Montserrat Corretger ens parla de «La pensió d’alemanys»

Montserrat Corretger, després d’una dilatada carrera com a professora de literatura catalana a secundària i a la Universitat Rovira i Virgili, amb una llarga trajectòria com a investigadora i, per tant, com a autora d’assaig, ara ens presenta la seva primera novel·la.

-Ara ficció?

- No és una cosa sobtada. Aquesta novel·la ja la tenia dintre i quan he tingut temps ha sortit. Com diu Gabriel Ferrater: Yo cojo la pluma muy tarde, cuando ya tengo el poema organizado en la cabeza. Sense seguir el seu consell, perquè és una cosa autònoma, surt sola; un dia t’asseus a escriure i surt de dins, és com un fil. M’ha facilitat la publicació Vicent Olmos, director de l’editorial AFERS, que des del primer moment va creure en la meva proposta.

La col·lecció de narrativa on s’inscriu la novel·la publica llibres de gran interès, compromesos en molts sentits, com ha passat des de sempre amb les altres col·leccions i amb la revista AFERS.

-Hi parla de Reus; era inevitable?

- Reus hi havia de sortir, tot i que no és una novel·la reusenca. Jo visc a Reus i Reus és un referent, però ja està. La novel·la no tenia cap interès a fer un lluïment de Reus, tot i que crec que acaba fent-lo. -I també hi parles d’Europa. És una novel·la que està molt connectada amb Europa. És mig alemanya i mig reusenca. És una novel·la que jo crec que dona una projecció bastant important de la cultura europea del moment, de la literatura europea del moment. De l’àmbit cultural, econòmic... europeu. Hi ha molts moments en què la literatura coetània és central en la novel·la.

-En concret ens porta al Reus dels anys 20 i 30 del segle passat. Expliqui’ns què s’hi coïa aleshores?

- Ens trobem en el moment en què les empreses de fruita seca tenen un gran pes i els traductors els faciliten els contactes amb l’exterior. Jo vaig conèixer alguns d’aquests traductors. Hi vaig conviure, fins i tot. I crec que van fer una feina importantíssima. Sense ells les empreses no haurien pogut aconseguir tant de pes en l’economia i en la cultura. Van oxigenar la societat local, perquè hi introduïen aires europeus i aquí el món era més o menys tancat. Reus tenia una situació econòmica, social i cultural prou intensa i prou fructífera.

Pensem en els grans personatges de Reus del moment, Josep Iglésies, Joaquim Santasusagna, Prous i Vila, els germans Ferraté (un dels quals era el pare de Gabriel Ferrater; el seu oncle va ser un dels fundadors del Fortuny i el seu pare va ser un home fonamental que va culturitzar la ciutat). Tot això surt d’una manera natural. No he hagut de forçar res. El que defineix la novel·la és la naturalitat. Hi ha anat sortint aquest món ric dels anys 20 i 30. Aquests personatges eren allí i hi havien de sortir, havien de dir alguna cosa.

-Per què aquesta època?

- Jo he treballat molt aquests anys fent recerca, sense centrar-me en Reus. Són uns anys que m’atreuen. La postguerra de la Primera Guerra Mundial no s’ha treballat gaire en ficció, crec. I la realitat que jo he conegut d’alguns dels seus personatges em va motivar. Però tot és ficció. La ficció dona més llibertat. És més divertida que la recerca pura i dura. Jo m’he divertit molt, si més no; tot i que també hi ha hagut moments en què he tingut els meus patiments, però en l’escriptura, la creació, domina el goig.

-El teló de fons són els fets polítics.

- Sí, en concret, la manera com els protagonistes els viuen. L’any 23, l’any 31, l’any 36, l’any 39, aquí aquests serien els moments fonamentals. I per a Europa, l’any 30, l’any 33... a Alemanya, sobretot. En la novel·la, hi ha els grans cimals d’aquesta vida política, dels fets polítics; el ressò que això té en les seves vides, la manera com aquestes persones viuen, es plantegen, enfoquen, es qüestionen i es fan seves aquestes situacions, i decideixen tenir una actitud i optar per unes posicions.

-El rerefons històric, per tant, hi és molt important?

- Sí, aquesta novel·la està assentada sobre fets reals, a partir dels quals, gairebé sense voler-ho, per lògica, ha anat sortint el text. Però hi ha una veritat literària, més enllà d’una veritat històrica, que també hi és. Jo no he dit mentides sobre la història externa, és clar, ni sobre la història dels personatges, la que habitualment s’inventa. I m’he documentat, fins i tot al llibre s’inclouen fotografies; he manejat un llegat important d’alguns d’aquests personatges, un arxiu fotogràfic de gran interès.

La novel·la està basada en fets reals, en personatges històrics reusencs o no, tots de carn i ossos, però l’important és la veritat literària. I la veritat literària és no trair-te a tu mateix. Partir del propi solatge de lectures i reflexions literàries. És dir les coses d’una manera que sigui coherent i consistent, sense fer literatura, sense ornamentar el text. I no necessito buscar experiències innovadores, perquè trobo que la vida i les aplicacions en el present de moltes coses del passat confegeixen un cabal prou ric. M’he basat en una realitat literària que parteix de la naturalitat perquè el lector se senti còmode, no el vull forçar. A més, l’he tractat amb un gran respecte, considerant que és algú que és molt intel·ligent i que no cal que jo li expliqui segons què, que ja ho sap, que no cal que el porti de la mà. Crec que he sigut molt respectuosa amb el lector.

- El nazisme és una peça clau de la novel·la.

- Sí, el nazisme hi apareix i té una importància molt rellevant a la novel·la perquè tracta l’època, n’és el moment. La novel·la assisteix al naixement d’aquesta doctrina. S’ha banalitzat molt el concepte de nazisme. No sé si tothom sap com va ascendir. Hi ha molts llibres que en parlen, però jo a la novel·la simplement he donat a conèixer aquestes coses des de les vivències personals dels personatges. I els personatges, com avui en dia ens passa a nosaltres, viuen els fets i les idees dominants d’una manera diferent segons el seu caràcter, el seu arrelament a la terra, qui són, de quina cultura provenen, quines aspiracions tenen a la vida... I quan els arriben les notícies de l’evolució d’aquest règim totalitari hi responen de diferents maneres.

És lògic. La doctrina va progressant gairebé imperceptiblement. És un magma que bull. La novel·la explica amb molt de detall i amb voluntat de ser exacta el naixement del nazisme des de l’esperit, la manera d’entendre la vida, d’alguns d’aquests personatges. No pas des de la meva. Jo he assistit al seu creixement. M’han crescut sols. I amb una lògica. És clar, si tu ets sincer amb tu mateix les coses lliguen i la lògica s’estén de dalt a baix en totes les paraules que escriguis.

- Abans ho deia, s'ha hagut de documentar. Ha comportat molta feina?

- Sí. Has de ser molt exigent. No pots tractar el lector dient-li quatre coses i banalitzant-les. Hi ha d’haver un rigor absolut. I això és evident que m’ha portat molta feina. Però també m’ha fet aprendre moltes coses. M’ha fet comprendre realitats que coneixia d’una manera superficial i que després he pogut entendre amb molta més profunditat.

- Triar-ne el nom devia ser fàcil perquè el centre de tot plegat és aquesta pensió d’alemanys, no?

- Sí, el nom també va venir sol. Es tracta d’una novel·la coral, amb molts personatges, alguns més rellevants que altres. I el nucli original de les relacions entre aquests personatges és aquesta pensió. Però no perquè totes les coses passin aquí, ni molt menys. Hi surt Tarragona, hi surt Salou... En fi, hi surten les contrades nostres, però també Suïssa, Alemanya... Hi ha molts ambients, però l’àmbit que justifica la unió d’aquest grup és aquesta pensió.

Hi ha gent que hi viu i que no hi viu, però que sí que penetra en aquesta esfera de la pensió d’alemanys, en dic així perquè la va iniciar un alemany i hi arribaven hostes alemanys.