maria jose cabre fontgibell 02 d'Octubre de 2013
ole david jo tambe soc de reus
me encantas amb tots els papers que has fet.jo tambe eta rebel als 20ara en tinc 49y ya dom grans segueix aixi. me encantas adeu
-
David Bagés
Georgina Giné
Ara es troba centrat en el teatre...
Estic interpretant l'obra 'La nostra classe', és d'un autor polac. Es tracta d'una obra actual, a partir d'uns fets que es van conèixer que havien passat a Polònia, a un poble d'uns 3.000 habitants, l'any 1941, quan els nazis van invaïr Polònia. En aquest poble hi havia 1.500 catòlics i 1.500 jueus, més o menys. Els catòlics, quan van arribar els nazis, abans que es féssin amb les institucions, van agafar els 1.500 jueus, els van posar en un graner, i els van cremar dins. Sempre s'havia pensat que havien sigut els mateixos nazis els que havien fet això, es va escriure un llibre perquè es va saber la veritat, ja que hi van haver set supervivents.
Es tracta d'una obra basada en fets reals...
L' obra comença l'any 1931 en una classe de deu alumnes, cinc catòlics i cinc jueus, i es va veien com evoluciona la vida d'aquesta gent. Primer, com fan aquest acte brutal i es busca l'explicació del perquè es fa. Segon, com la gent, tant catòlics com jueus, van vivint amb aquesta història. Els catòlics com van sobrevivint amb el pes moral, i alguns dels jueus, amb aquesta ànsia de venjança. L'obra l'estem fent pel Grec durant quinze dies, del 12 al 24 de juliol, després tornem al març, i a l'abril anem a un festival de Varsòvia. L'obra ja s'ha representat allà, però volen veure com es representa vista des d'uns ulls diferents, des de fora de Polònia.
Com pot compaginar el teatre amb la televisió?
És un estrés important perquè es tracta de compaginar la feina de teatre, de la televisió i la vida personal. Aquesta sempre la deixes al final. És bastant estressant perquè quan estàs fent assajos de teatre hi ha el procés de memorització, que és complicat, sobretot segons quin tipus d'obra. Amb aquesta que estic fent ara, per exemple, és especialment complicat. A més, cada dia has d'estudiar televisió, si no és cada dia, almenys tres o quatre dies i el cap de setmana també. Has de ser molt precís i és molta feina, poques hores de dormir i els moments que tens lliures els aprofites per estar amb el teu fill i la teva companya, però és bastant difícil.
En quin gènere se sent més còmode?
Em sento còmode en tots els gèneres que abarca la interpretació, tant en la televisió, com el cinema o el teatre. Amb el teatre em noto més realitzat, aprenc més coses. La televisió és un ofici més trepidant, més immediat, però no aporta tantes coses com a professional i com a persona. Crec que el teatre t'aporta moltes coses com a persona, és una forma de vida i, a part, aprens molt en cada obra que fas, cada vegada que puges a l'escenari.
Quina és la seva implicació a la sèrie de la Riera?
Depèn de la feina que tingui. La meva implicació és total, el que passa és que depèn de la feina que em donin. Setmana a setmana vas veient la feina que tens. En principi, el personatge et dóna unes directrius quan comences, et diuen més o menys com és però a la llarga, com que és una cosa que va evolucionant amb tu, tu mateix el vas creant juntament amb els guionistes, és com un diàleg soterrat entre els guionistes i tu. Ells van veient com fas el personatge i ells el fan evolucionar pensant en com tu l'estàs interpretant. Aquesta evolució va canviant i es va modificant a mesura que passa el temps, segons les necessitats que té la sèrie.
Com veu la salut de les sèries de televisió catalanes?
Penso que el que hi ha ara és una tradició important. Vam ser pioners a l'Estat Espanyol amb el món del culebrot, de la sèrie diària. Els actors més joves s'hi van trobant, és una cosa que ja està molt instal·lada. Això és molt important, més que pels actors, a nivell de producció. En producció, hi ha gent que hi està treballant des del primer culebrot que es va fer. Recordo que quan vaig fer 'Nissaga de poder', quan les coses anaven una mica diferent. Actualment, quan tens un problema, les solucions són menys complicades a nivell de producció. Pel que fa a les sèries setmanals i sitcoms, crec que va pel mateix camí, el que passa és que ja no depèn tant de TV3 com a productora, sinó que depèn de productores forànies. La majoria de sèries que es fan a Televisió de Catalunya es fan per aquest tipus de productores.
La gent barreja el personatge de la sèrie amb la seva vida real?
Hi ha gent que sí, però és un tipus de gent molt concreta. Normalment, penso que la gent que barreja aquestes dues coses tenen algun problema perquè qualsevol persona normal sap perfectament que una cosa és l'actor i l'altra el personatge. Més que res són els comentaris que et pugui fer la gent. En el meu cas, que he fet els dos culebrots, faig un personatge que és bastant immoral, em diuen que sempre faig de dolent però no m'he trobat mai amb algú que em vulgui pegar o agredir físicament. Si que he hagut de borrar algun seguidor del Facebook perquè havia rebut algun missatge que crec que no era adequat i que estava fora de lloc. A banda d'això, la gent és molt respectuosa.
...
Penso que els actors de Catalunya hauríem de tenir més glamour perquè en tenim poc. Els actors catalans tenim fama de ser molt disciplinats, d'arribar a hora als assajos, de saber-nos el paper i de tenir una bona escola d'interpretació. A altres llocs de l'estat espanyol, això no succeeix, és un altre tipus d'actor. He treballat a Madrid i he sentit dir que s'assajarà 'a la catalana', que vol dir que els actors arribin a l'hora i que se sàpiguin el paper.
Va interpretar, també, el paper de Hitler, com el va afrontar?
Paradoxalment, és un dels papers que recordo amb més apreci i que em va portar moltes alegries. És la primera col·laboració que vaig fer amb la Carme Portaceli, em va oferir aquest paper. És una obra que està tan ben escrita que l'únic que has de fer és, junt amb l'autor i la Carme, fer cas de les directrius i del teu instint natural. Era una obra que explicava la joventut de Hitler, una obra de ficció, basada en alguns fets reals però amb un talent increïble per part de l'autor. La vaig afrontar amb molta alegria i molt bon humor.
Quin personatge l'ha marcat més?
A mi em marquen tots. Tots els afronto igual, amb rigurositat i seriositat, intentant extreure el més mínim matís que pugui d'ells. Els que han influït a la meva carrera, a nivell personal, són tots. A nivell professional, els personatges que han vist més gent, sobretot de televisió, perquè cada dia que surts a la tele en un culebró et veuen 500.000 o 600.000 persones. Perquè et vegin tantes persones en una obra de teatre, ni t'explico l'èxit que ha de tenir l'obra i el temps que l'has de fer. Els papers televisius són els que més t'afecten a nivell professional. A nivell teatral, hi ha hagut personatges molt bonics, molt vistos i fins i tot, premiats. He rebut dos premis com a millor actor, per interpretar a Hitler a 'Mein Kampf' i, l'any passat vaig rebre el premi al millor actor de l'any 2010 per al paper que vaig interpretar a l'Auca del Senyor Esteve, però no diria que són els dos personatges més emblemàtics de la meva carrera, tots són importants per mi.
En cinema, està preparant alguna cosa?
Vaig fent coses. Ara s'ha d'estrenar una pel·lícula que vam rodar amb la Sílvia Munt, que es diu 'Mar de plástico', que vam fer amb la productora Forta, del Canal Sur. Cada any, més o menys, faig alguna col·laboració en alguna pel·lícula però és una cosa que no ho puc fer sempre, dic que no a moltes coses. Compaginar teatre, televisió i cinema és molt difícil. En cinema, els horaris són 'full time' i amb teatre és molt difícil compaginar-ho.
Creu que Reus dóna per una sèrie?
I tant, tenim de tot a Reus. És una població que és un 'Shangri-La' (mite del paradís terrenal, creat per l'escriptor britànic James Hilton, i popularitzat per grups musicals anglesos, a la primera meitat del segle XX). Té molta immigració, té molta cultura i té totes les ofertes que pugui tenir una gran ciutat. Reus, per molt que jo digui que és el meu poble, és una ciutat. I, evidentment, una ciutat carismàtica, la més important del sud de Catalunya. Culturalment, és la ciutat més important que tenim, a nivell de literatura, teatre, no de monuments, però sí de cultura teatral, pictòrica, ...
Troba a faltar l'esperit reusenc?
No, perquè l'esperit reusenc ja neixes amb ell i el portes incorporat genèticament, jo el porto sempre, el cuido, el mimo i el faig créixer. Sóc molt reusenc i sempre que tinc l'oportunitat, ho faig saber. A la professió tothom sap que sóc de Reus perquè en faig apologia, de la meva ciutat. Me l'estimo molt, hi tinc grans amics, la família i mai he perdut el vincle, ni el perdré.
A nivell personal, encara conserva el toc rebel dels 20 anys?
Sí. No és el mateix tenir 20 anys que 45, que són els que ara tinc. Ara tinc unes responsabilitats que als 20 anys no tenia, començant per tenir una família, que hem de mantenir, i això a vegades et fa crear unes necessitats que als 20 anys no tens. Tot i això, la forma de pensar no ha canviat. La ideologia i la forma política i social de pensar meva no han canviat i sempre que puc en faig esment.
