El camí de la restauració del cor

L’escriptor Jordi Llavina té el costum, des de fa anys, de llegir mentre passeja pels camins que menen de Vilafranca del Penedès a les Cabanyes i la Granada. Són camins plans, molt plans, en els quals frueix tranquil·lament de la lectura i, a estones també, de l’observació de la natura. En una d’aquestes sortides, recorda, va ensopegar, un dia, amb una magrana, i en alçar el cap es va adonar de l’existència, en un marge, d’un magraner que no havia vist mai. Quina casualitat, que a més a més, es complissin anys, per aquelles dates, de la mort del seu amic Antoni Magrané. Tot va lligar, de retop, a la seva ment creadora.

Literatura, paisatge i memòria es van incardinar en aquesta suma de casualitats i van descabdellar l’origen d’'El magraner' (Quaderns de la Font del Cargol / Cossetània, 2020), un llibre que reflexiona sobre els embats de la vida per mitjà d’un seguit de proses que es combinen amb composicions poètiques breus, i que l’any 2019 va rebre el 43è Premi Marià Manent de Poesia. A l’obra, el jo líric, com Llavina, també topa, d’inici, amb una magrana mig esbadellada que ha caigut d’un arbre. En aquest cas, però, el fet anecdòtic transporta el protagonista d’aquests textos, d’un detallisme abellidor, per un trajecte al·legòric que va més enllà de patrons temporals i geogràfics concrets, i que el portarà, a la fi, a la recerca d’un mateix. Ell, que sempre s’havia imaginat les magranes, d’un roig intens, com els vitralls resplendents d’una catedral, confessa que en aquell fruit vençut a la soca hi veu, més aviat, la imatge dels vidres polsosos d’unes golfes. Ignorant, amb tot, de la significança del símbol, xuta la magrana com ho faria un infant, inconscient que el seu cor, ben aviat, també se sentirà ferit i malmès, després de tants tomballons personals.

Els elements de la natura, com l’olivera, els dragons o la magrana representen, per a Llavina, un impuls per plantejar-se, a 'El magraner', preguntes sobre temes de fondària filosòfica, com la mort i el pas del temps (“estic obsessionat amb el temps, ho pots transcriure així”), la condició humana o el dolor. Es tracta d’un mirar enfora per mirar-se endins. La magrana mateix és vida que esclata a la boca, i és mort, per tant, també. Aquesta mena de dualitats són molts presents al llarg del llibre, i ens adverteixen, tot sovint, que “el món no és unívoc”. “Qualsevol anvers enclou un revers”, manifesta, en aquest sentit, Llavina. Així, doncs, hi llegim, per exemple, descripcions d’abelles assedegades que pessiguen l’aigua on sura mort un insecte de la mateixa espècie, o bé aquesta coexistència, en els éssers humans, del mal i el bé, i de la seva síntesi, que ens revela, amb un punt de pessimisme, que som uns animals molt particulars que tendim a fer-ho tot “malbé”.

Durant el seu itinerari, el passejant de Llavina, que, com ja han apuntat diversos lectors, es converteix en caminant, viu tot un conjunt de peripècies fins que, en un poble espectral, una dona el convida a prendre un got de llet. El patiment que l’envairà, a causa del posterior abandó d’aquesta trementinaire que l’encativa, el deixarà atordit. A l’home innominat l’arribaran a confondre, fins i tot, amb un mort. 'El magraner' destaca, entre d’altres, la importància de no oblidar “el dolor de l’ànima”: “Ens pot servir de guia per intentar temperar les situacions que haurem d’afrontar en el futur, és a dir, perquè, en la mesura del possible, no ens condueixin tant com en el passat”.

El poema, en conseqüència, transmet un missatge de no desesperar, de refer-se dels cops, de restauració del cor. Com a 'Ermita', en aquest llibre de Llavina “hi flueix la sang de l’existència” i s’hi proposa un viure senzill. “Les meves obres no són trasllats exactes de la realitat, de l’experiència moral al paper, però lògicament estan carregades de tot aquest bagatge. Encara que dissimulis, encara que no donis noms, encara que hi hagi una distància objectiva, hi ha un pòsit, un substrat que se sosté en allò que més immediatament creus que coneixes”, afirma.

Malgrat el desengany amorós, el jo líric, aquest caminant a qui durant el camí se li fa tard però també tardor, es refugia en sentir el goig d’entendre’s vivint sol i en haver tastat la llibertat, tot i estimbar-se. “És una cosa tan remota, que puguem viure, que és bo que, a desgrat de les dificultats que se’ns presentin, sapiguem admirar-la”, assegura Llavina. 'El magraner' ens recalca, precisament, la força de l’impuls de la vida.