manava... Ara ja ho saben tot. A finals de l’any passat se’ls van escapar eixos importants, com l’educació o els mitjans de comunicació, potser per falta de valor. Però si hi ha una segona vegada, aquests seran els primers objectius. Llavors serà catastròfic.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit



COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Reportatges