La sororitat balla a la Festa Major

"Les dones treballadores que surten a la Festa Major", tal com diu una balladora del Ball de Sederes, Anna Ticó, és el tema del ball de nova creació que es va presentar l'any 2021. La indústria tèxtil a Reus ha estat un sector clau per al desenvolupament econòmic de la ciutat i el conjunt del territori. A aquestes fàbriques tan arrelades al municipi, a les sederes, la presència de dones treballadores va ser majoritària, i van lluitar per reivindicar els seus drets com a dones i com a classe treballadora.

Cal recordar un episodi clau a la història de Reus: l'any 1915, les sederes del Vapor Vell van iniciar tot un seguit de protestes que van cloure en mesos de vaga. I és que, en paraules d'una balladora del Ball de Sederes, Carlota Moragas, "les jornades laborals eren interminables" i les dones no tan sols teixien la roba, sinó que, després d'hores i hores de companyia, "teixien llaços d'amistat i es cuidaven les unes a les altres".

Les cordes del ball emulen els fils de seda

El ball actual representa, segons Moragas, "l'espai d'oci, de color i de festa" de què gaudien quan finalitzaven els seus torns i sortien al carrer, moment en què la companyonia entre elles continuava teixint-se dempeus. Aquesta "companyonia" la destaca la tieta de la balladora Anna Ticó, Encarnació Musté.

El testimoni d'una sedera de finals del franquisme

Encarnació Musté és una dona que hi va treballar entre els anys 1969 i 1971. Va entrar a treballar a una sedera amb tan sols 15 anys, després d'haver estat dependenta a Ca l'Aguadé. Al ser tan jove va haver de necessitar l'autorització dels pares, del metge i del batlle de Reus per poder endinsar-se en el món laboral.

La seva experiència no va ser com la que van haver de viure dècades enrere les sederes, és clar. Per sort, encara que a vegades els canvis sembla que no arriben o es troben amb obstacles, els drets laborals van evolucionar des dels inicis del segle XX fins a la dècada dels 70. No obstant això, malgrat que el seu pas per les sederes va ser diferent d'allò que es coneix dels anys en què les fotografies encara es revelaven en blanc i negre, cal explicar-la perquè en ella es veu reflectida la petjada que van deixar aquelles fàbriques a la societat reusenca.

Ja en els últims anys de l'etapa franquista, una jove dependenta de 15 anys va decidir trucar a la porta d'una sedera i demanar feina perquè, segons ella mateixa apunta, "es guanyava més". Unes 700 pessetes recorda que cobrava. Hi havia tres torns, de dilluns a dissabte, per tal de no parar l'activitat tèxtil: el primer, de 6 del matí a 2 del migdia, el segon, fins a les 10 del vespre, i el darrer, de nit, fins a les 6 del matí. "En aquest últim hi havia més homes seders, malgrat que la majoria érem dones treballadores", detalla Musté.

On sí que estava present la figura de l'home era a la direcció i a cada fila de telers, on hi havia un contramestre encarregat d'arreglar les màquines que s'espatllaven. La protagonista de l'article portava 12 màquines alhora i assegura que "quan no es trencava una, hi havia algun problema en una altra".

Ella és una romàntica d'allò que feia, i el record que en té ara, mig segle més tard, és molt positiu. "Treballava molt, l'ambient a la feina m'agradava i portar telers era bonic", exposa Encarnació, qui només manifesta una queixa: el soroll que feien les màquines en funcionament.

I sí, la van fer fora de la feina, i no perquè no fos productiva, sinó perquè hi havia una cosa que li "tocava els nassos", i era el fet de plegar a les 10 del vespre quan havia d'anar a la tarda els dissabtes. Tenia 15 anys i ella volia anar a ballar amb les seves amigues, sortint a les 10 li era impossible i algun dissabte no va assistir a la fàbrica. "Tens 15 anys, entenc que t'agradi sortir, però...", així li va comunicar l'acomiadament el seu director, "un bon home".

Des del 14 d'abril de 1969 fins al 23 d'octubre de 1971, Encarnació Musté va ser sedera a la pràctica, però l'experiència viscuda li ha acompanyat durant aquesta cinquantena d'anys. Com a resultat del lligam i la companyonia forjada a la feina, assegura que quan es troba pel carrer amb altres sederes se saluden i es paren a petar la xerrada.

Les sederes, a banda de ser "molt de Reus", tal com apunta la neboda de Musté, Anna Ticó, eren unes fàbriques molt importants. "Moltíssima gent va passar per les sederes", conclou Encarnació. I així, van teixir una realitat social que encara perdura a l'imaginari col·lectiu.