El PSOE, malgrat tot, s'aguanta, però ara amb 120 escons. Unidas Podemos, amb 35, i a tot estirar 38 si hi afegim els tres de Mas Pais. Unidas Podemos es manté en un espai necessari.
El PNB, amb els seus set escons, són suficients per protegir els "fueros" i el seu règim fiscal particular.
Les forces independentistes o sobiranistes en sumen 29 (13 d'ERC, 8 de JxCat, 2 CUP, 5 Bildu i 1 BNG) i s'han de tenir en compte, sempre que actuïn conjuntament.
La dreta conceptual, fins fa ben poc escenificada pel PP, veu com als seus 88 escons només se li podrien afegir els 52 d'un Vox envalentit i amb aires de "salvapàtries", titllat el PP de tou. Amb els 10 que queden de Ciudadanos, sumarien 150 escons.
Aquesta és la fotografia d'Espanya i dels seus ciutadans mobilitzats en aquest moment, en el qual, la principal motivació és defensar "la Unidad". Encara que sigui perjudicant les malbaratades relacions i sense establir cap mena de pont en el problema més greu que té Espanya.
Això vol dir que, tret d'un acord de govern antinatural, que també es podria produir, la governabilitat, que és amb una majoria de 176 escons, es presenta complicada, si més no, feble. Caldrà una gran capacitat de pacte i de negociació, que els grans partits espanyols no tenen.
El votant del PSOE i del PSC a Catalunya, que somiaven una Espanya millor amb ells, ja van veure com els egos no van permetre construir-la per l'esquerra. Ara, amb els números més ajustats, hauran de veure amb qui ho faran.
I una cosa ha quedat encara més clara. S'han eixamplat les diferències, també polítiques. Els partits majoritaris votats a Espanya, si més no per la dreta, a Catalunya no passen de residuals.
I això, fins ara, no ha fet pensar a ningú? Tothom és capaç de seguir volent fer creure que el que passa és normal, i quedar-se tan fresc?
