Dimarts, 23 de Juliol de 2024

Les fronteres de Carles Amill

Art més enllà del temps

  • Carles Amill

     

Carles Amill va néixer a Barcelona un 30 d'octubre de 1953. Després d'estudiar a La Salle de Gràcia i tenint ben clar que la seva vocació i les seves aptituds el portaven cap a l'univers de l'art, es va acabar llicenciant en tècniques de pintura a l'Escola d'Art Sant Jordi. Alternant la creació i l'ensenyament va acabar guanyant les oposicions per ocupar una plaça de professor a l'Escola Taller de Reus i aquí és precisament quan i on es comença a escriure la història.

I la història no és altra que la simbiosi entre un artista d'aquells de raça, d'ànima i d'esperit amb un entorn únic i irrepetible, capaç de crear un brou singular, d'una potència i d'unes ramificacions insòlites.

Al voltant de l'Escola Taller d'Art, al carrer del Vent, molt a la vora de casa i sota la direcció de Rufino Mesa i Assumpta Rosés, es va començar a gestar la llavor d'una generació creativa, brillant, insòlita i singular, un ventall d'artistes de tota mena que convertirien Reus i el Camp en l'epicentre d'un moviment bulliciós, ric, actiu i sorprenent. I quan dic generació cal que s'entengui la realitat del moment. Aquesta generació de creadors tenia edats, procedències, disciplines i interessos diferents i particulars, però tots junts i treballant amb una certa conjunció i amb uns horitzons més o menys comuns, van convertir Reus en un volcà amb una activitat frenètica, capaç d'irradiar bellesa, innovació, creativitat i art en majúscules arreu. Crec sincerament que no hi ha hagut (i probablement no hi haurà) cap període en la història de la capital del Baix Camp amb un concentració artística d'aquest nivell. Amb el risc que la meva memòria més aviat difusa i esquerpa em traeixi sense pal·liatius, podria citar Joan Rom, Aureli Ruiz, Montserrat Cortadellas, Francesc Vidal, Albert Macaya, Marcel Pey, Albert Arnavat, Salvador Juanpere, Manel Llauradó, Glòria Musté, Jordi Abelló, Anna Martínez, Joan Duran, Josep Borrell, Dolors Escardó, Cinta Juncosa, Josep Maria Padrol, Carles Fargas, Isabel Granollers, Manel Margalef, Joan Casals, Anton Roca o Joaquim Chancho. Segur que me n'he deixat algun i demano disculpes, però aquesta llista ja dona una idea del que es movia i de com es movia. Professors, alumnes, gent veterana i aprenents molt joves van quallar coincidint en unes coordenades espai-temps que van esclatar amb una potència inusitada.

I segur que pràcticament tothom coincidirà que el que tenia una vocació i una projecció més internacional era el Carles Amill. Va començar amb experiències de body-art (prou famós és un quadre que recull el seu cos nu que, alt com era, no passava precisament desapercebut i és dels que es recorden).

L'any 1986 marxa a Mèxic gràcies al segon premi de la Biennal Domeq. A finals del 86 es trasllada a viure a Nova York, amb la seva dona, l'Elena Padrell i comença un cicle d'anades i de vingudes que no fa altra cosa que reforçar el seu estil pictòric i donar-li encara més aire cosmopolita a la seva obra. L'any 1990 guanya el primer premi del XI Saló d'Arts Plàstiques del Baix Camp i a mi, com a responsable de Cultura del Reus Diari, em toca entrevistar-lo. Feia molt temps que érem amics però mai abans havíem fet una cosa tan, diguem-ne, oficial. Acabada l'entrevista, tocava la sessió fotogràfica i quan li ensenyava a la fotògrafa la calaixera amb dibuixos i apunts va aparèixer una llibreta petita de cobertes vermelles. Li vaig preguntar què era i em va dir que era un dietari, un seguit de dibuixos fets durant un viatge pels Estats Units amb la particularitat d'haver utilitzat pintallavis de diferents colors i textures. Em va fer gràcia, li vaig demanar que me'l deixés, em va inspirar un seguit de textos/poemes i es va acabar convertint en el llibre Pintallavis que va editar El Mèdol l'any 1991, el meu primer llibre individual i, òbviament també el nostre. 

Als Estats Units va treballar a la Hispanic Society de Manhattan i es va dedicar a estudiar els clàssics i també a treballar de manera molt acurada (una cosa que potser no tothom sabia) al voltant de materials, colors, pigments, procediments pictòrics, reaccions, comportaments. Recordo que em mostrava sovint un llibre on recollia tota aquesta saviesa i totes les proves i experiments que anava fent i que em va semblar sempre una meravellosa obra tècnica per poder publicar com un manual interessant i necessari de cara a tota mena d'artistes.  

Després deixa Nova York i es trasllada a Delaware, un dels estats menys poblats del país. Enfrontant-se directament a la vida rural en estat quasi pur va resultar un xoc cultural que li va costar d'assimilar fins que l'ànima d'artista es va acabar imposant i va començar a descobrir la fascinació del camp que, com no podia ser d'altra manera es reflecteix a l'obra, un treball que, pas a pas, comença a captivar clients, marxants, i galeristes. Protagonitza una gran mostra individual Vanitas Mundi, on es mostra amb tota la seva intensitat i comença a traçar les línies mestres definitives del que tot apunta que serà una carrera d'èxit.

L'any 1998 torna a Barcelona i manté aquest equilibri entre els treballs de restauració, (entre ells els que afectaven a la col·lecció de retaules que l'advocat Antoni Pedrol Rius va llegar a l'Ajuntament de Reus) i la seva creació d'avantguarda. Retrospectiva: 1989-1999 al Museu de Reus amb un gran catàleg de Pere Anguera marca la seva fita artística més important a la ciutat mentre que en el capítol personal, el 30 d'octubre del 99 neix el Josep, fill de l'Elena i el Carles. Més tard es trasllada a viure a Vinyols i els Arcs, dedicant-se a pintar i a conrear una solitud activa.

 

El 20 d'abril del 2004 va morir víctima d'un càncer cerebral.

 

Parlar del Carles és fer-ho, en primer lloc i de manera fonamental, d'un amic, tot i que voldria creure que aquesta proximitat personal no m'ennuvola en absolut la mirada a l'hora de considerar-lo l'artista més brillant i obert al món de la seva generació. De fet comprovar-ho és ben fàcil. Només cal acostar-se a tota l'obra que va deixar feta per veure que, a més d'un treballador incansable, estava tocat pel geni. Els seus quadres i els seus dibuixos mantenen una actualitat impressionant i, de fet, conserven intacta la capacitat de colpir i de sorprendre, fins i tot encara que els coneguis i els hagis vist abans.

En aquest sentit, val a dir que l'Elena Padrell ha conservat, catalogat, ordenat i inventariat tot el material de l'estudi i de la "calaixera" i el resultat és un material notable en quantitat i en qualitat. Quadres, dibuixos i quaderns de treball de les seves diferents èpoques artístiques constitueixen el gruix del llegat de l'artista que, des d'aleshores, van veient la llum en mostres individuals i col·lectives A partir d'aquí les obres del Carles s'han pogut veure gràcies a l'entusiasme del galerista Antoni Pinyol i també de la mateixa Elena que va crear amb seu a Vinyols l'espai Art Amill, (www.artamill.com) nucli de l'Associació d'Iniciatives Culturals Carles Amill, una estructura sense ànim de lucre i amb voluntat de mantenir i preservar la memòria del Carles, promoure altres artistes i conrear l'aprenentatge de l'art contemporani. 

I encara de manera més recent, ha obert al carrer Sant Llorenç, 32, en un antic magatzem familiar, l'Espai Mil Nou, una sala multidisciplicar oberta a exposicions, xerrades, presentacions i tota mena d'activitats relacionades amb la cultura. Dos punts actius i vius, oberts a la participació de qualsevol persona interessada, des d'on preservar la memòria d'un gran artista i irradiar cultura arreu del territori.

Arribats a aquest punt i tenint clar, doncs que, ara per ara, la memòria i l'obra del Carles seguiran vives i actives, potser valdria la pena aprofundir una mica en la seva concepció artística.  

D'entrada caldria destacar un factor que ja he comentat una mica de passada i que, de fet, considero que és un dels elements fonamentals en la manera de concebre l'art del Carles, els seus profunds coneixements de procediments pictòrics que li permetien restaurar retaules medievals amb solvència i habilitat i que, a més, li proporcionaven uns coneixements especials i fonamentals a l'hora de treballar pigments i les seves formes de reacció. Aquesta base, que podríem dir que era quasi més científica (física i química) que estrictament artística, era un punt de partida immillorable a l'hora d'afrontar qualsevol nova exploració pictòrica i, de fet era, amb tota probabilitat, una mena de pauta de comportament, ja que la qualitat i la puresa van ser sempre l'eix de tota la seva experimentació personal.

Com és obvi, al llarg de la seva vida va passar per diferents etapes, lligades sobretot als seus viatges i als nous coneixements apresos, però no va renunciar mai a la filosofia bàsica, a la idea de gaudir de la vida i del treball més enllà d'altres consideracions. Probablement algú que en sàpiga molt més que jo podrà fer algun dia un estudi acurat sobre els diversos períodes creatius del Carles, analitzant els motius i la força dels canvis en detall, però el que si que em veig en cor de dir és que el Carles no es va quedar mai ancorat en cap conformisme i el que va fer va ser viure un art en canvi constant, unes transformacions molt lligades al seu estat d'ànim i al seu lloc de residència com a forma d'inspiració i com a part important de la filosofia de fons que anava impregnant la seva manera de treballar. Va començar amb el body art, estampacions directes del cosa al paper o a la tela. També es va dedicar als escenaris, instantànies que semblaven visions llunyanes d'un escenari teatral; també va passar per una època que ell va batejar, mostrant un bon sentit de l'humor, com patates, amb quadres que reproduïen unes formes que anaven variant i que, en certa manera podien recorda la silueta d'una patata. La seva estada a Delaware (EUA) el va portar a explorar uns paisatges molt personals, molt sui generis, nus, una mica devastats, d'aquells on la vista es perd cap a l'horitzó. Per contra, viure a Manhattan (EUA) el va porta a pintar quadres atapeïts que tendien sempre a la verticalitat. Mèxic li va donar una visió molt més terrenal, lligada als ídols, a les figures, quasi al folklore i a la vida sense gaires obstacles, mentre que l'estada a Vinyols el va reconciliar amb la terra i fruit d'això va ser una sèrie intensa com era el foc de tros, una subtil mirada de culte al foc controlat  i a les seves derivades, tot i que, personalment, si hagués d'escollir jo em quedaria amb els bodegons, quadres de grans dimensions, habitualment quadrats, amb un objecte (una ratera, un pot de prozac, una estàtua, una cadena, un llibre), enfocades amb una poderosa llum zenital i la resta del quadre en penombra, una penombra rica, treballada i plena de matisos.

Sigui com sigui, amb els quadres que ha deixat i també amb la infinitat de quaderns i llibretes d'apunts i de projectes, el llegat del Carles Amill continua sent poderós, viu, impactant, sòlid i sense escletxes. Si no coneixíeu l'obra del Carles, us recomano que aneu visitant amb regularitat Art Amill a Vinyols i els Arcs i l'Espai Mil Nou a Reus, allí podreu anar descobrint a petites dosis la manera de treballar del Carles i estic segur que ara, vint anys després de la seva mort, encara us sorprendrà i no tindreu en cap moment la sensació d'enfrontar-vos a una pintura de fa dues dècades. I si ja coneixíeu la seva obra, no us descobriré res, però reviureu meravelloses sensacions potser oblidades i recuperareu un temps on Reus era, amb molta diferència, la capital indiscutible de l'art català contemporani i Carles Amill la seva figura més destacada.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit



COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Reportatges