Dijous, 28 de Març de 2024

Gran Hotel Reus Continental (Habitació 021)

L'escriptor reusenc Jordi Cervera presenta el 21è capítol d'aquesta sèrie narrativa a Reusdigital.cat

30 d'Agost de 2017, per Jordi Cervera
  •  

Seguim mirant al cel i sentint quasi a la pell aquest canvi subtil de llum, el trànsit entre la foscor absoluta i la claror subtil, un món on quasi tot val i on les coses esdevenen menys absolutes. L’hora màgica de descobrir les històries que s’amaguen pels racons del nostre hotel. Us convido a entrar a l’habitació número 21.

Ja sabeu que la passió és una pulsió que té força a veure amb moltes de les activitats humanes. I ja sabeu també que la gent que fa coses sense tenir en compte aquesta dosi de neguit i de delit tan necessària, acaba morint-se lentament, de mica en mica i amb una certa ferum d’avorriment enganxada a la pell. I segur que també us podeu imaginar que morir-se cada dia una miqueta, a poc a poc, és la pitjor manera de morir-se que hi ha al món.

Avui us vull explicar una història que precisament és tot un antídot contra les morts lentes, contra aquest llanguir que ataca de manera inesperada algunes ànimes poc disposades al risc i a l’aventura. Una història que demostra que es pot viure amb passió sense la necessitat d’abocar-se de cap al perill, de sotmetre’s a l’exposició física, a la violència i al deliri.

Recordareu que ja us he comentat alguna vegada que el director de l’hotel té sempre entre cella i cella convertir l’establiment en un lloc de referència, en un indret de categoria internacional i de cita obligada. El seu desig gens secret era poder presumir d’hotel cosmopolita en el marc de les reunions anuals de directors d’hotel. De fet no és gaire difícil imaginar-se l’escena. Tots asseguts als sofàs del bar, bevent i comentant les visites de nivell que han escollit els respectius hotels i les crítiques rebudes. I sempre, és clar, amb aquell puntet de supèrbia professional, d’intentar reportar en tot moment hostes més il·lustres i més agraïts que els que presenten els teus companys de professió.

Precisament per aquesta raó ben pragmàtica, no ens va estranyar gens quan ens va dir que havia fet una tramesa puntual i selecta d’invitacions postals oferint l’hotel de manera gratuïta a diferents personalitats de tots els àmbits i nacionalitats. Una visita il·lustre sempre serviria de propaganda, de reclam,  ens permetria posar cara a la feina feta i, de pas, obriria les portes a altres personatges. “El diner crida al diner”, va mussitar en veu baixa quan va acabar el seu discurs. Ara només calia esperar si realment hi havia algú amb prou fama i reconeixement popular que acceptés l’oferta i que tanqués el cercle.

No vam tenir necessitat d’esperar gaire temps. Al cap de tres dies exactes va arribar un telegrama. Avisava al director que un d’aquells personatges importants havia acceptat el seu amable i avantatjós oferiment d’hostatjar-se de franc a casa nostra i que vindria a passar uns dies a l’hotel. Caldria preparar-ho tot a consciència, tot i que tothom reconeixia a priori que és molt difícil personalitzar les coses quan no saps quina persona ha de venir i no en tens ni idea de les coses que li agraden.

La desconeguda visita il·lustre va arribar al cap de dos dies enmig de la lògica expectació de tot el personal. Tots esperàvem veure una estrella de cinema, un cantant famós, una folklòrica o, si m’apures, un concursant de Gran Hermano, acaparadors de glòria efímera però glòria al cap i a la fi.

Quan va creuar la porta ens vam quedar tots parats i, perquè no dir-ho, lleugerament decebuts. El nouvingut tenia una alçada no gaire espectacular, més aviat normal tirant a baixa, un nas prominent i amb presència, una corona de llorer al cap i, el més peculiar de tot, una túnica clara que li cobria el cos i li deixava al descobert les cames, unes cames no gaire grosses ni especialment musculades i, això sí, perfectament depilades.

Vam intercanviar tota mena de mirades amb el signe d’interrogació pintat a les ninetes. Ningú no sabia qui era. No el coneixíem de res. Pinta de cantant no la tenia; de folklòrica encara menys i la possibilitat que fos un dels habitants ocasionals de can Gran Hermano tampoc no semblava gens versemblant. I si per aquelles coses de la vida era una estrella del cinema, de ben segur que seria de cinema independent o de cinema mut, perquè cap dels presents no es veia capaç d’associar el seu rostre i la seva imatge peculiar amb cap pel·lícula mínimament coneguda.

Sent malpensats, el primer que ens va venir al cap va ser que no fos un tarragoní infiltrat, un d’aquells que participaven en les jornades temàtiques sobre els romans, els gladiadors i tota aquella pesca. Potser per això i, tampoc no us voldria mentir, amb una barreja de mala llet i de ganes de donar bon servei, abans d’inscriure’l el vam portar a fer una visita guiada a la Casa Navàs. 

I, que no surti d’aquí, haig de dir que no va fer paper de res. La senyora Maria era una guia excel·lent, que coneixia tots els detalls de la cara, amb raó era casa seva, i ho explicava tot amb una passió difícilment igualable. Tots els visitants quedaven sempre admirats, d’una banda de la grandiositat del treball de Domènech i Montaner, i de l’altra de la loquacitat erudita de l’amfitriona, però el nostre hoste recent arribat no feia cara de res. Seguia seriós, mirant-s’ho tot amb ulls distants i sense immutar-se gens. Potser era un d’aquells tarragonins de soca-rel  que no són feliços si no viuen al Balcó del Mediterrani i no s’atipen d’espineta amb cargolins a totes hores. Vam decidir tornar a l’hotel.

Allí ens vam trobar que com que totes les gestions prèvies les havia realitzat personalment el director, doncs no podíem ni tant sols remenar el llibre de registre per tal d’intentar descobrir alguna pista sobre la identitat del nou hoste.

Contra el que podia semblar i el que acostumava a passar amb els famosos, era una persona més aviat austera i frugal que no ens feia treballar gairebé gens. Només el punt just, les necessitats habituals, sense excessos de cap mena. I això que segons ens havia dit el director, ho tenia tot pagat, demanés el que demanés i la nostra obligació era tenir-lo content sense regatejar esforços en cap moment ni qüestionar res de res, per estrany que fos.

Ara bé, contraposant-se de manera evident a aquesta austeritat personal, la sorpresa va saltar quan van començar a arribar amics seus. Tots més o menys iguals, amb una imatge semblant. Tenien, això sí, el nas més petit que el nostre hoste, però tots anaven vestits amb túniques clares, potser una miqueta menys sumptuoses, però igualment peculiars i insòlites.

En poc temps l’hotel es va convertir en una mena de centre de reunions d’alt nivell. Si no fos pel fet que tots anaven vestits amb túniques, hauria semblat un congrés internacional o les trobades periòdiques d’algun govern.  Anaven arribant, es tancaven tots a l’habitació, discutien, es barallaven i, sobretot, menjaven i bevien sense gaire fre. I és clar, seguint aquella màxima no escrita que afirma que els teus amics són també els meus amics, el director entenia que tot s’havia d’imputar al mateix compte de despeses, el del convidat. I ja se sap que els convidats són convidats precisament per això mateix, perquè no paguen mai ni cinc. 

Aquella situació començava a sortir de mare. El compte de despeses no parava de créixer i em temo que a aquelles alçades de la pel·lícula, el director començava a sentir fortes punxades de penediment i a maleir en secret la seva idea de convidar vips com a campanya de promoció de l’establiment.

En honor a la veritat, cal dir que el convidat seguia mantenint un comportament auster, molt auster, diria jo, però la resta d’amics eren una banda de cràpules que consumien de tot i sense mesura. I no cal dir que d’entre el bo, escollien sempre el millor, faltaria més. Al cap d’uns dies la situació era del tot insostenible. De mica en mica tota la intendència de l’hotel havia acabat posant-se al servei de l’habitació número 21 i el total del compte s’havia convertit una despesa molt elevada que comença a preocupar en extrem al comptable, que no parava d’entrar al despatx del director estirant-se els cabells i demanant-li per favor que aturés aquell pou sense fons que, de seguir amb aquella progressió exponencial, ens abocaria a la ruïna absoluta i al crac financer en molt poc temps.

Poques vegades hem vist el director tan amoïnat. D’una banda no volia trencar la seva paraula de cavaller i, per contra, puntejant la llista de despeses, comprovava sense ombra de dubte que el comptable tenia tota la raó del món i que la cosa es complicava per moments. I mentrestant l’hoste i els seus amics seguien tancats a l’habitació, bevent, menjant i discutint sense parar. 

Un dia, quan el director ja estava del tot desesperat i meditava seriosament sobre la possibilitat de presentar la dimissió o de suïcidar-se, abocant-se al buit des de la terrassa d’estiu que hi havia a l’últim pis de l’hotel, vam sentir la veu del nostre convidat dient, “Brutus fill meu, tu també?”, seguit d’un petit gemec sord.

Vam entrar a l’habitació i vam veure el convidat a terra, cosit a ganivetades i un dels seus amigots amb un ganivet ensangonat a les mans.

–Juli Cèsar ha mort–, ens va dir amb to solemne un dels presumptes assassins

Ves per on, el nostre convidat era l’emperador Juli Cèsar i l’acabaven de matar a l’habitació número 21. Un magnicidi en tota regla. No es podia negar que allò sí que era propaganda gratuïta de primera. Potser no ben bé la que volia el director, però propaganda gratuïta al cap i a la fi.  

Durant uns quants dies vam aparèixer a tots els diaris, a tots els noticiaris, a totes les revistes, a tots els butlletins de ràdio i al final, seguint amb la idea inicial d’aprofitar les visites com a promoció turística, i com que no ens semblava ni correcte, ni ètic, ni educat utilitzar un assassinat com a imatge de marca, la cosa es va acabar concretant amb un únic detall de bon gust, utilitzant la corona de llorer, la que ornava el cap de l’emperador com a element identificador, fent-la apareix damunt les lletres del nostre hotel i deixant la original per sempre més en una urna de vidre a l’habitació número 21. 

 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics