L’ocupació de l’exèrcit francès a Reus (Capítol 7)

A Reus, durant aquell temps, la sanitat era precària, l'aire era putrido, sobretot en els hospitals, on es feia de forma continuada fumigacions amb vinagre, segons els documents signats pels caps de l'exèrcit dels francesos residents a Reus (Arxiu Comarcal i Municipal de Reus). Se sap que molts malalts foren abandonats pel general Teodoro Reding, tinent general dels Reials Exèrcits i comandant General del Principat de Catalunya.

Havia demanat a les esglésies que aportessin, (a excepció dels vasos sagrats, llums i calzes) les altres peces per a l'aliment de l’exèrcit “nacional”. Redding, precisament, seria mort desprès de la batalla del Pont de Goi.

A les males condicions de sanitat, s’hi sumava l’escassetat de metges i infermeres. Els soldats, segons C.F. Bourgeois, oficial de la Legió, coronel francès, ens deia: que els soldats es trobaven sense palla als llits i que: “ignoro si es negligència o impossibilitat”, i es posa en marxa una requisició de cinc mil jergones que haurien de portar-se a la Plaça en poques hores i que servirien per als soldats i malalts. De Bourgeois, es deia per boca de l'exèrcit “nacional” que era un “sanguinari” i va arribar a la categoria de Baró.

També el mateix Bourgeois, a Reus, suplica es posi a disposició del Coronel de Dragons les tendes i mestres sabaters per tal de fer calçat per al Regiment pel qual ell mateix donarà als treballadors el cuir i indemnitzarà els mestres sabaters.

Els mestres sabaters d'aquells temps a Reus eren: Joan Pons, del carrer de Padró; Joan Portella, del carrer de Santa Anna; Joaquim Prats, del carrer Major; Francesc Briansó, del carrer de l’Amargura; Francesc Marsal, del carrer del Mar i Francesc Valls, del carrer de Monterols.

Havia continuat l’epidèmia a Tarragona que, en poc temps, es comptabilitzarien trenta morts al dia i que expandien els virus i bacteris a d'altres llocs (crònica dels fets a càrrec d’Antoni Bosc i Cardellach de Bràfim). De fet, en el camp sanitari havíem après del metge Guiton de Morveau el qual va trobar una solució per purificar els hospitals. L’explicació trobada diu així:

Per una sala de deu llits: tres onces i mitja de sal/ cinc octaus d’onça de magnesi/ una onça i un quart d’ aigua/ una onça i set octaus d’oli de vidriolo.

A Barcelona se sap que les rogatives dins les esglésies eren diàries. Brusi, l’impressor que ja havia esmentat anteriorment, i que havia passat un temps a Tarragona, escriurà anys desprès alguns dels fets de Barcelona, però els escriurà (1816) amb un context on el seu contingut diria que és proper al postulat “nacionall” i proper a Ferran VII. Brusi escriu d'aquell primer temps: “Barcelona és cautiva diu... cada soldat que es passes als “nacionals” rebria 200 rals i si es passa amb fusell 300 el cavall es pagava al seu valor. No eren de primer pas “¿traïdors a la Pàtria de Ferran VII?” passar-se de l’exèrcit francès al nacional no era traïdoria? Darrere de recuperar soldats del bàndol francès hi havia l'amenaça a la família de pagar doble impost. Brusi parlarà que Reus en la seva totalitat era una Ciutat Patriota seguidora de Ferran VII (?). Els governadors i Regidors de les poblacions havien amenaçat amb fer pagar doble contribució als pares dels fills que tinguessin de soldat a les files de l'exèrcit francès. Cada escrit de Brusi i altres s'acomoda a la situació imperant.

A Reus, el catarro diuen que era quasi pitjor que la pesta, calentura en aquella pasada primavera. Hi havia més morts dels que havien calculat metges com Jaume Ardèvol Cabrer com ja us faré esment fill de la Vilella Alta. Ell mateix parlaria, pocs anys desprès, que l'aire matava, perquè conduïa les malures. Aer maximus in omnibus quae corpori accidunt vitae er morborum dominus. Aquells estudis que durant anys havia fet el metge Ardèvol de les terres més pantanoses de Vila-seca, Cambrils i la Pineda, que evaporaven emanacions mortíferes per a la salut. Es calcula que a Reus, en poc més d’un any, per la pesta i també en part per la fam, van morir quasi dues mil persones.

Caldria tractar de la necessitat de dessecació de part dels aiguamolls i d'una llacuna a la platja de Sant Salvador que produïa malalties i qui no seria tractada la seva solució fins acabada la Guerra del Francès i que tractarem properament.