L'any 1974, un jove barceloní, estudiant de Dret, Pepe Ribas, s'envolta d'un grup molt divers i plural d'artistes, poetes, músics, creadors de còmic, artistes i un llarg etcètera i neix Ajoblanco, una revista contracultural que va arribar a assolir èxits sense precedents com tiratges de 100.000 exemplars o un milió de lectors.
Antifranquisme militant, política, societat, temes que sortien del que tractaven habitualment diaris i revistes de l'època i que ara són força habituals com l'ecologisme, el moviment gai, les drogues, el rock o els nous urbanismes i firmes de gent molt jove però molt potent com Quim Monzó, Federico Jiménez Losantos, Karmele Marchante, Ramon Barnils o Jordi Alemany van aconseguir convertir la revista en una fita de l'època i en un autèntic bastió de la contestació llibertaria. L'any 80 deixa de publicar-se, tot i que tornaria en una segona època l'any 1987 per tancar novament l'any 1999 i recuperar-se de nou entre el 2004 i el 2005.
Sigui com sigui, qui no ha parat mai és Pepe Ribas que, després de publicar 'Los setenta a destajo' l'any 2011, acaba treure al mercat 'Ángeles bailando en la cabeza de un alfiler' (Libros del K.O), unes peculiars memòries de la primera etapa de la revista i tot el que es va viure a Barcelona en aquella època i que, d'una manera o altra es va acabar irradiant a la resta del país. Teatre, literatura, música i còmics independents sense cap estructura sòlid que servís de base. Una joventut amb autèntica fam de coneixement, amb ganes irrefrenables de mostrar onades de creativitat que esclatava per tot arreu sense normes ni regles.
Una societat convulsa, en canvi, amb un cert sentiment de por generalitzada però a la vegada amb una il·lusió salvatge per anar endavant i per poder amarar-se de llibertat. Tot semblava possible i no hi havia ni fronteres ni límits fins que, de mica en mica, de manera inexorable, les institucions, els partits polítics i la mateixa societat més conservadora i menys abocada als ensurts no dirigits, va acabar engolint i domesticant aquella força natural i la va transformar en un objecte de fang més modelable que es podia adaptar a l'ortodòxia, a les subvencions, al disseny, al capitalisme de guanyar diners i, en definitiva transformant-la en normalitat gens preocupant.
L'estil de Ribas segueix sent directe, àcid, singular i perquè no dir-ho, juvenil i el llibre n'és una mostra. En va viure moltes de les que explica i en moltes altres en va ser el protagonista. Amb aquest bagatge és del tot impossible que el llibre no sigui d'una sinceritat inhabitual i d'una força poderosa. És un llibre on hi passen moltes coses perquè narra una època vertiginosa on passaven moltes coses i llegint-les es pot comprovar que la majoria van ser, d'una manera o altra, fonamentals per a la història del país. Es van succeir moltes transformacions en molt poc temps, gràcies en part a catalitzadors com la revista Ajoblanco i Pepe Ribas aprofita per reivindicar figures com la de l'editor Carlos Barral, a qui considera el veritable cervell de la revolució editorial que va viure Barcelona en aquella època o el paper de gran pes intel·lectual d'autors com Luis Racionero.
Però segons Ribas, el llibre no vol ser un exercici buit i banal de nostàlgia i persegueix uns objectius més lloables i més intensos. D'una banda recuperar la memòria d'un temps que, per desgràcia sembla oblidat fins i tot pels protagonistes i per la capital catalana que va ser el motor viu d'una gran transformació i també servir de crit d'alerta a les generacions joves, que poden descobrir l'existència d'un fenomen que es podria utilitzar de lliçó i de guia a l'hora d'agafar les regnes de la pròpia vida i d'emprendre camins que vulguin superar l'actual estat de letargia política, social, creativa i cultural que ens capbussa en un mar de normalitat vulgar, anodina i comercial.
'Ángeles bailando en la cabeza de un alfiler', un llibre que anima vol demostrar que, n tenint res a perdre, tal i com passa en la societat actual, seria bo que el jovent abandonés el conformisme i comences a marcar camins diferents i molt més arrelat a la solidaritat, al respecte, a les ganes de viure i de crear, trencant aquesta vida lineal que ens han imposat quasi sense notar-ho i, de fet, Pepe Ribas ho explica sense pessimisme, ans al contrari, amb esperança, veient que cada vegada hi ha més col·lectius que busquen fer les coses d'una manera diferent.
I per acabar, com a mostra d'això que us deia, de la potència vital, personals i històrica que tenen totes i cadascuna de les pàgines del llibre, un dels moments viscuts que explica Pepe Ribas:
"Iñaki Pérez Beotegui, alias Wilson, dirigente de ETA a la fuga, había pasado un día entero en el despachito de Ajoblanco de la calle Aribau. Wilson había participado en la operación Ogro que mató a Carrero Blanco, el presidente del Gobierno nombrado por Franco. Un bombazo oculto en un túnel bajo la calzada por donde cada día pasaba el coche de dicha autoridad cuando iba a misa. El coche voló por los aires y partió la cornisa más alta de un convento de la calle Claudio Coello de Madrid en 1973.
Toni, sabiendo que el despacho estaba cerrado en aquellas fechas, le prestó la llave a Wilson. Días después hubo un soplo, y el 30 de julio la policía lo detuvo. El registro policial en la comuna de Sant Mario fue exhaustivo. Por Ajoblanco no pasaron, al menos, la portera nunca lo comentó y era muy cotilla.
Pero lo más sensato fue desaparecer un tiempo.
Nos fuimos a Menorca".
