La ciutat dels artistes

Les vacances de Nadal poden ser una bona ocasió per redescobrir el patrimoni local. Ja sigui tot passejant tomb de ravals endins a la recerca de detalls oblidats, o a través d'una visita als Museus, l'herència del passat evidencia que les idees bullien en l'àmbit de les arts. L'exposició permanent 'Reus i els seus artistes (1850-1939)', a la plaça de la Llibertat, permet una aproximació a l'obra de destacades figures com les de Fortuny, Tapiró o Llovera, entre altres. 

El panorama artístic a la segona meitat del segle XIX

Si ens situem a la segona meitat del segle XIX, podem imaginar un ambient encara poc procliu a la introdució de nous relats artísitics. D'aquesta manera, tal com s'exposa al web del Museu d'art i història, l’aprenantatge de les tècniques artístiques a la ciutat tenia un curt recorregut. Qui havia estat de despuntar podia practicar el dibuix assistint a l'escola que l’Ajuntament de la ciutat va tirar endavant el 1848, si bé també hi havia obertes unes quantes acadèmies particulars. 

D'aquests centres privats, però, en va destacar especialment el de Domènec Soberano, comerciant de vins escumosos que va mantenir una gran amistat amb Fortuny i que, entre altres mèrits professionals, va introduir el xampany a l'estat. De fet, va produir l'anomenat 'xampany de Reus'. Soberano (qui té un carrer dedicat a propi del d'Antoni Gaudí), doncs, va esdevenir un mestre per a talents emergents com Josep Tapiró (1836-1913) , Joan Roig i Solé (1835-1918), Baldomer Galofre (1846-1902), o Josep Llovera (1846-1896).

Uns altres noms destacats en aquest període van ser els de Ramon Casals i Vernis i Camil Aguilà, també responsables de centres formatius. Tots aquells qui volien fer de l'art el seu ofici, amb tot, van haver d'optar per traslladar-se a Barcelona o Madrid. Altres, en etapes més àmplies i ambicioses, van explorar nous camins en ciutats com Roma o París. Fortuny, Tapiró i Galofre es van decidir per la capital italiana, mentre que a la francesa hi va treballar l'escultor Ramir Rocamora, gràcies precisament a una beca del consistori reusenc. 

Fortuny al nord d'Àfrica

Segons se subratlla a l'exposició, i en especial a la recta final del segle XIX, entre el públic va tenir un pes destacat el prestigi assolit per alguns dels principals artistes locals. De tots aquests, això sí, el més cèlebre va ser Fortuny. Malgrat la seva curta carrera, va ser un dels referents al panorama europeu de l'època, fins al punt d'esdevenir un paradigma per a altres artistes reusencs. Galofre, Tapiró i Llovera, posem per cas, van voler seguir-lo i en les seves respectives obres (prou exitoses a nivell popular i comercial) s'hi va detectar la influència del primer. 

La mostra se centra també en l'etapa de Fortuny al nord d'Àfrica, fet que el va obrir a captar paisatges i llums que el van atrapar de tal manera que els ecos es van anar reproduint en tota la seva posterior trajectòria. El triomf de Fortuny s’explica "per la seva genialitat com a artista, pel seu virtuosisme i pel domini de qualsevol de les tècniques amb què va treballar", s'assenyala, però també pel conreu de las temàtiques "més comercials" del moment, la pintura de gènere i l’orientalisme. El vincle amb Tapiró va ser igualment notable, i aquest últim va impregnar-se, sobre el terreny, de la cultura i la societat marroquines. Va viure en aquell país prop de dècades, fins a la seva mort. 

Galofre, al seu torn, va desenvolupar un estil amb un segell propi però que seguia els passos de Fortuny. Pel que fa a Josep Llovera, i tot i que va recollir alguns reconeixements en vida, s'apunta que la seva obra no va arribar a l’alçada de la dels seus coetanis. Tampoc no va ser influït per Fortuny, tot i que l’admirava. Sobre la temàtica de les seves peces, s'indica que va acabar pintant "de forma obsessiva" les dones que venien a Reus amb les companyies líriques i de teatre.

Més enllà de la petjada de Fortuny, a la mostra s'hi recull la rellevància d'altres artistes locals amb una obra sòlida. Cèlebre per la 'Dama del paraigua' al parc de la Ciutadella de Barcelona, l'escultor Joan Roig i Solé va estar lligat a l'anomenat realisme anecdòtic.

L'arribada del modernisme

Nous llenguatges artístics van arribar més tard, amb el modernisme. En aquest sentit, se subratlla l'arquitectura de Domènech i Montaner. Al camp de la pintura, cal destacar les aportacions del col·laborador de Gaudí Aleix Clapés, qui va desenvolupar certa producció a la ciutat. Ara bé, si un nom cal posar en valor d'aquells anys és el d’Hortensi Güell (1876-1899), artista i poeta fins a les últimes conseqüències. El seu suïcidi amb 23 anys, a la platja de Salou, el va mitificar (en part perquè l'anomenada 'colla de l'Aladern' ho va alimentar).

Si bé no era reusenc, el barceloní Joaquim Mir (1873-1940) va residir en diverses poblacions de la comarca, i va estar internat a l'institut Pere Mata; va concentrar la seva mirada en els paisatges del nostre territori. Va influir, posem per cas, en Tomàs Bergadà (1862-1937), pintor decorador i escenògraf del Teatre Fortuny.

Rebull i Gené

Finalment, i si ens centrem en el primer terç del segle XX, aquest va quedar marcat pel talent dels escultors Joan Rebull i Modest Gené. El primer (1899-1981), format a L’Escola de la Llotja de Barcelona, es va instal·lar amb el seu primer taller en aquesta ciutat, a partir del suport del mecenes Evarist Fàbregas. Amb Josep Viladomat, l’Apel·les Fenosa i Josep Granyer va fundar el grup dels Evolucionistes (1917), com a rèplica al noucentisme. A la recerca de nous horitzons, en una etapa a París, va entrar en contacte amb figures com les de Picasso per connectar amb l’avantguarda parisenca.

El segon (1914-1983), convertit en el referent local de la potsguerra, tècnicament virtuós però condicionat pel context cultural del nou règim, es va allunyar de la modernitat. A les acaballes de la dècada dels anys 50, com s'explica a 'Reus i els seus artistes (1850-1939)', es va "submergir" en el continent africà.