Divendres, 29 de Març de 2024

La identitat

25 de Novembre de 2019, per Salvador Brulles

La identitat natural de lloc, que constitueix una riquesa lingüisticocultural, ens ve donada per segles de civilització acumulativa d’un ambient que contribueixen al patrimoni de la humanitat. El sentiment d’identitat té un component d’honestedat envers la pròpia comunitat, i una consciència de respecte cap a totes les altres identitats del món. Cada identitat està adaptada al medi ancestral, és un procés civilitzador d’adaptabilitat, on hi conflueixen l’economia i l’aprofitament dels recursos naturals per sobreviure, modificant l’entorn pel millor viure en pau i harmonia amb la natura, cercant la felicitat quasi sense ni adonar-se’n.

Tots els humans cerquem una identitat, per així poder donar sentit a la nostra vida. La felicitat és una naturalitat. Què ens diu el diccionari de psiquiatria Elsevier Masson? Identitat és l'"experimentació estable al llarg del temps de la personalitat pròpia i les seves qualitats, com a entitat única i cohesionada amb les idees i els valors del grup social al qual pertany un individu”. La força tel·lúrica de la terra imprimeix un tarannà diferenciador en les persones que habiten un poble, comarca o nació.

Per quina raó poderosa, quan anem de vacances cerquem els llocs que imprimeixen un caràcter diferenciador al nostre? Perquè com més diferent al nostre més ens atrau, tot i que també existeix el fet d’escollir semblances d’identitat o d’identitats iguals a la nostra a l’hora d’escollir on viatjar, hi ha preferències per a tots els gustos. La identitat sempre va lligada a una cultura, un idioma que forma part d’un sentir i un saber-se entendre un mateix i de la comunitat on un pertany, contribuint així al factor relacional i entenedor del grup. Res a veure amb cap afany imperialista i colonitzador, ben al contrari, es crea un respecte a les diferències enriquidores de totes les cultures del planeta, que formem un tot en la creació civilitzadora de l’ésser humà.

L’ego és un substitut de la identitat natural adquirida, l’egocentrisme és creure’s una divinitat que està per damunt d’altres homes o d’altres nacions que han format una cultura diferenciada, digna i aportativa, totes les cultures contribueixen a l’engrandiment universal. Tot i que moltes vegades aquestes persones d’ego desbordat i vanitoses actuen anorreant els altres, en el fons, ho fan per superar el seu complex d’inferioritat mal compensat i ocult, que els fa sentir disminuïts i esquifits, es veuen abocats cap a una actitud de superioritat superba e ignorant, que és la causa de la seva frustració o desenfocament a l’hora d’interpretar-se correctament ells mateixos o a la comunitat a la qual pertanyen.

L’ego substitueix la identitat individual, que sempre va lligada a la col·lectiva per desenvolupar la seva vida, si no és produirà un error d’interpretació en la seva personalitat, d’aquesta manera es produeixen molts casos de desorientació i doble personalitat. El nostre fracàs i la misèria de la nostra civilització seria destruir en comptes de preservar i difondre totes les cultures que formem aquest món, amb plenitud d’identitat.

Coneixem algú que vulgui renunciar a la seva identitat volgudament? La resposta és no. Els humans tenim el temor de no tenir identitat, sabem que sense identitat quedem desfigurats i difosos. Cada dia tenim mostres a tot el món de destrucció d’espècies animals i cultures humanes que lluiten en contra d’injustícies criminals que atempten en contra de les diferències d’identitat arribant a l’extermini d’una cultura, una espècie o una regió determinada que constitueix una valuosa aportació per a la humanitat. Tot forma part d’un tot, d’aquesta manera no ens podem autoanomenar civilitzats, i que la nostra lluita sigui per ser més feliços. Les festes i rituals que es fan arreu són expressions psicoestètiques demostratives de commemorar moments assenyalats, ja siguin individuals o col·lectius, de records feliços o esdeveniments que han corprès aquella comunitat.

D’aquí la gran admiració que desperten les persones nouvingudes, que s’adapten a la nova societat que han escollit per viure o guanyar-se la vida entre els qui els acullen. Tot el contrari del qui arriba amb aires d’imposar la seva identitat que, allí on vagi, crea rebuig, infelicitat i frustració pròpia i aliena. L’adaptabilitat és un mecanisme psíquic que com més el desenvolupem més capacitat d’intel·ligència tindrem. Com deia el psicòleg Carles Muñoz i Espinalt: “Sense una coherent interpretació de si mateix i del poble on hom s’arrela, ningú pot tenir la personalitat desitjada”.

Forjar-se una personalitat singularitzadora, és tasca de tota una vida, una identitat personal que sempre està lligada a una col·lectiva, que a la vegada ens agermana amb totes les identitats culturals singularitzades de la humanitat des del goig i el respecte que mereixen tots els pobles.

Salvador Brulles professor de Psicoestètica. 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics