Cultura per al cap de setmana, de la mà de Reusdigital.cat

Un cap de setmana més, i ja fa un any, a Reusdigital.cat ens agrada compartir la cultura de la qual gaudim amb vosaltres. Redactors i redactores de la casa us proposem, doncs, que descobriu o recupereu amb nosaltres llibres, discos, pel·lícules, sèries i documentals que d'alguna manera ens han marcat i que ara posem al vostre abast. 

Marc Busquets recomana el disc 'Scoundrel days', d'A-ha

Editat el 1986, tan sols un any després del 'boom' que va suposar el seu debut discogràfic ('Hunting high and low'), 'Scoundrel days' va ser el segon àlbum d'estudi en la trajectòria del trio noruec A-ha. El gran èxit de 'Take on me', el 1985, ha marcat per sempre més la proposta del conjunt nòrdic, si bé els seus treballs van ser especialment notables a finals d'aquella dècada i amb l'entrada al segle XXI, amb la resurrecció artística de la banda gràcies als interessants 'Minor earth, major sky' (2000) i 'Lifelines' (2002). 

A 'Scoundrel days', A-ha va voler fugir de l'etiqueta de grup pop objecte d'adoració pel públic adolescent i va endurir el seu so. És aquesta una voluntat que va restar certa espontaneïtat al resultat final, amb tot prou satisfactori. Els 'singles' com 'Cry wolf' o 'I've been losing you' van mantenir l'essència simple i directa de 'Take on me', és a dir, que van convertir-se en 'hits' d'immediat. És però en els detalls, en les anomenades 'cares B' on el disc mostra una personalitat diferent, on s'apunta a l'èpica de la qual després farien bandera grups com Coldplay i on, en definitiva, el trio va demostrar que més enllà del fenomen 'Take on me' hi havia quelcom més. 

De fet, tota la trajectòria posterior d'A-ha ha semblat voler-se allunyar de la frivolitat (si se'm permet dir-ne d'aquesta manera) de 'Take on me'. El pop (i les lletres) dels nòrdics han estat gèlids, en un gest que sembla projectar el caràcter i la cultura d'un territori no sempre del tot conegut a casa nostra. 

El disc l'obre el tema homònim, una absoluta meravella. El 2017, en un xou acústic, la veu d'A-ha, Morten Harket, es va unir al vocalista d'Echo and the bunnymen, Ian McCulloch.

Alba Cartanyà recomana 'Follem?', de Bel Olid 

Es ben bé una ironia que en una societat tan hipersexualitzada, tinguem tan poca informació real sobre sexe. Poc a poc, van sorgint iniciatives (en diferents formats) que pretenen oferir una educació sexual més variada i lliure. Un exemple seria el llibre "Follem?" (2019) de l'escriptora i traductora Bel Olid. Parteix de la premissa que "potser el primer que hauríem d'aprendre sobre el sexe és a desaprendre": els rols que se suposa que hem de tenir, les pràctiques que hem de realitzar, les imatges de la pornografia comercial, els cossos que ens han d'agradar... Les paraules i reflexions de l'autora són una invitació constant a esforçar-nos per deixar de banda tot això, mirar-nos endins i explorar el nostre desig. En definitiva, "sortir del que 'ha de ser' i endinsar-nos en el que ens fa vibrar". 

Precisament per abordar el tema de les sexualitats, Bel Olid va ser una de les convidades al programa 12 de l'Alternativa. Podeu escoltar-la aquí.

Marià Arbonès proposa escoltar la música de Magna Carta

A finals dels anys seixanta naixia a Londres una formació anomenada Magna Carta, encapçalada pel cantant i guitarrista Chris Simpson. En l’arrencada també hi van participar el guitarrista Lyell Tranter, que aviat va deixar el grup i se’n va anar a Austràlia, i Glen Stuart, un increïble cantant d’una gran varietat vocal. Després s’hi incorporarien més músics que anirien variant, però sempre amb Chris Simpson com a membre permanent. Una de les incorporacions va ser la de Linda Taylor, guitarrista i cantant amb qui Simpson es va casar l’any 1990. 

La música de Magna Carta es caracteritza per un agradable folk-pop progressiu amb boniques melodies, ben arreglades i produïdes, que recorden molt les cançons de Simon and Garfunkel, fins al punt que a Chris Simpson se l’ha batejat amb el sobrenom del “Paul Simon anglès”. Al llarg de la seva trajectòria, Magna Carta ha publicat més d’una trentena de discos, i actualment el grup encara està en actiu.

La cançó que us presento es titula ‘Airport Song’, una de les més populars del grup i que s’inclou en el seu segon disc, ‘Seasons’ (1970). El disc està dividit en dues parts: una cara composta per un únic tema de 22 minuts que consisteix en recitats poètics dedicats a les diferents estacions de l’any ―una obra conceptual sobre el pas del temps―, i una cara B amb sis cançons més curtes i “normals” en què trobem ‘Airport Song’, basada en un tipus que ha d’agafar un vol a Singapur i que espera que s’escampi la boira. Tot plegat, paisatges bucòlics expressats amb la delicadesa vocal de Chris Simpson. El disc ‘Seasons’ també compta amb les participacions dels músics Rick Wakeman, Tony Visconti i Tim Renwick, entre d’altres. Són cançons perfectes per a l’actual etapa primaveral.