Com vaig passar de la grada a fer de linier del Reus-Rapitenca

Corria el minut 39 de la primera part quan l’àrbitre, el senyor Gallardo Martinez, del col•legi de Sabadell, es va apropar a la banda amb evidents molèsties musculars en una cama. En aquell moment vaig comentar als companys de reusdigital.cat i de Punt 6 Ràdio que tenia al voltant que hi havia la possibilitat que l’àrbitre hagués de ser substituït. Després d’unes primeres cures d’urgència va poder acabar la primera part més malament que bé ja que tenia moltes dificultats per córrer.

Just en els primers instants del descans vaig sentir per megafonia com demanaven la presència d’algun àrbitre entre els espectadors del partit. Això va fer que tota la gent que tenia al voltant m’animés a oferir-me per fer d’assistent a la segona part, en especial la meva xicota, que minuts abans em comentava que mai no m’havia vist fent d’àrbitre.

A “petició popular” em vaig decidir a enfilar el camí dels vestidors conscient de la meva obligació. Com quan es demana un metge per una situació d’emergència, jo m’havia d’oferir i els àrbitres acabarien per decidir si era jo l’idoni o no.

En arribar a la zona de vestidors, cara de sorpresa i un lleuger somriure en la cara de Joan Solanes, delegat reusenc i bon amic meu.

El senyor Gallardo Martínez em demana el carnet d’àrbitre. Li entrego i em dóna el vist-i-plau a que jo faci les funcions d’àrbitre assistent a la segona part. Entro als vestidors i el trio arbitral em pregunta sobre la meva experiència i categoria mentre a corre-cuita em vaig vestint de groc, ja que afortunadament portaven un vestit de més a més que s’ajustava perfectament a la meva talla, fins i tot les bótes.

Escolto les instruccions per utilitzar el banderí electrònic amb atenció i nervis per un debut a Tercera Divisió tan inesperat, i més tenint en compte que aquell mateix migdia havia arbitrat un partit de juvenils a La Selva del Camp.

Un cop uniformat surto al túnel de vestidors davant la cara de sorpresa de la majoria de jugadors reusencs. La sortida al camp és molt especial, crits d’ànim i aplaudiments, un fet al que els àrbitres no estem gens acostumats. Vaig a revisar les xarxes de la porteria completament nerviós i em col•loco al meu lloc, marcant la davantera de la Rapitenca. Em vénen al camp les moltes vegades que he arbitrat aquest equip tant a la Devesa com fora en les deu temporades que he arbitrat a Primera Territorial.

Primeres decisions, penso que encertades, i els nervis de mica en mica van baixant. Crits d’ànim dels roig-i-negres i alguna protesta per part d’alguns afeccionats de la Rapitenca, i al revés: quan fa el segon gol el conjunt del Montsià, ja que rebo felicitacions per part de la “Marea Blava”.

Final del partit amb l’1 a 2, i tot i que satisfet per la meva actuació, trist per aquesta nova derrota del Reus, de la que he estat protagonista.