M. Lluïsa Amorós: 'El totalitarisme, el feixisme i l’extrema dreta avui són al carrer impunement'

Des de fa unes setmanes ja es troba a les llibreries la darrera novel·la de Maria Lluïsa Amorós, ‘Els nens de la senyora Zlatin’, una obra que combina dues emocionants històries sobre la Segona Guerra Mundial. Finalista del Premi Ramon Llull en l’edició del 2020, el llibre de l’escriptora reusenca recupera la memòria dels nens d’Izieu alhora que ficciona sobre els efectes que la ideologia nazi pot tenir en un periodista català.

Vostè combina dues històries relacionades, la persecució dels infants jueus a la França ocupada i l’oblidada presència de nazis a Catalunya. Als agraïments menciona que la primera d’aquestes històries li va donar a conèixer el seu marit. Com va nèixer el projecte i per què va triar combinar-les en aquesta obra?

Feia temps que tenia pensat escriure una novel·la sobre els nazis protegits pel franquisme que vivien a la Barcelona dels anys 40. Mentre preparava la documentació, per l’atzar, el meu marit va descobrir la història dels nens d'Izieu. Era una història molt poc coneguda, em va impactar i em va motivar a seber-ne més. De seguida em va semblar idònia per a explicar-la mitjançant la meva novel·la. Per no perdre la idea original, la d’un jove periodista que investiga el passat nazi a Barcelona, em va semblar adient poder relacionar les dues històries encavalcant-les al llarg de la narració. Vam viatjar a França, a Izieu, per conèixer la casa, el territori. He trepitjat el lloc on van viure els nens, Villa Anne-Marie, perquè és molt important recórrer, conèixer els llocs físicament, geogràficament, cosa que sempre faig en els meves novel·les quan parlo dels llocs; allà vaig consultar documents, fotografies, audiovisuals, hemeroteca, bibliografia, arxius històrics, documentació relativa a aquests nens, com per exemple les cartes que els nens escrivien als seus familiars, o els dibuixos. La història que explico es basa en fets reals, tot i que, respectant el rigor històric, m'he permès reinterpretar el relat des de la meva imaginació. Al començament de la novel·la sembla que les dues històries no tenen relació, però a mesura que l’Octavi, el jove periodista, va descobrint què s’amaga a la cambra prohibida del seu avi Verdier, els dos relats es van entremesclant.

Com va decidir presentar-se al Premi Ramon Llull? N’està satisfeta del resultat?

Feia molts anys que no em presentava a un Premi literari. Des del Premi Vaixell de Vapor que vaig obtenir amb 'Aquella tardor amb Leprechaun', l’any 1987. Ara em vaig decidir a fer-ho perquè em semblava que el moment era important i necessari, com a escriptora, i havia de fer aquest pas. Estic contenta amb el resultat, quedar finalista d’un Premi com el Ramon Llull entre 64 novel·les presentades i amb un jurat de tant de prestigi, un premi dels més importants de la literatura catalana, per a mi és una satisfacció. També el fet que Columna s’interessés de seguida a publicar-me aquesta novel·la. Em complau molt haver publicat amb Columna edicions, grup 62, per part dels quals he rebut un tracte exquisit, tant per part de la meva editora Glòria Gasch, com pel seu equip. Si bé ja havia publicat anys enrere amb Columna i amb altres editorials, tornar a publicar amb ells és d’una gran satisfacció. I un pas més, com a escriptora, des del meu inici l’any 1986. Anys que vaig compartir amb la meva professió de docent. Actualment, com que estic jubilada, m’hi dedico plenament i ja estic treballant en una altra novel·la.

Les dues trames paral·leles de la novel·la es mouen entre la història documentada i la ficció. Va ser fàcil documentar-se? La societat té suficients eines per conèixer el que va passar en aquesta etapa tan fosca?

En aquesta novel·la hi ha dos tipus de documentació, la de la història dels nens d’Izieu, i la de la Segona Guerra mundial a França i la postguerra franquista a Barcelona. La primera, ja t’he comentat que la vaig obtenir per la meva visita a França, i la segona recerca històrica, a través de bibliografia i, sobretot, per la premsa de l’època. P.-No és el primer cop que tria l’etapa de la Segona Guerra Mundial en les seves obres. Què li atreu d’aquest període històric? R.- No perdre la memòria.

Mentre avança la trama narrativa la lluminositat dels personatges d’Izieu augmenta mentre el lector descobreix els efectes negatius de la trajectòria de Gustau Verdier. Es tracta d’una metàfora buscada?

En certa manera sí, però només en part. Quan visites el casalici, a Izieu, l’espai, l’entorn, i t’amares d’aquell silenci, et trasllades en el temps i esdevens un personatge, com li passa a l’Octavi, et converteixes en un nen més, o en un observador, dins de Villa Anne-Marie. Ets part dels nens. Això succeeix quan has estat entre aquelles parets i el seu entorn de boscos i muntanyes de la Vall del Roine, quan has revisat documents, fotografies, audiovisuals, arxius i especialment quan trepitges els espais on van viure. Per altra banda en Gustau Verdier -aquell francès que va venir de França els anys 40, es va instal·lar a Barcelona i va comprar una fàbrica tèxtil a Terrassa-, l'avi de l'Octavi, és un personatge extremadament afectuós amb el seu nét, i un home enigmàtic, tan enigmàtic com el seu passat desconegut o pel que s'amaga darrera de la porta del seu despatx, infranquejable per a tothom. Descobrir-ho és el que pretén l'Octavi, mentre trena la seva novel·la sobre la Barcelona de la postguerra on els nazis es mouen amb total impunitat, amb l'esplendor del Ritz mentre diàriament afusellaven persones al Camp de la Bota, i l'enlluernament i la foscor d'un temps. Mentre vas coneixent i estimant els nens vas sabent també qui és en Gustau Verdier. Dues històries paral·leles que s'encavalquen de mica en mica.

La investigació d’Octavi sobre el seu avi no acaba amb una conclusió clara sobre el seu passat. Creu que són molts els còmplices de l’horror nazi que es van establir en la societat franquista i van passar desapercebuts fins que el pas del temps va esborrar les seves petjades?

L’Octavi crea la seva opinió i la seva veritat sobre el seu avi Gustau. El lector por fer aquest mateix exercici. Certament, hi va haver molts còmplices, a casa nostra també; els mateixos aliats per interessos d’Estat, l’església catòlica, els alemanys que s’organitzaven quan hi ha haver l’enfonsament total... A molts els van ajudar a fugir a països de l'Amèrica del Sud, per exemple. També van ser còmplices els que silenciaven la situació, els que callaven. Els nazis que van arribar a ser jutjats al cap de molts anys, va ser gràcies a la feina d’organitzacions com el MOSSAD. Si no preservem la memòria, si no l’expliquem, si blanquegem l’extrema dreta, el feixisme, en som còmplices, culpables tots. Només cal veure que l’extrema dreta està creixent, malauradament, arreu del món. Per això no podem perdre memòria. Cal que l'expliquem.

Silenci, connivència, culpabilitat, dubtes sobre la importància de transmetre la memòria històrica... La gal·leria de personatges de la família Verdier es mouen en postures diferents sobre un passat esfereïdor. Quina opinió té sobre la memòria històrica i el tractament que es dona actualment a la nostra societat?

Es tergiversa sovint, la història. Hi ha elements del nostre passat més immediat, com la Segona Guerra mundial o la guerra civil espanyola que no s’expliquen prou. La generació dels nostres pares i avis no solien aprofundir mai en explicacions sobre la guerra civil, com si volguessin protegir-nos de la tragèdia que ells van viure en primera persona. Hi ha una certa por en explicar-la i opinar, i sovint es polititza la manera de narrar-la. Sembla que parlem de coses molt llunyanes... I no és cert. El totalitarisme, el feixisme, l’extrema dreta.... avui són al carrer impunement. Sovint, malauradament, es blanqueja, fins i tot per alguns mitjans de comunicació.