'No vinguis sense sostenidors, que no queda professional'

Quan vaig sentir aquesta frase em va venir un record que feia anys que tenia enterrat. Com quan s'enterra allò que no volem recordar perquè fa mal, però que, en realitat, mai marxa del tot. Es queda amagat, com una llavor en silenci, que germina en el moment menys esperat per recordar-nos que, per molt que ho ignorem, encara hi és.

Jo no devia tenir més de 15 anys aleshores. Una aula d'institut, una classe qualsevol. Una noia jove, amb una samarreta curta perquè era estiu i la calor apretava. I un professor que, amb aquell to sarcàstic que semblava voler fer gràcia a tota la classe, li va deixar anar a la meva amiga: "Has provat de comprar-te una samarreta de la teva talla?". Ella es va quedar immòbil, amb el color pujant-li a les galtes mentre la classe esclatava a riure. Potser alguns reien per incomoditat, potser altres perquè aquell comentari ja havia aconseguit el seu objectiu: fer-se sentir superior, posar el focus en ella, fer-la petita. La noia no va contestar, només va abaixar la mirada i es va tapar una mica amb la motxilla. I aquell dia segurament ja va quedar-li clar que el seu cos en determinades ocasions seria un objectiu.

Aquell record, que ara anys després s'apoderava de mi, em va colpejar amb força perquè la frase que acabava de sentir no era gaire diferent: "A treballar no vinguis sense sostenidors, que no queda professional". Aquest cop tampoc anava dirigit a mi el comentari, sinó a una companya de feina. Però vaig veure en ella la mateixa reacció que havia vist anys enrere a l'institut: el somriure incòmode, la vergonya i les paraules que no sortien. Ella va fer com si res i va canviar de tema, i jo, com aleshores, vaig callar (Si estàs llegint això espero que mai em preguntis per què vaig callar, per què vam callar, aneu a buscar els culpables a un altre lloc.)

Però no era l'única frase que ell deixava anar en aquell espai de treball. En qualsevol moment podien arribar aquelles "observacions" disfressades de preocupació. Si algú arribava sense maquillar-se, no fallava: "Què t'ha passat? Fas cara de morta", Si algú vestia massa ajustada o massa informal, ell s'assegurava de fer-ho notar, sempre amb aquell to de supèrbia que feia impossible replicar sense semblar "massa sensible".

Amb mi, però, tot eren elogis. Sempre amable, sempre somrient. "Tu sí que ets una professional." "És un gust treballar amb tu.", "No sé que faria sense tu". Durant un temps, aquests comentaris em van fer sentir valorada, reconeguda. Fins que vaig començar a notar que cada elogi portava una càrrega. Una petició extra, més responsabilitats, més expectatives. Com si em volgués premiar amb paraules per assegurar-se que mai diria que no. També un pes fet de missatges personals fora d'hores, preguntes sobre amb qui anava o què feia. Un pes que disfressava el control amb paraules boniques, però que era igual de limitant, igual de masclista. Comentaris subtils que qüestionaven decisions que mai haurien d'haver estat tema de conversa. Sempre sota el mateix patró: ell posava les normes, i nosaltres hi ballàvem al voltant, intentant encaixar sense fer massa soroll.

Aquell ambient em va anar pesant més del que volia admetre en aquell moment. Però no era fàcil posar-hi nom. No hi havia insults explícits, no hi havia crits. Era subtil, constant, com una pluja fina que cala sense que te n'adonis. I el pitjor de tot és que t'acaba fent dubtar de tu mateixa. ¿Estic exagerant? ¿És tan greu? No hi va haver un gran escàndol, ni cap situació explosiva que ho fes evident per a tothom. El masclisme d'aquell lloc és d'aquells que no criden, que no colpegen, però que t'ofeguen lentament. La humiliació no era mai prou gran per denunciar, però sí prou constant per desmotivar, per fer-te sentir petita. I el pitjor de tot és que acabes dubtant de tu mateixa. Potser exagero. Potser són bromes. Potser no és tan greu.

El cercle es tancava sempre igual. Una per una, totes acabàvem marxant. Ningú deia res. Marxaves amb un somriure, amb una excusa qualsevol: "Necessito un canvi", "és una bona oportunitat", "res personal". Però la veritat era una altra. El silenci ens havia guanyat. Mai plantàvem cara. 

Jo també vaig marxar. Vaig guardar les meves coses, vaig somriure per última vegada i vaig agrair el temps que havia passat allà. Però sabia que no havia dit el que volia dir i això sempre pesa.

És igual si aquesta història és personal o no. Aquí el que importa és que això passa darrere de moltes portes. Passa als llocs on anem cada dia a comprar el pa, la roba, a fer un cafè, a l'escola, a la Universitat, a contractar un servei que necessitem. Un problema estructural que s'amaga al nostre dia a dia, que es repeteix, que persisteix i que només es trenca si en fem consciència i acabem explicant i visibilitzant també històries com aquesta.