Fem-ho, per la memòria i també pel futur

15 d'octubre de 2020, 80 anys després de l'assassinat de Lluís Companys en mans d'aquells que per manca d'arguments havien de fer ús de la violència contra les idees hem recordat tots els anys que el 15 d'octubre, el meu pare, Xavier Joanpere sortia de matinada per homenatjar Companys i vetllar perquè la memòria dels fets no passés a l'oblit. Homenatjar Companys des del sentit profund del seu pas per la història, i de la història pel seu pas.

La commemoració d'aquests 80 anys representa una oportunitat per aprofundir en la seva personalitat i també en els fets que el varen acabar condemnant. Coneixem el President Companys per la seva proclama de l'Estat català dins la República federal espanyola, també el coneixem per ser l'únic president escollit democràticament a Europa que ha estat afusellat. Però tot això no succeí del no-res.

Lluís Companys des dels inicis del 1900 manté relacions amb anarquistes, catalanistes, anticlericals, comunistes. Persones radicalment diferents de les seves idees conservadores que, malgrat les diferències, van compartir amistat com és el cas de Salvador Seguí, el noi del sucre, amb qui eren amics d'infantesa o amb Francesc Layret. Aquestes relacions diverses i profundes el portaren a servir d'advocat de sindicalistes i anarquistes en un moment de gran auge del moviment obrer. Un moviment que es cultivava sota els principis de la cultura, l'educació, la mobilitat de les idees com a pilars de transformació social. La participació i col·laboració amb aquests moviments porten a Companys a un primer empresonament ja a inicis dels anys vint.

A més a més, manté els principis de solidaritat amb tots els territoris essent un dels primers a confiar en una possible república de federacions. I es posiciona al costat d'Azaña amb reformes tan transformadores com la reforma religiosa, la de la depuració de l'exèrcit o la del sufragi femení.

El llegat de Companys i de la història que va viure i li va sobreviure construeixen un relat a la memòria col·lectiva carregada de mestratges. Sovint, i erròniament segons el meu parer, establim paral·lelismes històrics i actuals que són com a mínim una falta de respecte a aquells i aquelles que varen viure i patir les conseqüències d'un període marcat pels horrors d'una guerra i l'extremada repressió posterior. Els paral·lelismes haurien de ser més profunds i anar més enllà dels fets.

Vuitanta anys després d'aquells fets, amb tots aquests elements, podem reivindicar la creació d'una república que sigui capaç d'incloure totes les veus, totes les opinions, que fugi de les parcel·les i neixi de la diversitat, el respecte i la pluralitat. Una república també que no es construeixi a través d'apuntar amb l'índex als del costat sinó que sigui solidària amb la resta de territoris i les seves gents. Una república que vetlli per atendre les necessitats de totes les persones, vinguin d'on vinguin, siguin d'on siguin. I una república que condemni i rebutgi qualsevol acte de violència, sigui qui sigui que el cometi. Apel·lant les últimes paraules del President Companys, fem-ho "per Catalunya".