Divendres, 29 de Març de 2024

Anècdotes d'Antoni Gaudí

24 de Juny de 2020, per Jaume Massó
  • Una imatge de l'arquitecte Gaudí

    Arxiu

(Recuperem aquest article de Jaume Massó coincidint amb el 171è aniversari del naixement d'Antoni Gaudí)

1. Al seu llibre 'Antoni Gaudí, l’home i l’obra' (primera edició: Barcelona, 1954), l’arquitecte i assagista Joan Bergós i Massó (Lleida, 1894 - Barcelona, 1974) va recollir diverses referències biogràfiques de Gaudí, obtingudes durant la seva relació d’amistat. Pel que fa a l’època d’infantesa, Bergós posa en boca de Gaudí frases com aquestes:

– "La meva lactància fou llarga. Abans dels sis anys vaig començar a sofrir els atacs de reumatisme articular que reaparegueren diverses vegades en el transcurs de a meva vida. Aquesta malaltia tingué conseqüències importants en la meva formació de noi: vaig sovintejar les estades al mas, on recordava que moltes vegades havia d’anar muntat en un ruquet perquè el dolor m’impedia de caminar. / Després vaig començar les tasques docents al parvulari del mestre Berenguer i després a l’escola del Sr. Palau".

Cal recordar que el mestre Francesc Berenguer fou el pare d’un dels col·laboradors més pròxims de Gaudí: Francesc Berenguer Mestres (Reus, 1866 - Barcelona, 1914).

– "Amb els testos de flors, voltat de vinyes i oliveres, animat amb el cloquejar de l’aviram, el piular dels ocells i el zumzeig dels insectes, i amb les muntanyes de Prades al fons, vaig copsar les més pures i plaents imatges de la Natura, aquesta Natura que sempre és la meva mestra".

– "Conseqüència de la meva feblesa fou haver-me d’abstenir sovint de prendre part en els jocs dels meus companys, cosa que m’afavorí l’esperit d’observació. Així, una vegada que el mestre explicava que els ocells tenen ales per a volar, li vaig dir: Les gallines del nostre mas tenen les ales molt grosses i no saben volar: les fan servir per córrer més de pressa".

2. El 21 de juny de 1936, poques setmanes abans del començament de la guerra Civil, el diari barceloní 'El Matí' publicava un molt interessant 'Suplement d’Homenatge a Antoni Gaudí', amb motiu del desè aniversari de la mort de l’arquitecte. Aquell suplement incloïa una destacada col·laboració del polifacètic Eduard Toda i Güell (Reus, 1855 - Poblet, 1941), amic de Gaudí des de la infantesa. A l’article, intitulat 'Records d'Antoni Gaudí a Reus, fins l'any 1870', Toda –entre altres coses– hi recordava:

– "De l’Antoni Gaudí, dec ésser jo l’amic més vell que encara va pel món. / Des de l’escola del mestre Francesc Berenguer, a una golfa del carrer de Monterols, on junts aprenguérem les primeres lletres, per allà el 1860, fins en acabar la segona ensenyança, deu anys més tard, a l’Institut de Pares Escolapis del convent de Sant Francesc, en Gaudí i jo havíem anat sempre junts. El 1868 se’ns uní a l’Institut un nou condeixeble, del qual aviat fórem íntims amics i companys, Josep Ribera i Sans, vingut de l’Espluga de Francolí per causa de la mort del seu pare, que exercia el càrrec de mestre d’escola en aquella població. / La nostra vida comuna escolar fou bastant variada. He de dir, en primer lloc, que els tres nois érem bons deixebles, en opinió dels professors; sabíem les lliçons, i fins ens unia una certa emulació per a millor repetir-les de memòria. Però en les nostres aficions particulars variàvem sovint. Mentre a Ribera i a mi ens encantava fer versos, o prosa que crèiem literària, mai no veiérem Gaudí escriure’n ni una ratlla. Quan volíem excursionar per les belles torrenteres i enfonsats camins dels voltants de Reus, en busca de llocs evocadors dels nostres sentiments romàntics, Gaudí preferia millor anar a les ruïnes dels forns romans del camí de Monterols, a l’aqüeducte dels Capellans, a recons, en fi, on l’art dominés la naturalesa".

Val a dir que les restes del forn romà (en singular) que esmenta Toda encara es poden veure, tot i que força malmeses, a la partida reusenca de la Buada, ben a prop de Castellvell del Camp. Aclareixo que el mot 'buada' equival –com molt bé va descriure Joan Coromines al seu 'Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana', editat l’any 1981)– a volta o cúpula i també a arcada, i que 'és un mot molt estès antigament sobretot en els Pirineus, i encara usat en el Rosselló i a les Illes (ací per a una cambreta amb volta dins del forn)'.

Uns quants anys abans d’aquest article, en una entrevista publicada al 'Calendario Josefino para 1929', Toda havia donat compte de la participació de Gaudí en una revista manuscrita anomenada 'El Arlequín':

– "Mientras estudiábamos el bachillerato [...], publicamos Ribera, Gaudí y yo, durante 1867 y 1868, una revista semanal, toda ella escrita a mano (nada de imprenta) cuyo título era 'El Arlequín', siendo dos cuartos el precio del ejemplar. Guardo una colección completa, probablemente la única, la cual pasará con tantos otros papeles míos al archivo de Barcelona en la Casa del Arcediano. En los únicos doce números que publicamos, Gaudí no escribió nunca: era el autor de los dibujos con que pretendíamos ilustrar la publicación. / Gaudí seguía nuestra vida de chicos. Nos reunimos un grupo de entusiastas del teatro y formamos una compañía de aficionados que actuábamos en los corrales, almacenes, desvanes, allí donde podíamos de nuestras casas, y de donde, francamente, se solía echarnos muy pronto por las molestias que causábamos. Gaudí seguía nuestro grupo como pintor de las decoraciones, eran de papel de diario. Nunca hizo de actor".

Els exemplars d''El Arlequín' guardats per Toda es conserven actualment a Madrid, a la Biblioteca Tomás Navarro Tomás.

3. Al seu llibre 'Gaudí i la Sagrada Família' comentada per ell mateix (primera edició: Barcelona, 1951), el també arquitecte Cèsar Martinell i Brunet (Valls, 1888 - Barcelona, 1973) recordava que el 13 de desembre de 1924 va anar a veure Gaudí a la Sagrada Família, a la cripta de la qual s’havien portat a terme els funerals de la senyora Dalmases Bocabella, i que va tenir amb el seu admirat col·lega una llarga conversa (a la qual es va afegir poc després el reusenc Domènec Sugrañes, col·laborador directe de Gaudí a les obres de la Sagrada Família). És evident que Martinell no va transcriure al dictat, al mateix moment, les paraules de Gaudí, però ens les ha transmès amb una certa garantia d’autenticitat.

Segons Martinell, doncs, Gaudí va dir aleshores:

– "Una vegada un senyor em digué que hi havia dos arquitectes que deien que eren deixebles nostres, i jo li vaig dir: Nosaltres, de deixebles, no n’hem tingut cap; però a aquests dos (els noms dels quals callo) per a ésser deixebles nostres els falta l’espai".

I, tot seguit, Gaudí explicà:

– "Jo tinc aquesta qualitat de veure l’espai, perquè sóc fill, nét i renét de calderers. El meu pare era calderer; l’avi, també; el besavi, també; a casa de la meva mare eren calderers; el seu avi era boter (que és el mateix que calderer); un avi matern era mariner, que també són gent d’espai i de situació. Totes aquestes generacions de gent d’espai donen una preparació. El calderer és un home que d’una planxa plana ha de fer un volum. Abans de començar la feina ha d’haver vist l’espai. Tots els grans artistes del Renaixement florentí eren ciselladors, que també fan volums d’un pla; per bé que els ciselladors no es separen gaire de les dues dimensions. Els calderers les abracen totes tres, i això crea, insconscientment, un domini de l’espai que no tothom posseeix. A aquells dos arquitectes que es diuen deixebles nostres, els falta la 'caldereria. / De totes maneres, l’home s’ha de valer del pla per a resoldre les coses. Jo algun cop he pensat que la superior intel·ligència dels àngels consisteix en això: que poden 'resoldre' les coses directament a l’espai. És una qüestió que he proposat de vegades a alguns teòlegs, i s’escapen. No hi volen saber res".

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics