Un Diluvi d’alegria

Una noia vestida de negre, amb mascareta, guants i una pantalla de protecció facial m’apunta al cap amb un termòmetre làser. Sembla una pistola. Diu que ho fa per controlar la meva temperatura. Tot seguit, em convida a entrar al recinte, on m’he desinfectar les mans amb gel hidroalcohòlic i situar-me en el seient que ella m’indica. Es fa estrany, tot plegat. Els presents se saluden amb gestos, des de la distància. Em sento part del paisatge distòpic d’una cançó d’Aviador Dro, però amb la certesa que, almenys, de moment, la Terra no se n’ha anat en orris. Em fixo en el fil musical, i tot just Bowie es pregunta si hi ha vida a Mart.

És el meu primer concert en directe, després del confinament. També ho és —com a mínim, amb públic— per als integrants del grup que actua aquest vespre, al Festival Sota la Palmera de Tarragona, davant d'una cinquantena de persones. Reconeixen que han passat un “moment difícil com a banda”. En el que portem d’any, els han suspès fins a 21 concerts. El clima fred i enrarit es comença a desglaçar quan els set integrants d’El Diluvi pugen a l’escenari, amb la veu, de fons, d’Ovidi Montllor recitant els versos d’‘Els Amants’, de Vicent Andrés Estellés.

Amb les cançons inicials, com ‘Heroïnes de la fosca nit’, els assistents s’adapten a la nova situació, i ballen com bonament poden, sense alçar-se de la cadira, movent els braços, balancejant les cames o bé marcant el ritme amb els peus. La gent respon, i aquell caràcter ritual dels concerts, sense el ball més desenfrenat, sense els vaivens de la massa, sense les abraçades, sense els petons, es manté per mitjà de les veus que coregen. Qui canta els seus mals espanta.

Durant l’hora i escaig d’actuació, El Diluvi interpreta diversos temes del seu darrer disc, intitulat ‘Junteu-vos’ (2019), com ‘Tremole’, ‘Somriures’, ‘La revolució’ o ‘Misèria i amor’, i també d’altres de més antics, com ‘I tu sols tu’, que s’ha convertit en un himne feminista. Les lletres d'aquest grup valencià, com la seva música, tan característica, que es mou entre la dolçor del violí i el nervi de la bandúrria, són un cant a la vida, a la tendresa i a l’amor, i també a la transformació social.

Respirem, per fi, una mica d’alegria, amb la fusió de folk, reggae, cúmbies, rumbes i fins i tot sons balcànics d’El Diluvi. ‘Perquè vull’, com diu la cançó de Montllor que versionen, a les acaballes del concert. Perquè volem, perquè no som pas pocs els qui ens sentim més segurs en un concert com aquest, amb totes les mesures sanitàries bàsiques garantides —gràcies, en especial, al treball esplèndid de l’organització—, que no pas en segons quines zones de la ciutat, un dissabte al vespre, o a la nit.