El tacte de l'herba

Joan Rebull i Torroja (Reus, 27 de gener de 1899 - Barcelona, 27 de febrer de 1981) és l'autor d'aquesta estela funerària realitzada l'any 1960. Es tracta d'un monument monolític en forma de làpida d'estil racionalista. Per contemplar la bellesa d’aquesta imatge en relleu només cal fer una visita al cementiri de Reus, catalogat com un dels de més bellesa de tot l'estat. Joan Rebull  va ser un dels escultors que més va destacar a mitjan segle XX. Va ser el veritable nexe entre la cultura catalana d'abans i la de després de la guerra civil. Com a artista es va formar a les ciutats de Reus, Barcelona i París.

***

Feia molt de temps que el que  coneixem amb el nom de pluja ja no queia sobre els camps d'aquest planeta. Tot i així, els avenços tecnològics havien trobat la solució, en l'últim moment, això sí, just en el punt que ens abocava  irremeiablement a l'extinció.

Res com unes diminutes píndoles de diferents colors per solucionar-nos la vida. Les de color blau eren les que ens treien la set quan la calor era intensa. Se n'havia de fer un ús racional ja que el preu d'aquest mannà de l'era moderna era ben elevat, emperò si n'empassaves una quedaves ben servida, tirant curt, per un parell de dies. Després n'hi havia d'altres colors, que no venen al cas. Les més cares i més buscades eren les de color blau. Aquestes píndoles blaves es van convertir en el gran negoci per a aquells que es dedicaven a comprar i vendre en el mercat negre.

La Margarida havia nascut massa tard per saber com era l'herba  o cada quants dies era convenient regar les margarides, les flors a les que feia honor el seu nom. Nom que va voler triar tant sí com no la seva àvia paterna, eren les seves flors preferides i en els bons temps el jardí de casa n'era ple. No, ella no havia collit mai un pom de margarides, que l'àvia hauria posat al gerro de vidre que sempre era al damunt de la taula del menjador. Però a la seva cambra, sota el llit, hi guardava gelosament una vella capsa de galetes, d'aquelles de llauna. No es tractava pas d'una capsa qualsevol. Era la que l'àvia li havia donat, tot just abans de morir, perquè la guardés com un tresor. Per a elles dues, el que contenia aquella capsa valia molt més que totes les píndoles blaves que es poguessin comprar durant tota una vida. Per a l'àvia era el record d'allò que feia tant de temps que ja no podia gaudir; per a la Margarida era la prova d'allò que un dia va existir i que ella mai no gaudiria.

La Margarida gaudia d'aquells moments de soledat a la seva cambra. S'asseia al damunt del llit ben repenjada contra la paret empaperada, amb la capsa de llauna al damunt dels genolls. Sempre l'obria molt a poc a poc, la capsa, com perquè no se li escapessin les flors d'aquelles fotografies, buscant l'aire lliure i la terra on continuar florint després d'un bon reg. Però això ja no era possible. Qualsevol forma de vida vegetal ja només existia en la seva imaginació i en la de tots els romàntics que encara poblaven aquest planeta eixut. En aquell plec de fotografies antigues n'hi havia una que li tenia el cor robat, a la Margarida. Era una imatge plena de tendresa de l'àvia, de quan era molt jove, amoixant amb la mà una mata de ves a saber què. Era una fotografia en blanc i negre, tot i així la Margarida  hi intuïa el color verd, un color verd que feia que, cada cop que tenia la fotografia a les mans, no es pogués estar de passar-hi els dits pel damunt, amb l'esperança, ni que fos per un instant, de sentir com devia ser el tacte de l'herba.