Raimon: 'Que exigeix les coses que li han negat...'

Engego el tocadiscos i el vinil comença a rodar. No fa el crec-crec de sempre perquè està net, impol·lut. I Raimon canta que "jo vinc d'un silenci antic i molt llarg, de gent que va alçant-se des del fons dels segles, de gent que anomenen classes subalternes..."

Curiosament, no és aquest el fragment més recordat de la cançó. Ni aquest ni el que parla d'"homes i dones que estan treballant als petits tallers, a casa o al camp", que som la majoria dels que l'hem escoltada al llarg dels anys. A la gent, ja se sap, no li agrada recordar el treball, els horaris inacabables, el territori de l'amo...

L'agulla va deixant sentir la veu del de Xàtiva mentre afirma que la nostra és "gent sense místics ni grans capitans", "que en frases solemnes no han cregut mai". Aleshores em miro el plat i l'aturo. És aquesta, la dels místics, la frase que més m'agrada de la cançó, però tampoc és la més recordada. Ben al contrari. La que tothom repeteix i aplaudeix, esdevinguda "frase solemne" fins i tot per als que no entenen la resta de la cançó perquè vénen de casa bona i mai no han treballat, és, ja ho sabeu, aquella de la identitat. Reinicio el tema i m'estiro al sofà. Identitat? Identitat.... Identitat! Demà m'he d'anar a renovar el Document "Nacional" d'aquesta. I em sembla que no era la que Raimon incloïa a la seva cançó.

I "jo vinc d'un silenci que la gent romprà, jo vinc d'una lluita que és sorda i constant"... I encara hi sóc.