Hi ha gent que interpreta els actes dels altres, els jutja, de la mateixa manera que es jutjarien a si mateixos si ells fessin aquests mateixos actes. Sol ser gent amb poca estima de si mateixa, encara que semblin una altra cosa o ho aparentin, gent empresonada en moralitats rudimentàries que no els deixen veure que hi ha una altra gent que viu en una llibertat d'acció i de pensament que ells desconeixen o no arriben a entendre, més enllà del seu món petit i reprimit. Solen actuar com a jutges de tots aquells amb qui es relacionen fins i tot en les coses més fútils. Viuen en aquest martiri de la mediocritat que no els ha permès construir cap bagatge personal, només aquell limitat per prejudicis que els han castrat com a persones. Això, no referit a les lleis ni a altres obligacions de convivència, als arbitris, taxes ni res que tingui a veure amb el rebut de la llum o de les escombraries, sinó a aquelles maneres de fer i d'explicar-se que cadascú tenim.
De fet, sovint, en una conversa, en parlar, en explicar-nos, en el mateix instant, no només pensem el que diem, no només seleccionem el què, el que volem expressar, i el com, que vol dir que anem discriminant, i això implica jutjar el que està bé que diguem i el que creiem és millor callar o no cal dir; però, quan ens expliquen alguna cosa fem el mateix, sense exclusió (és l'error), irreflexivament o amb intenció, normalment força torta, fem el mateix, apliquem als altres aquelles referències nostres, les que ens apliquem a nosaltres mateixos, les anem imposant com un tamís al qual ens diuen. Per això les converses, sovint tenen un vol molt baix, el de la vulgaritat, el del compromís social, la manca de respecte a la individualitat, una capbussada a l'adotzenament social, això, quan no, l'interlocutor, es creu amb el dret o la necessitat, el súmmum de les creences indecents, d'anar dient-te el que li sembla bé o li sembla malament del que li expliques, inclòs si li ho expliques ordenadament, et corregeix dades o referències, les teves, que ell té enteses en altres colors, potser perquè aquell dia, i sempre gairebé sempre, ell era a casa veient el món pel que li expliquen que han vist altres, aquests altres amb intervinguts i mesquins interessos, i no per si mateix, per això les seves innombrables regulacions i moralitats en els seus criteris que, a sobre, com són multitudinàries aquestes creences, li resulten incontrovertibles, irrefutables i dogma de conducta i entesa.
És clar, en els seus criteris, que sis que opinen el mateix, tenen més raó que un de sol que opina diferent o jutja benevolentment, o ni tan sols jutja res. Si són una dotzena o múltiples de la dotzena, la seva certesa, les seves seguretats es converteixen en l'orgull de posseir la veritat absoluta, sense saber aquest pobre infeliç, són molts els infeliços, que les seves aquarterades certeses només són l'orgull sense motiu, el de la victòria, resultat de la conjura dels necis. Vol dir que hi ha qui veu les zebres de color blanc amb ratlles negres, i qui les veu negres amb ratlles blanques, i corregir-se els uns als altres no té res a veure amb les zebres, sinó amb la ignorància de discutir, de contradir, de creure's amb la raó que donen les raons equivocades, els prejudicis i els judicis dels altres, sent tu o qui sigui i qualsevol, també, si escau, un altre, un dels altres. Pot ser que a Noruega les zebres siguin blanques, i a l'Àfrica siguin negres. Potser és millor mirar allà per on corren lliures, amb la mateixa llibertat sense prejudicis, orgulls i supèrbies propis de tan freqüents ignoràncies, que no són les de no entendre de colors, sinó de pretendre saber pel seu nom on van els vents que sempre es perden i els colors dels camins que altres han caminat, i les claredats o les foscors tempestuoses d'horitzons que no són els nostres, sent els de cadascun diferents i llunyans els uns dels altres, per això l'elogi de la individualitat i la llibertat, els únics camins que porten a algun lloc.
També és esperpèntic pretendre que sigui una conversa la que es manté a dos costats d'una taula de despatx, o on sigui amb un funcionari, com amb qualsevol polític que, certament, no només no saben de colors humans, sinó de grisos o fosques obediències que desconeixen o ignoren les llibertats de les persones, aquests sotmesos doncs a altres interessos, sent el pitjor enemic de totes les converses, qualsevol, entre els qui siguin i on sigui, les presses. Pot ser que pensem, doncs, que no cal jutjar res ni arribar a cap conclusió, que la conversa no és una baralla que acaba amb un guanyador, ni córrer ni abreujar, més aviat el contrari, que facin les paraules el seu camí o callar, i adeu-siau, ja seran les zebres, que són negres, com siguin.
Joan Llopis és gerent empresarial.
