Divendres, 04 de Desembre de 2020

Un Nadal al cementiri

27 de Desembre de 2019, per Fito Luri
  • Luri recorda quan era nen i saltava sobre els tolls en dies de pluja

    Cedida

Camino per uns dels meus barris preferits de la ciutat. Recordo com abans d'estar asfaltats, eren de sorra, sense cap mena d'uniformitat, i allò provocava que els dies de pluja s'hi formessin grans tolls i que jo, un nen, submergís les meves botes d'aigua en aquells grans oceans urbans, alguns amb tanta profunditat que patia per si l'aigua acabaria per mullar-me els mitjons en ple hivern.

Com era el Nadal, abans, que de mica en mica la natura, el destí i les fatalitats anaven canviant els paisatges familiars, i amb quina nostàlgia i enyorança es viu avui el Nadal. Tot i que a les cases en què hi ha infants hi torna, tota aquella màgia, perquè si en sap, de màgia, són els infants. Penso en això mentre camino i contemplo que l'entorn no ha canviat gaire, a banda que els carrers són asfaltats. Penso i continuo passejant per aquell túnel del temps que un mateix es provoca, fins que em trobo un altre jo, davant meu.

Un altre jo que m'explica que el dia de Nadal sempre va al cementiri. Fa un tomb per allà, visita les tombes d'aquells amb qui va passar tants Nadals farcits d'amor i alegria, dies que semblaven que no havien de deixar d'existir mai, però que en canvi veiem que deixen d'existir a mesura que ens anem fent grans. Jo li explico que a mi el que m'agrada és fer allò que feia quan era més jove, caminar pels carrers que em duien a aquells indrets on encara ara sembla que hi sigui tothom, celebrant quelcom, els que fa temps que no veiem, els que veiem sovint i fins i tot aquells que ja no hi són.

M'agrada anar a trobar aquell portal que m'esperava amb tot de persones estimades creuant-lo. Fins i tot faig veure que truco al timbre per tal que m'obrin la porta. Em miro la plaça on jugava amb avions de metall i espero el crit d'algú perquè pugi a dinar. Hi ha dies que visc dins d'una pel·lícula on viatjo amb sis persones dins d'un cotxe minúscul per carreteres farcies de plataners per arribar al destí somniat. Són carreteres envoltades d'un cel glaçat i vinyes centenàries en terra aspra.

De vegades puc sentir l'olor de l'estufa de clofolla amb el pot ple d'aigua i fulles d'eucaliptus a sobre; l'escalfor dels somriures i les mirades, el so d'un temps que ja no tornarà mai més, per molt que l’estimi. Giro cua per anar a trobar records que hem de gaudir demà, perquè els records que gaudim avui són d'ahir, i els que gaudirem demà els hem de fabricar, si es pot dir així, avui. Tot plegat construeix la vida, cadascú es fa la seva, amb cotxes minúsculs de portes primes com el paper i les rodes petites, amb oceans davant la botiga de les paperines de formatge, amb somriures de tantes i tantes persones que ja no hi són però que ens regalen tants records que no acaben de marxar mai.

Perquè si tot va com ha d'anar, tampoc acabarem de marxar mai, nosaltres. Potser la fita més important que tenim és aquesta, i no sempre hi pensem. Un Nadal al cementiri és un llibre escrit sobre l'aire que ens envolta, que ens explica que potser un dia serem recordats per aquelles persones que estimem amb bogeria. Si pensem això, de tant en tant, potser ens dedicarem a viure més. Aquest altre jo que m'ha explicat que passava una estona del dia de Nadal al cementiri m'acaba de donar un paper en blanc. Quines coses hi puc escriure, perquè algú les pugui llegir el dia de demà, ja és cosa meva.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics