La nit, aquest món fascinant i ferotge que ens amaga sorpreses i ens roba sentiments i neguits. La nit, un espai tèrbol on les hores passen millor quan espiem pels forats del pany de les habitacions del nostre hotel. Avui la mirada s’atura a l’habitació número 32.
Segur que n’heu sentit a parlar més d’una vegada i potser fins i tot és una qüestió que s’ha convertit en un tema recurrent en les vostres converses de sobretaula. Tot i considerar-nos l’espècie més evolucionada del planeta, el cert és que els humans mostrem unes evidents mancances en diferents sentits i sensibilitats si les comparem amb les que posseeixen alguns dels nostres companys animals. Bèsties sense ulls i amb una capacitat quasi sobrenatural per anar detectant qualsevol obstacle que troben pel camí; òrgans preparats que poden flairar una presa a quilòmetres de distància; oïdes entrenades per captar els més mínims sorolls; insòlites capacitats per aconseguir que la pell canviï de color i es confongui amb l’entorn...
És una realitat que val la pena tenir en compte, tot i aquest cervell suposadament evolucionat que ens adorna, els nostres sentits s’allunyen força dels més avançats i capacitats del regne animal. Ens costa més d’un any aprendre a caminar i quasi mitja vida arribar a ser una miqueta independents, mentre que molts animals caminen uns minuts després de néixer i s’espavilen en molt menys temps. Per això ara us vull explicar la particular història de l’habitació número 32, que té molt a veure amb els sentits.
El nostre hoste no tenia cap característica especial que l’identifiqués, tret del fet que va aparèixer acompanyat per dos ajudants que s’encarregaven de portar-li un grapat de paquets. I aquí m’agradaria fer un incís i recordant la situació, vull creure que aquest era un tema recurrent que sempre ens cridava l’atenció. Estàvem i estem molt acostumats a veure viatgers que van i venen arrossegant un equipatge concret, que pot ser més o menys voluminós, però que sempre, per exagerat que sigui, s’ajusta a uns paràmetres concrets.
Potser per això, per aquesta concepció estereotipada del tema, qualsevol cosa que s’escapi dels cànons que considerem habituals, ens fa obrir els ulls, mantenir-nos pendents i pensar que allí al darrere hi ha amagada alguna cosa especial, alguna història sorprenent i meravellosa amb capacitat per esberlar en mil bocins la monotonia gris del dia a dia.
Vam acompanyar l’expedició directament a la 32 i els ajudants, fornits, seriosos i professionals, van deixar tota la munió de paquets seguint fil per randa les indicacions detallades que anava donant el nostre hoste, es van acomiadar amb educació, es van guardar una generosa propina a la butxaca dels pantalons i van marxar en silenci. Ell es va quedar a l’habitació i nosaltres vam suposar que en realitat estava obrint paquets i posant una mica d’ordre en tota aquella muntanya de capses i capsetes de totes mides i colors.
Transcorregudes algunes hores de calma, vam sentir sorolls, alguns molt evidents, d’altres no tant i, si tenim en compte aquesta incapacitat humana per percebre amb nitidesa algunes tonalitats del so, podríem pensar que hi havia tot un catàleg de sons que ens va passar del tot desapercebut, que les nostres oïdes no van saber detectar de cap manera. I ja se sap que si no perceps una cosa no t’has de sentir especialment culpable pel fet de no haver-la notat, que en la ignorància rau la felicitat, així què, aquí pau, allà glòria i tots contents.
Després, amb una mica més de calma i una vegada analitzada la primera tanda de sorolls, ens va arribar l’impacte directe d’una segona. Aquesta vegada semblaven més subtils, un pèl més delicats que els d’abans. Alguns fins i tot quasi imperceptibles si no es parava molta atenció. Era com si el nostre nou hoste estès treballant en alguna cosa estranya, potser amb tots els paquets que li havien portat els dos transportistes.
Immediatament després dels sorolls van començar a arribar les olors. Primer eren llunyanes i dèbils i després, de mica en mica, es van anar fent més presents, més omplint-ho tot fins arribar quasi a l’omnipresència més completa. En diferents onades consecutives, ens arribava tot un catàleg de flaires complexes, que amb la nostra nul·la educació olfactiva érem incapaços ni de catalogar ni d’identificar.
I el desconcert general i absolut va arribar quan vam començar a fer provatures personals per controlar-les i batejar-les. Aleshores vam constatar amb un cert sentiment d’impotència que no només no érem capaços de classificar-les sinó què, tots hi descobríem realitats diferents i en alguns casos, totalment oposades.
Això són roses deia un.
Ni pensar-ho, és canyella afirmava l’altre.
Que dius! És clau d’olor ratificava un tercer.
Ignorants, aquí es nota molt clarament el perfum de la bergamota afirmava el més pedant de tots.
Durant els dos dies següents no vam parar de percebre petits sorollets i, sobretot, olors, una quantitat exagerada i embafadora de tota mena d’olors. Primer encara miràvem de mantenir aquella mena de pols intel·lectual on intentàvem descobrir quin element central era el responsable de cadascuna de les percepcions que ens arribàvem, però al cap d’una estona, atabalats i força aclaparats per aquella tempesta d’olors, vam anar desistint i només hi tornaven durant uns moments si algun dels impactes rebuts era sensiblement superior als anteriors.
A poc a poc i amb una constància regular, tots els racons del hotel es van anar convertint en una mena de pot d’essències i fins i tot alguns clients es van acostar al taulell de recepció per preguntar-nos si acollíem els participants d’una convenció de perfumistes o bé si estàvem assajant diferents marques d’ambientadors. Nosaltres, més desconcertats i intrigats que ells mateixos, responíem que no a tot i, per desgràcia nostra, al·legàvem una total i absoluta ignorància envers el tema.
A primera hora del matí del tercer dia van venir dos senyors molt ben vestits que es van asseure al menjador i van demanar esmorzar. Era tard i com que els cuiners ja començaven a preparar el dinar, van decidir anar al Forn Sistaré, comprar un grapat d’especialitats i oferir als nostres clients una safata d’embotits formatges i patés acompanyats d’una fantàstica selecció de pans. D’espelta, de sègol, de fajol, d’olives de Kalamata, de fruits secs i, fins i tot una coca “ganxeta”. Van menjar en silenci, en van felicitar, van sortir al vestíbul i es va quedar palplantats al mig. Es van mirar, van flairar l’aire, van somriure i van exclamar quasi a cor.
Hummm, cardamom amb essències de tulipa i nou de macadàmia.
Ens vam quedar una mica parats. Nosaltres havíem especulat amb la possibilitat que fos romaní o fonoll amb barreja de roses. Així que aquella potencia olorosa era cardamom amb essències de tulipa i nou de macadàmia. Caram, caram!
No ens van preguntar res. Amb el nas recte i el coll estirat, van anar seguint la flaira com si fossin gossos perdiguers i van anar a parar directament a la porta de l’habitació número 32. S’hi van tancar i van trigar set hores de rellotge a sortir. Van encaixar la mà del nostre hoste i li van dir:
Enhorabona senyor Adrià. El seu fluid neuronal d’essències gastronòmiques no es pot mesurar amb els barems tradicionals utilitzats fins ara. Ampliem l’espectre només per a vostè i li concedim cinc estrelles Michelin. Moltes felicitats.
