La nit ens acosta i, en certa manera ens agermana. La lluminositat inconcreta fa que tot es difumini, que tot perdi els seus contorns reals i potser per això mateix tot resulta menys amenaçador, molt més subtil. Per aquest motiu observar les intimitats dels nostres hostes no es pot considerar un delicte si es fa amb la protecció dúctil de la nit. Avui som a l’habitació número 33.
Tot i que en aparença i amb una mirada molt generalista, siguem força iguals, els humans no sempre responem de la mateixa manera a la recepció dels impulsos externs. Hi ha gent molt valenta, amb un esperit heroic i d’altres que davant la mateixa situació opten per fugir del perill, per amagar-se discretament i, tot i que, amb una mica de mala idea i esperit destructiu aquesta posició podria ser qualificada de covarda, jo m’estimo més emmarcar-la en l’àmbit d’acció de la prudència.
I ja sé que la diferència entre la sensatesa i la covardia pot arribar a ser mínima, una frontera desdibuixada, mòbil i canviant que en molts casos es pot convertir fins i tot en una qüestió de matís, de percepció, de punt de vista, però hi ha una cosa absolutament certa, la societat es mira amb més bons ulls la gent que afronta els perills a pit descobert que no pas la que els defuig, que els evita, sigui per les raons que sigui. Combatre a pit descobert ven molt més que fugir de puntetes.
A l’ocupant de l’habitació 33 el vaig conèixer personalment en una festa. Era una magnífica i sorollosa celebració de Cap d’Any, una d’aquelles singulars reunions humanes on tothom se sent feliç quasi per decret-llei, on tots riuen, mengen i beuen sense fre, mesura, ni prejudicis i on sembla que l’alegria hagi de ser eterna, encara que, de vegades només sigui un simple miratge que s’esvaeix a la primera bufada.
Era alt, musculós sense excessos i de bones faccions. Vestia un esmòquing de caiguda perfecta que encara destacava més la seva elegància natural. És curiós, però hi ha gent que té la capacitat especial de mantenir-se en un estat de gràcia natural, ja sigui vestint un frac o passejant-se en calçotets. El nostre home va entrar a la festa sol, una cosa que ens va cridar l’atenció a tots, ja que no era gens habitual que algú es presentés a celebrar el pas d’any sense parella, però ens va tranquil·litzar i sorprendre a la vegada veure que al cap d’un moment ja se li havien acostat una rossa espectacular i una morena que et congelava l’alè només mirant-te.
També se li va acostar la dona del director que, malgrat ser una miqueta més gran d’edat i, siguem sincers, de no tenir les mides físiques de les dues noies, rivalitzava amb elles per captar l’atenció del jove ben plantat. Els més veterans vam arribar fins i tot a preocupar-nos per la situació, a patir davant la possibilitat d’enfrontar-nos sense gaires armes a un greu problema protocol·lari si el director descobria que la seva dona intentava lliurar-se en cos i ànima a un dels hostes.
I com que ja sap tothom que l’alcohol és un molt mal conseller en temes d’infidelitats i com que, tot s’ha de dir, aquella nit el Moët Chandon corria com l’aigua amunt i avall, vam començar a patir de valent. També hi havia gasosa de cal Gili però s’ha de dir que aquella nit la fantàstica beguda refrescant tenia menys èxit que el xampany francès. L’esclat dels taps de suro alliberant la pressió continguda de les bombolles es barrejava amb la música de l’orquestra, una formació d’autèntic luxe havia actuat tres anys seguits a la revetlla de Sant Pere dels Ploms i que, de cop i volta va deixar el ritme frenètic d’un fox-trot per passar a atacar la música lenta, la que convidava al ball, a la carícia i al frec dels cossos.
El nostre home, sense abandonar en cap moment ni el mig somriure ni el seu posat seriós, es va acostar de manera alternativament a cadascuna de les seves dues acompanyants i després d’uns instants de xiuxiueig a cau d’orella que anava repartint entre l’una i l’altra, les va deixar juntes, assegudes al sofà i amb una copa de xampany a la mà, mentre ell sortia a la pista disposat a ballar amb la dona del director. La tragèdia es mastegava, anava creixent a passos de gegant i nosaltres no teníem ni la més mínima idea de com aturar-la.
La música feia l’efecte d’adaptar-se als ballarins com una segona pell, embolcallant-los, fent-los més àgils, més fràgils, més volubles i menys distants. Les mans d’ella es movien suament per l’espatlla d’ell, lluitant entre baixar cap a territoris poc innocents o romandre al lloc precís que la prudència aconsellava. Les d’ell premíem amb decisió el cos d’ella però mantenint-se ferm i segur, aliè al gran desastre que s’acostava.
I quan la cosa començava a convertir-se en el catàleg de promeses d’una llarga nit de fidelitat decebuda i esquerdada, de sexe intens i de ganivets calents, la fortuna es va aliar amb els presumptes pecadors, establint les seves pròpies i particulars regles del joc. Un xiscle agut i poderós es va imposar sense concessions per damunt de les notes musicals, les va camuflar, les va anorrear i, d’una glopada, les va fer emmudir a l’instant. En un primer moment tothom es va girar cap a la porta de la terrassa. Després vam sortir tots en bloc, impulsats pel mateix neguit.
El que vam veure ens va gelar la sang. Una senyora, amb les galtes vermelles per la combinació inviable de l’alcohol i de la por, s’aferrava amb desesperació a una de les gàrgoles de l’àtic. Per sota, 15 pisos de caiguda vertical, la mort i el no-res. Un home, atabalat i poruc, mirava alternativament a la dona i a la gent que s’amuntegava al seu voltant, demanant amb els ulls fets súplica la intervenció providencial d’algú que salvés la seva parella de l’adéu definitiu a la vida.
És en moments com aquell quan se sap del cert de quina fusta està feta cada persona. Mentre tots els empleats de l’hotel, director inclòs i tots els convidats miràvem l’escena amb l’ai al cor, mirant amunt i avall al nostre voltant per veure si hi havia algú prou valent com per intentar presentar alguna solució, l’hoste de la 33 es va treure la jaqueta de l’esmòquing, es va despenjar per a façana i, mentre amb la mà dreta s’aferrava a la barana, amb l’esquerra agafava amb una barreja de força i delicadesa la cintura tremolosa de la dona.
Li va demanar amb suavitat que tingués confiança, que es deixés anar. La dona, amb la por gravada al fons dels ulls, ho va fer i, durant un instant que va semblar etern, van penjar tots dos al tall de l’abisme com un curiós pèndul suïcida. Una flexió del braç, un impuls amb les cames i la dona ja era a la terrassa, marejada, espantada, un punt borratxa, però salvada definitivament d’una mort poc més que segura.
Emoció desfermada, aplaudiments rabiosos i sincers i crits d’alegria. Un home actua com un heroi, ens recorda a la resta que som un grapat de covards i, a canvi, li regalem el nostre reconeixement sense concessions ni matisos. Curiosa manera de procedir.
Mentrestant, totes les mirades es mantenien clavades en l’hoste de la 33 que va recuperar la jaqueta i el posat indolent i discret de “aquí no ha passat res”.
La dona del director se’l mirava amb ulls rendits i enamorats i el director se li va acostar i li va dir que, òbviament ho tenia tot pagat i que li agradaria saber com es deia per recordar-ho, per deixar-ho escrit com una de les pàgines més brillants de la història èpica de l’establiment.
Ell se’l va mirar encuriosit, com si salvar dones penjades a 15 pisos d’alçada fos la cosa més normal del món, li va encaixar la mà i li va dir.
El meu nom és Bond, James Bond.
