Ariel Santamaria: 'Ser molts anys a la política no és sa'

Un manual per fer un partit polític 'juantxi'. I, sobretot, un llibre "divertit tot i que incòmode". D'aquesta manera descriu Ariel Santamaria les seves 'Memòries polítiques', en què recull les vivències al capdavant de la CORI i l'experiència com a regidor al consistori. "La nostra formació va aparèixer per acabar amb l'oasi reusenc", diu l'autor tot recordant els anys de poder del PSC a l'Ajuntament. L'obra, de La banya edicions, promet ser un dels èxits del proper Sant Jordi. Es presentarà el dissabte, 21 d'abril, a les 12 del migdia al Centre de Lectura. Un parell de dies més tard, per la Diada, signarà exemplars tota la jornada a la parada de la mateixa entitat. 

Unes memòries no es deuen gestar precisament en poc temps.

No. Havia fet un primer esborrany l'any 2011, però em costava seguir perquè suposo que era dur recordar tot allò que havia passat. Després, passats uns anys, ja va ser més fàcil. Ha estat gairebé com explicar un somni i, tot plegat, m'ha dut una mica menys d'un any.

L'any passat en va fer 10 que vas ser regidor.

I, enguany, quinze de la formació de la CORI. L'any 2003 va ser quan ens vam presentar per primer cop a les eleccions municipals, i d'aquella campanya en tinc gran records. Érem tots més joves, i jo ara ja passo dels 50 (riu).

Tot el relat transmet nostàlgia.

És inevitable, suposo. Tot plegat és un relat d'un context social únic, del Reus que llavors teníem. Ens vam començar a moure l'any 2001, i quan vaig deixar de ser regidor, una dècada després, estava esgotat i trasbalsat. Deu anys de carrera política són molt durs i, en especial, perquè a nosaltres ens va tocar viure el canvi de govern.

Ha canviat molt, aquell Reus de l'actual?

Molt. Llavors tots ens coneixíem, i per entendre'ns tot era més d'anar per casa. Sí, més casolà. Hi havia quatre bars, i allà ens trobàvem tots, l'ambient era molt més distès.

'Serem la caricatura de l'esperpent en què es mouen la resta de partits', podem llegir al passatges on es recrea el naixement de la CORI.

El que volíem fer era una burla de la política existent, sí, i de les campanyes polítiques. Teníem la sensació que la política municipal estava molt encarcarada, que les campanyes eren totes iguals i que, de fet, els resultats electorals havien estat els mateixos a Reus des de 1995. I, a banda, sempre amb les mateixes cares. Volíem que hi hagués un canvi. Cap aquí o cap allà, però que passessin coses. Volíem acabar amb l'oasi reusenc i riure'ns del sistema de llavors. 

I els que vivien a l'oasi, com van rebre la irrupció de la CORI?

Malament (riu). En general, força malament. Vam entrar l'any 2007, quan Reus gestionava els pressupostos més elevats del país després de Barcelona. Hi havia molts projectes faraònics preparats, un pastís molt llaminer per a alguns. Parlo del trasllat de la fira de mostres, de l'Hospital, i de la proposta de fer un gran aparcament al passeig de Mata, que finalment no es va dur a terme. O del barri Gaudí, on volien fer-hi no sé quants milers d'habitatges i moltes d'aquestes coses les va frenar la crisi. Recordo que el regidor d'Urbanisme de llavors, el senyor Bergadà, preveia que Reus podria arribar a tenir entre 130.000 i 140.000 habitants, cap al 2030 i que, per tant, calia construir per encabar-hi tota aquesta gent. I la nostra arribada, en aquest sentit, els va resultar molesta. 

Parlem de noms propis.

Sí perquè al llibre n'hi surten uns quatre-cents.

De l'exalcalde Pérez dius que té 'un costat fosc'.

El que vaig aprendre de la meva experiència és que cal diferenciar entre la persona i el polític. El senyor Pérez volia fer-se el simpàtic davant de la gent, al carrer, però de portes endins era dur amb els seus adversaris. Hi va haver detalls molt lletjos. Quan va passar tot allò de les meves fotos a la junta de portaveus, que no era el lloc per tractar el tema, encara em va dir que hauria d'estar agraït i que hauria de convidar-lo a un 'cubata'. I jo estava tocat, francament. A veure, fent el 'juantxi' sí que havia fet segons quines coses i m'havia despullat, però em va semblar molt fort que algú proper a l'alcaldia imprimís 54 imatges a tot color i les repartís. Jo vaig voler que el comentari que em va fer l'alcalde constés en l'acta, però em van dir que no, que era un comentari personal de l'alcalde. Si arribo a ser jo que entro en un ple i em poso a repartir fotografies d'algú altre despullat, ni que es tractés d'un muntatge, què m'hauria passat? No ho vull ni pensar. 

Aquell va ser el pitjor moment?

Un dels pitjors, sens dubte. Però n'hi va haver d'altres de molt complicats.

Com ara?

Quan vam entrar a Innova, que és quelcom que explico a les memòries. Vam arribar a tenir enfrontaments personals, perquè ell no ens hi volia, allà, perquè dèiem que érem antisistema. A mi, m'era igual ser-hi o no, però el que mai vaig poder entendre és per què la gent de Convergència o del PP hi podien ser i nosaltres, no. Això ens va costar moltes disputes verbals força desagradables. Mai vaig saber si era per fer-me la punyeta o per altres motius. 

I als plens?

Doncs també ens les vam tenir. A les sessions plenàries, Pérez revelava el meu salari com a regidor i deia que eren diners molt mal invertits en un algú com jo. Curiosament, a les eleccions de maig de 2011 i en unes festes de barri em va admetre que amb mi s'hauria hagut de comportar d'una altra manera. No ho sé pas, però, què volia dir una altra manera (riu). 

S'ha hagut de contenir, per no explicar segons què?

Sí. Per quedar-me a gust i fer unes memòries completes hauria hagut d'omplir unes dues mil pàgines. En tot cas, crec que hem fet un llibre divertit i incòmode. Per sort, tinc memòria. I a banda, tenia una agenda en què m'apuntava les coses. No era ben bé un diari, però em servia per saber què m'anava passant, amb qui em reunia i quines sensacions tenia. 

No sempre bones, doncs.

No. Mira, hi ha un altre detall lleig que l'Eduard Ortiz va tenir amb mi, l'any 2008, quan el Jordi Pujol va ser a la ciutat per oferir una ponència. A la Marta Ferrusola, li feia molta gràcia el meu 'look', perquè jo anava vestit d'Elvis. I sense cap motiu l'Ortiz se'ns va acostar per dir-li que no ens fes cas, que els de la CORI érem quatre arreplegats. Ella no va entendre res de res i vaig mirar de tranquil·litzar-la dient-li que era el xèrif de Reus. D'anècdotes d'aquestes en vaig viure moltes. I amb l'Ortiz, generalment, hi vaig tenir un tracte personal força bo, però suposo que de vegades tenia un mal dia. 

Aquesta és la lectura que en treu? Que la política passa factura?

Sí. Tots tenim les nostres coses. No és sa ser polítics molts anys, ni al govern ni a l'oposició. I en el meu cas, que a més vaig estar sol, més encara. De jove ja havia estat més o menys posat en política, però no pas de manera activa. I el paper que em va tocar fer com a regidor no va ser agradable. Van ser quatre anys però en van semblar 30 (riu). 

La CORI va complir amb el seu objectiu?

Crec que sí. Vam trencar l'oasi reusenc i vam captar allò que anomeno vot crític. Crec que la CUP ha agafat, en certa manera, el relleu de la CORI, si bé en el seu moment crec que vam agafar vot d'Esquerra, de gent a qui l'Empar Pont no els feia el pes. Ara bé, suposo que el procés català domina el context i la vida municipal queda ara en segon terme, més dispers. 

Hi haurà un altre regidor 'juantxi', al consistori?

M'agradaria (riu), perquè crec que sempre farà falta. D'allò ja en fa vuit anys, i ara per ara jo no en tinc ganes. A banda, cal entendre que s'ha de fer molta feina més enllà de fotre canya o de fer el pallasso, per entendre'ns. No parlo de diners, parlo d'estratègia, de fer carrer, d'escoltar la gent i de captar el vot de la gent emprenyada. I de gent emprenyada sempre n'hi haurà. Si algú vol muntar un partit 'juantxi', només cal que agafi el llibre i segueixi els passos que hi explico (riu).