‘Vull que tot el meu cos sigui una orella i vibri com un timpà’

"El problema que vaig tenir jo és que vaig créixer massa ràpid i vaig tenir una crisi d’identitat molt gran". Així, sense cap preàmbul, es va sincerar el reusenc Silvio Álvarez (Tarragona, 2 de setembre de 1996) a l’arrencada de l’entrevista per a Reusdigital.cat, i a partir d’aquest moment, tot va ser estirar del fil per intentar entendre el neguit del món interior d’un músic.

Ara, el reusenc Silvio Álvarez, immers de ple en l’estudi de producció i gestió musical i disseny de so, es troba en el moment previ a trencar el seu silenci, en una època on se sent "realitzat, en pau i constantment inspirat". L’art és una via d’alliberament per a tot artista, i quan alguna cosa li ronda pel cap al Silvio, la música li fa pair-la, i així soluciona la seva angoixa.

"No es que no me ponga triste, es que se me olvida que existe", amb aquesta frase recull la idea anterior, que es  troba en una de les noves cançons que va interpretar al cicle 'Dijous cultural a la fresca' d’Ulldemolins, juntament amb el músic multiinstrumentista Karim Habib.

Álvarez ja coneix d’on neixen les seves "obsessions musicals" -la textura, l’acústica i l’espai com a sala- i les nodreix amb música electrònica i "ambient" per tal d’assolir el que busca. "Vull que tot el meu cos sigui una orella i vibri com un timpà", desitja.

El Silvio és una apassionat de l’art i ha tingut "la sort increïble" de créixer en una família d’artistes. El seu pare Kandi Álvarez és músic, la seva mare Cristina Ferré, una amant de la pintura, i el seu germà Ovidi Álvarez, ballarí. Considera que "lo seu" és el més normal del món, no hauria de sorprendre, i confessa que el que li alucina és la gent creativa que no ve d’un nucli artístic. Ell, al cap i a la fi, no ha viscut una altra cosa des d’abans de pronunciar el seu primer monosíl·lab.

"Em fa tendresa veure el disc, però mai l’escolto: No sóc jo"

L’artista de 27 anys va gravar, fa una dècada, el seu primer i, fins al moment, únic disc, 'Llops de mar', que aplega un conjunt de cançons sobre la realitat d’un Silvio "molt jove i innocent" amb qui va desconnectar en no res. Amb tot, no canviaria l’experiència viscuda. El Silvio té una cosa clara, i és que si ara gairebé no entén res, sense la gravació i publicació del disc, entendria encara menys. 

L’acollida de l’álbum va ser bona, però ell va començar a entendre la música d’una altra manera. El Silvio va cursar quatre anys al Liceu de Barcelona, on no va acabar d’encaixar i recorda que vivia amb frustració ser un músic que no se sentia "abraçat per un conservatori". En paraules de l’artista, "allà busquen que siguis un intèrpret perfecte", però no era el lloc per explotar a nivell creatiu.

"El problema que vaig tenir jo és que vaig créixer massa ràpid i vaig tenir una crisi d’identitat molt gran", afirma. Li va esgotar físicament i mental el fet d’interpretar davant d’un públic el gènere del seu disc per dos motius principalment: la desconnexió amb un determinat tipus de música i la pressió i terror d’haver de mantenir una identitat permanent com a artista, en base a les opinions de la resta. Ell fuig de l'encasellament a partir d’una reinvenció creativa constant, la qual li permet ser fidel a la seva identitat real, "que sempre està en moviment".

Li sortien concerts als quals anava "amb desgana" i, en conseqüència, patia ansietat, fins que va decidir parar, estudiar, composar i conèixer a gent que volgués treballar amb ell. "Entre músics el discurs es construeix en base a termes musicals, en canvi, quan un músic treballa amb un ballarí, per exemple, ambdós han d’adaptar el vocabulari per entendre’s", explica Álvarez quan detalla que a nivell professional el que més li ha ajudat és relacionar-se amb artistes d’altres disciplines.

I fins ara, què?

Fins ara, el Silvio assegura que ha crescut a nivell personal i professional. Ha treballat la música d’animació, que li portava a crear una història sota un argument musical, ha sigut professor de música de nens petits, ha col·laborat amb el seu pare i amb altres artistes, malgrat que infinitat de temes no hagin vist la llum…

També ha participat en un procés creatiu que va formar part d’una residència artística que es va fer a Cal Massó i es tractava d’un espectacle de dansa contemporània, música en directe i art generatiu, a càrrec d’un ballarí local, Guillem Sanabra, del seu germà, l’Ovidi, de l’artista Miquel Guasch, i del mateix Silvio.

Fa un parell d’anys, va publicar el videoclip de 'Tinc un jardí al cap', on balla el seu germà, que també és coreògraf. Aquest és el primer projecte després de ‘Llops de mar’, el "tret de sortida" al nou projecte.

El nou projecte de Silvio Álvarez

En aquests moments, està en plena gravació d’un videoclip que es llançarà aviat, una proposta audiovisual que, com la resta del seu projecte actual, busca que tingui una "simbiosi" amb altres disciplines artístiques. 

Abans de posar el punt final a l’any, hi haurà concerts i, com a mínim, una sessió en directe penjada a YouTube, enregistrada en algun lloc "especial". L’objectiu d’oferir aquesta petita mostra és visualitzar el que poden oferir en sales i indrets, que per a cada espai serà diferent perquè la proposta que defensa s’adapta a les característiques del lloc. I és que ell continua capficat en la futura creació i publicació d’un àlbum de "música per a espais".

Compromès amb Reus

Reus amaga indrets que suposarien tot un repte professional per al Silvio. Li encantaria poder accedir, per exemple, als refugis antiaeris i "fer música per al refugi, per a l’espai segons el que et reclama".

Juntament amb el seu germà i altres artistes, prepara un projecte interdisciplinari a defensar al festival COS, el festival internacional de moviment i teatre gestual que se celebra a la capital del Baix Camp.

El Silvio Álvarez, un artista que desprèn sensibilitat i té molt a dir

El jove reusenc espera poder viure de la música des de la vessant creativa. "Tinc veu i una molt petita i reduïda audiència, però només és qüestió de temps que la gent descobreixi el que estic dient, i potser a algú li agrada", apunta. Un dels seus anhels és poder conèixer a artistes com ara, James Blake i Justin Vernon, per retroalimentar la seva passió i amor per l’art. 

El Silvio és conscient que el seu major problema és la "manca" de recursos a nivell econòmic per fer segons què. Fins ara, no s’ha donat l’ocasió, però si hi hagués algun segell discogràfic interessat a treballar amb ell, “tot seria parlar-ho”.

Això sí, espera no viure segons el que la gent digui o esperi d’ell. "No estic disposat a caure en un pou una altra vegada", conclou.