-
L'australiana Kylie Minogue, una de les perles de 'Holy motors'
Cedida
Deixem enrere una setmana més i, com sempre, els redactors de Reusdigital.cat us recomanem cultura (en forma de discos, llibres o pel·lícules) per al vostre temps lliure.
I aquest cop, què us proposem?
Marc Busquets recomana 'Holy motors'
Gran producció premiada anys enrere a Sitges, aquesta pel·lícula de Leos Carax és l'evidència que el cineasta ha assolit tal nivell que pot permetre's fer el que vulgui. D'entrada, és quelcom que pot comportar dues lectures. D'una banda, la llibertat total del realitzador per transmetre el seu discurs narratiu i estètic; de l'altra, el risc de caure en l'autocomplaença i subscriure un exercici plàstic, sí, però buit.
Quan va presentar 'Holy motors', Carax s'havia passat anys sense presentar una pel·lícula en solitari. La seva aposta va seduir per rotunda, experimental i lliure, en efecte. La seva inusual arrencada guia la mirada de l'espectador cap a una successió d'històries que a priori no van pas lligades, i que en conjunt basteixen un relat sobre la bellesa de la decadència.
Tot plegat, això sí, conté un element convencional per fer evolucionar el relat. En una limusina, el protagonista (monsieur Oscar, interpretat per Denis Lavant) es prepara per complir els seus encàrrecs. I què ha de fer? Transformar-se en diverses persones, fer un paper en determinades situacions. En definitiva, viure diverses vides.
És senzill veure-hi, en conseqüència, una reflexió sobre la figura de l'actor, tot posant-se a la pell d'uns i altres sense descans, i qui sap si a la recerca per trobar-se a si mateix, també en una metàfora de l'home contemporani.
En el moment de la seva estrena, 'Holy motors' va generar reaccions gairebé extremes: o se l'estimava molt o se la detestava. Entre els seus detractors es va denunciar la pel·lícula per tractar-se, gairebé, de pornografia d'autor. A l'altra banda, molts van quedar atrapats pel tractament dels colors, per l'estètica canviant (de més bonica a més lletja) i per la (breu però intensa) presència d'una fràgil Kylie Minogue.
'Holy motors' és al catàleg de 'Filmin'.
Alba Cartanyà proposa 'Petit concert a la vesprada', de Socunbohemio
Socunbohemio és el nom artístic d'un noi jove que compon cançons i les autoprodueix. Els seus temes són íntims, senzills i quotidians; una aproximació al seu interior i a la seva vida personal, però també un camí cap a nosaltres mateixes i cap a tot allò que sentim o hem sentit alguna vegada. 'Petit concert a la vesprada' és, com indica el nom, un concert a l'aire lliure mentre es va ponent el sol que va penjar al seu canal de Youtube fa tan sols uns mesos, el desembre del 2020.
Aquest projecte musical entén l'art com una "eina col·lectiva de transformació social", com s'explica a la pàgina web, i per tal que sigui accessible per a tothom, comparteix els arxius de les cançons, tant l'àudio com les lletres i els acords.
Espero que gaudiu d'aquests 10 minuts de música i paraules:
Marià Arbonès us proposa escoltar el disc ‘Pink Moon’, de Nick Drake
Us proposo escoltar ‘Pink Moon’ (1972), el tercer àlbum de Nick Drake i l'últim que va publicar a la seva vida. Us recomano onze cançons de gran sensibilitat narrativa i musical en les quals fa ús només de la seva veu i una guitarra, i en la primera cançó també d'unes quantes notes de piano. Escrit així, sembla una cosa fràgil i senzilla, però, en realitat, les cançons de Drake són intenses per la seva poesia emotiva lligada a una vida turmentada. Són un retrat poètic del seu món, dels seus problemes, les seves preocupacions, els seus anhels i les seves pors. Drake era un gran amant de la literatura, especialment de William Blake, Charles Baudelaire i Arthur Rimbaud.
‘Pink Moon’ es va gravar en dues nits d'octubre del 1971, quan la marihuana i la soledat s'havien convertit en l'inseparables companys de viatge de Drake. El disc conté joies com ‘Things Behind the Sun’, ‘From the Morning’, ‘Pink Moon’ o ‘Place to Be’, el vídeo de la qual adjunto i en què relata poèticament el seu progressiu camí cap a la depressió.
Aquest disc es va vendre menys que els dos anteriors, ’Five Leaves Left’ i ‘Bryter Layter’, i, deprimit, Drake es va refugiar a casa dels seus pares. El món l'abandonava i no es portava bé amb ell. No sortia a la premsa musical i ja no va voler fer més concerts en directe. Ni la trobada a París, l'octubre del 1974, amb Françoise Hardy, que va quedar captivada per les seves cançons, va resultar com ell esperava.
El diumenge 24 de novembre de 1974, Drake va decidir ficar-se al llit d'hora. Va ser l'última vegada que la seva mare el va veure viu. L'endemà, el va trobar mort per sobredosi d'antidepressius, i va quedar el dubte de si havia estat un suïcidi o un accident. A la tauleta de nit va trobar un pot de Tryptizol i el llibre ‘Le mythe de Sisyphe’, d'Albert Camus. El tocadiscos encara seguia donant voltes amb el disc dels ‘Concerts de Brandenburg’, de Bach, ja acabat. Nick Drake només tenia 26 anys, i ni tan sols va poder entrar en el maleït "club dels 27", al costat de Jimi Hendrix, Jim Morrison, Janis Joplin o Kurt Kubain.
Drake va tenir una vida i una carrera musical molt curtes. Tanmateix, des de llavors la seva llegenda no ha parat de créixer i ha esdevingut un personatge de culte. Només el pas dels anys ha aconseguit situar la seva obra en el lloc que sempre havia merescut. Actualment, és considerat un dels grans talents de la seva època, un gran poeta i guitarrista. Finalment, la gent ha entès Nick Drake i la seva música.
