Dijous, 20 de Juny de 2024
A 'Escultures de dones: amb mirada de reusenques' us oferim una sèrie d'articles per difondre aquests elements artístics
Grup escultòric 'Cant a la vida', de Josep Salvadó Jassans
Il·lustració de Teresa Llorach
L’escultor Josep Salvadó Jassans (Alforja, 1938 - Barcelona, 2006) és l’autor de l’obra escultòrica 'Cant a la vida' (2009). Representa una mare jove amb el seu fill alçat, una al·legoria de la maternitat. L’escultura, de bronze i de 205 cm d’alçada, es va col·locar al vestíbul de l’antic Hospital de Sant Joan de Reus el 1990 i, el 2010, es va traslladar a l’exterior de la façana del nou hospital.
L’escultura representa la maternitat, figura que se suposa jove i alegre, però de maternitats n’hi ha moltes i molt diverses, i rere cada mare s’amaguen les pors, les inquietuds i els somnis per la nova vida que arribarà.
***
En aquells dies de boira espessa i de plugim intermitent, els camins s’omplien de fang relliscós que es barrejava amb la pedra de pissarra tan abundant al costat de les vinyes. La feina escassejava i gairebé no podien mantenir les quatre criatures que havien tingut.
El poble era petit, sobretot després dels estralls que havia fet la guerra, però la vila s'estava redreçant i calien braços per treballar. Ell feia mobles per encàrrec, sabia fer cadires de boga, taules, cavallets, porxades, finestres i mobles de cuina, i ella va trobar una petita feina en una fàbrica, a més de les tasques de casa i de la criatures.
I un dia no va arribar! Una falta que es va confirmar després de dies i dies d’esperar el que cada mes esperaven. Aquell mes tot va fallar: una nova criatura arribaria al món. I per què ara? La guerra ja s’havia acabat, però encara deixava anar un rastre de dolor i moltes dificultats.
El cinquè fill era una càrrega tan enorme que pel seu cap van passar mil històries contades. Se sentia gran per tenir-ne una altra. Se sentia cansada, esgotada, extenuada de tanta feina. Li passaven tantes coses pel cap que no dormia. Només posar el cap al coixí, la imaginació se n’anava lluny, com si les històries que havia sentit a les veïnes fossin la seva història. Com la de la dona que va morir de part, i en va deixar tres de ben petits. Aquella desgràcia aferrada als cossos de les tres criatures era un malson.
Prop d’aquí va néixer una nena molt bonica, i dues cases més enllà una altra nena molt molt remenuda, que també s’haurà de fer gran. Són els primers i les dones encara no saben com fer-s’ho. Ningú no neix ensenyat i ningú no sap fer de mare ni de pare perquè no es pot practicar, com es practica fer de paleta o de llauner o de modista.
Al final del poble va néixer una nena amb fòrceps perquè tenia el cordó pel coll, i encara hi té el senyal a la cara. La dona no se n’ha refet i potser no en tindrà cap més. Va ser com si la partissin per la meitat. Tampoc no li van explicar gran cosa.
I la noia de la plaça, que el va perdre, marededeusenyor! Ah, i dues cases més amunt bessonada! Aquesta sí que fora bona, quatre i dos sis! Un parenostre perquè almenys només en sigui un, i que arribi bé, que no sigui esguerradet.
Aquest embaràs és feixuc i esgotador, però ja ho té tot preparat per anar a Reus, no vol que neixi a casa, prefereix anar a l’hospital, però tampoc no sap si hi serà a temps, com que és el cinquè, potser surt volant!
Se senten plors de criatures desconsolades. Les monges paüles caminen de pressa amunt i avall de l’hospital i ara entren en una habitació ara en surten d’una altra. Ara porten les criatures amb les seves mares ara els hi prenen per canviar-les.
Ha nascut un nen ben bonic, d’ulls grans i foscos, que travessa sa mare fins arribar a la llum. Cinc nens! També hauria pogut ser una nena aquest cop, òndia Manela!
