L’associació unionista Societat Civil Catalana (SCC), va néixer des dels despatxos (en nom d’una imaginària majoria silenciosa) per fer front a l’independentisme i aturar el procés sobiranista. L’estratègia ha estat la d’impulsar una entitat “transversal no nacionalista” com a moviment popular per fer de contrapès a l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Lluny del seu objectiu, l’entitat té molts clarobscurs sobre la seva gestació i finançament, així com pels seus suports econòmics, polítics i mediàtics vinculats a l’statu quo i, finalment, per la seva acreditada connexió amb l’extrema dreta.
SCC neix el 23 d’abril de 2014 per aglutinar el sentiment unionista a Catalunya després de diversos intents fallits. El seu full de ruta és clar. Es tracta d'aturar el moviment independentista tot mobilitzant l’espanyolisme i reconnectant-lo amb la societat del país. En el seu manifest fundacional, SCC argumenta que “en el segle XXI hem de ser capaços de resoldre els problemes mitjançant el diàleg”. És mesquí que parli de diàleg qui ha donat suport a l’estratègia repressiva i de no negociació de l’Estat, qui no va condemnar la violència policial de l’1 d’octubre i qui titlla de trama “colpista i criminal” el procés sobiranista.
L’associació és una organització privada (organitzada de forma piramidal), que disposa d’enormes recursos econòmics i que compta, també, amb socis de l’òrbita del PP, de Cs i, fins i tot, del PSC. A través d’una complexa trama de microcol·lectius, SCC ha creat un entramat per rebre finançament, majoritàriament, a través d’aportacions privades anònimes. Curiosament l’entitat va passar d’unes suposades “tensions econòmiques” als seus inicis a disposar d’un gran potencial econòmic.
En aquest sentit, diverses notícies (recopilades en un acurat treball d’investigació del fotoperiodista Jordi Borràs, senyalen que part del finançament provindria d’empreses de l’Íbex-35 amb una suposada mediació de l’anterior govern espanyol del PP. Així mateix, gràcies als seus vincles amb el poder polític i als tripijocs del PP, SCC va rebre el Premi Ciutadà Europeu de 2014; fet que va aixecar nombroses crítiques i queixes per la seva vinculació ultradretana.
Des del seus inicis, SCC, beu de les teories del catalanisme hispànic, des d’on s’interpel·la sectors afins a la tradició catalanista, com el PSC i l’antiga Unió o, també, a Federalistes d’Esquerres, per intentar desplaçar la reivindicació nacional cap a l’unionisme. Unes teories utilitzades per l’extrema dreta catalana com a corretja de transmissió de les seves idees totalitàries. E
n aquest sentit, SCC utilitza una dialèctica discursiva positivista que s’exemplifica amb lemes com el de 'Recuperem el seny, recuperem la senyera', fent ús de conceptes com el no nacionalisme o el constitucionalisme, i tot reivindicant valors democràtics per amagar el missatge ultrapatriòtic nacional espanyol que és el que, estratègicament, vol difondre. Un missatge que serveix com a pol d’atracció perfecte per a una part de la ultradreta que, a l’estil del Front Nacional a França, ha sabut reinventar-se lluny de la simbologia i l’estètica clàssica de l’extrema dreta.
Una entitat que agrupa i fomenta el nacionalisme espanyol, i que intenta fer creure que tant a Catalunya com a l’Estat espanyol la realitat de l’espanyolisme es pot desvincular de l'ultradreta. En aquest sentit, cal recordar que l’espanyolisme militant es compon, principalment, de sectors socials provinents de la dreta i de l'extrema dreta. Aquesta situació fa preocupant la relació de sectors del PSC amb l’entitat. Un pes dels socialistes que, des la fundació de SCC, s’ha intentat sobredimensionar per crear un relat d’una suposada transversalitat de l’entitat.
En l’actualitat, l’exemple més paradigmàtic d’aquesta presència socialista en l’organització és el cas del ministre d’Exteriors, Josep Borrell, que es presta (en tot tipus d’actes) per avalar les tesis de l’associació espanyolista. No obstant, aquesta rellevància socialista no és decisió de les bases sinó que ve teledirigida des de sectors concrets de la cúpula del partit. Aquests sectors vinculats a SCC, presumptament progressistes, alguns provinents (fins i tot) del PSUC i del PCC, toleren, amaguen o justifiquen l’existència dels vincles amb l'ultradreta.
La seva complicitat només s’entén des de l’òptica que per mantenir Espanya unida ho han de fer del braç de l’extrema dreta. SCC no és una entitat d’extrema dreta, però la gestació de la plataforma espanyolista va ser impulsada i codirigida per organitzacions i membres de l’extrema dreta. Dins de l’organigrama inicial de SCC hi apareixen com a entitats impulsores l'ultradretana Somatemps i com a socis fundadors acreditats personatges amb una llarga militància feixista. En aquest sentit, el fotoperiodista Jordi Borràs va destapar escàndols majúsculs com el de les greus amenaces del primer president de l’associació (sota perfils falsos en les xarxes socials), contra independentistes catalans, i que van suposar la seva dimissió.
Per una qüestió d’imatge, SCC intenta dissimular i minimitzar una clara connexió que va des dels seus fundadors als assistents als seus actes, passant per l’organització conjunta de mobilitzacions i esdeveniments. Així mateix, a les manifestacions convocades per SCC i als seus actes, s'hi pot veure la plana major del PP català, de Cs, de l’ultraconservadora Vox, de la xenòfoba PxC, de grupuscles d’ultradreta (com el MSR o DN), de representants de la Fundación Nacional Francisco Franco (que amb diners públics elogia la figura del dictador) i, fins i tot, del PSC, amb Miquel Iceta al capdavant d’algunes d’aquestes mobilitzacions.
Des del 2014, l’associació ha convocat tot un seguit de manifestacions en favor de la unitat d’Espanya que han tret de l’ostracisme la reivindicació nacional espanyola abans liderada només pels grupuscles d’extrema dreta. En aquest sentit, les xifres, segons la Guardia Urbana, oscil·len entre les 7.000 persones a Tarragona l’11 de setembre de 2014, les 38.000 del 12 d’octubre a Barcelona del mateix any o les 350.000 que van omplir el centre de Barcelona el 8 d’octubre de 2017 (en el punt més àlgid del procés sobiranista).
En totes aquestes manifestacions s’ha vist nombrosa simbologia ultra, on abundaven els símbols nazis i feixistes, i on, també, han hagut agressions amb total impunitat i enfrontaments amb els cossos policials; uns fets en total contraposició a les pacífiques mobilitzacions de l’independentisme. En definitiva, el nom de SCC és una burla a la realitat, tal i com ho qualificava David Bassa quan era president del Grup de Periodistes Ramon Barnils, ja que l’entitat no és una representació de la societat civil catalana real, i intenta amagar una perversa vinculació amb la llarga i obscura ombra de l'ultradreta.
Jesús Gellida és politòleg
