Aquell Nadal en què el Satisfayer va aparèixer a la meva vida

Vivim en una era en què ho volem tot ràpid. Menjar ràpid, enviaments immediats, amors que no requereixin més que un swipe i orgasmes que arribin en segons. En aquest context, no és estrany que el Satisfyer s'hagi convertit en un emblema del nostre temps. Però, què ens diu el seu èxit sobre com vivim el plaer i, en un sentit més ampli, la nostra vida?

Recordo perfectament el moment en què el Satisfyer va aparèixer a la meva vida. Va ser, curiosament, un regal de Nadal. Allí estava, asseguda davant de tota la família, envoltada de torrons, cava i aquell ambient de complicitat que només es dóna una vegada l'any. Quan vaig obrir aquell paquet petit i vaig veure la seva capsa elegant, vaig quedar muda. La meva germana, amb un somriure, va dir: "No el tens, no?." Jo, entre la vergonya i el riure nerviós, només vaig poder murmurar un "no, crec que de les meves amigues soc l'única que encara no en tenia un" mentre amagava ràpidament el paquet sota una pila de regals. Però aquell moment em va fer pensar.

Potser aquell regal era un reflex perfecte d'un món que ho vol tot immediatament. El Satisfyer és eficient, directe, sense complicacions. Però en aquesta eficiència s'hi amaga un missatge que s'ha estès a totes les facetes de la nostra vida: no hi ha temps per perdre.

Ho veiem també quan viatgem. Abans, un viatge era una manera de descobrir, de perdre's, d'aprofundir en un lloc. Ara, sembla que viatgem amb una llista de tasques. Els blogs de 'Les 10 coses que has de fer a París' o 'Com veure Roma en 24 hores' ens marquen el ritme. Arribem, fem una foto (i la pugem a Instagram perquè tothom sàpiga que hem estat als millors llocs), i marxem cap al següent punt de la ruta, gairebé sense saber què hem vist. Ens obsessionem per "no perdre'ns res" i, irònicament, acabem perdent-ho tot: l'experiència, la connexió amb el lloc, la possibilitat de simplement gaudir sense pressa.

I això no passa només en els viatges. La feina és un altre exemple clar d'aquesta tirania de la immediatesa. Tot és urgent. Tot és per "ahir". Es prioritza la rapidesa per damunt de la qualitat perquè l'important no és fer-ho bé, sinó fer-ho ja. Ens trobem responent correus a tota velocitat, completant projectes a mitges perquè ja estem immersos en el següent, i vivint en un estat constant de pressió. La nostra creativitat s'atrofia, el nostre temps desapareix i la satisfacció pel que fem queda en segon pla.

Aquest ritme frenètic ens deixa amb una sensació constant d'incompliment. Correm per veure-ho tot, per fer-ho tot, per complir amb tot, però en el fons sentim que no hem aprofitat res del que hem viscut. El Satisfyer, amb la seva promesa d'orgasmes instantanis, és només una peça més d'aquest trencaclosques: un exemple més d'un món que ha canviat el "com" pel "ja".

Però potser hauríem de fer-nos algunes preguntes. Quin és el preu d'aquesta rapidesa? I, sobretot, val la pena? Potser no necessitem veure 10 monuments en un dia, sinó gaudir d'un sol racó amb calma. Potser no cal respondre el correu en un minut, sinó pensar bé la resposta. Potser no es tracta d'arribar al plaer més ràpidament, sinó de donar-nos temps per explorar-lo. El plaer, com la vida, mereix temps.

També em ve una pregunta al cap: com deu viure l'empresari o empresària que va crear el Satisfyer? Me l'imagino, en un moment d'inspiració, pensant: "Si ja podem demanar un sopar a domicili en 15 minuts, per què el plaer ha de ser tan complicat i llarg?". O potser tenia una agenda tan plena que no li quedava ni un segon lliure, i es va dir: "Això ho arreglem ràpidament." En qualsevol cas, m'intriga saber si viu amb la mateixa pressa amb què esperen que els altres visquin. Me l'imagino amb una llibreta plena de checklists. Línia per línia: "1. Crear l'orgasme més ràpid del món. 2. Conquerir el mercat global. 3. Fer la compra abans de les 6. 4. Respondre tots els correus en tres minuts." I tot això mentre corre per la cinta del gimnàs amb el mòbil en una mà i un cafè a l'altra. 

Però encara em fa més gràcia imaginar-me aquesta persona explicant el projecte als amics i amigues: "Tinc una idea. És ràpida, revolucionària, eficient… Què us sembla si venem orgasmes? Però en temps rècord, que la gent té pressa." I mentre ho diu, m'imagino un silenci sepulcral a la taula, fins que algú s'aixeca lentament, li dona una palmada a l'espatlla i li diu: "Tu sí que saps entendre el segle XXI, acabes de redefinir el concepte de productivitat!"