Una exhibició per al record

Els aficionats a la música han de guaitar sempre la programació de l'Auditori Josep Carreras de Vila-seca, que enguany ha ofert ja la visita d'intèrprets excel·lents com el tenor David Alegret i el violinista Joshua Bell. Sense anar més lluny, divendres passat, 22 d'abril, vam tocar el cel amb la presentació d'un trio acústic de jazz, que porta el nom del pianista sense que això signifiqui que els altres dos membres facin el paper d'acompanyants sinó que està compost per tres figures, cadascuna en el seu instrument.

Començant pel percussionista, Aleix Tobias, després d'estudiar en el Conservatori de Badalona, d'on és natural i en el Taller de Músics, va marxar a rodar el món per diferents països d'Àfrica, Àsia i Llatinoamèrica per a ampliar els seus coneixements de manera que pot dir-se que no hi ha cap altre percussionista acresolat de la mateixa forma, com s'aprecia en la composició de la seva bateria i la diversitat de pulsacions diferents que abasten des del mall en tons greus, sonant com la timbala d'una orquestra, al repicó d'un morter metàl·lic o el pandero quadrat de Peñaparda que tocava colpejant la porra per tots dos extrems, més propis del folklore, a les baquetes clàssiques d'un combo de jazz, a vegades fregant el cuir com si fossin escobilles o utilitzant les mans. Moltes sonoritats sense tenir l'escenari replet d'artefactes, sinó aconseguides pel domini de diferents llenguatges, com si fos poliglota. La seva intensa col·laboració amb altres percussionistes com Eliseo Parra, Misirli Ahmet i fins i tot podriem esmentar Jerry González han deixat un pòsit que el converteixen en un músic versàtil molt creatiu, habitual acompanyant de figures com Silvia Pérez Cruz, Carles Benavent i Carles Dénia, ha col·laborat amb Las Migas, la Dharma, la Fura i Maria del Mar Bonet, entre altres. Total, que si s'haguessin presentat com l'Aleix Tobias Trio a ningú no li hauria sobtat.

Però és que al costat estava Martín Meléndez amb el seu violoncel i un historial no menys atractiu. Se'l percep com a cubà encara que hagi nascut a Moscou, l'elecció de l'instrument delata la seva formació clàssica que va realitzar en conservatoris de l'Havana amb una inquietud per altres músiques que li permet acompanyar cantants fonamentals de la música llatina com Pavel Urquiza, Lucecita Benítez, Yusa i Pablo Milanés. El seu esperit viatger va recórrer el camí invers, portant-lo al flamenc, per a col·laborar amb els guitarristes Chicuelo i Antonio Rey, pianistes com Chano Domínguez, Dorantes i Javier Galiana, així com altres instrumentistes des de Raynald Colom a Aurignac. Amb una rítmica molt fluida, utilitza el xelo com si es tractés de la berra sense descartar l'arc, de manera que aporta al grup múltiples facetes, sigui contribuint al ritme o com a solista, dialogant contínuament amb els seus companys i a més, component. Va estar graciós que presentessin el seu tema “El Beso” com "el plagi d'un reggaeton", tenint en compte el virtuosisme que requeria la interpretació va ser una ironia tan divertida que mereix figurar en aquesta crònica. El seu entusiasme tocant acaparava les mirades de tal manera que podia semblar que estàvem presenciant el Martín Meléndez Trío.

Així les coses, semblaria que el pianista ho tenia magre per a demostrar per què era ell qui liderava el grup, però no cal preocupar-se en aquest aspecte perquè Marco Mezquida és excepcional. No li suposa cap repte sinó que utilitza tot aquest cabal de talent per a sentir-se còmode, a gust en l'escenari, sabent que els seus temes ens arribaran en les millors condicions; gaudeix de la companyia d'uns col·laboradors que li serveixen de trampolí per a fer volar el seu Steinway de cua pels fantàstics paratges que ha creat la seva imaginació, amb un aleteig majestuós que eleva l'auditori fins a les cotes de la perfecció, la solvència adquirida per l'experiència i la inspiració del moment van del bracet i llavors, quan l'estudi i l'espontaneïtat s'abracen, la tècnica i el sentiment festegen com un melindro.

Van començar pel tema “Nacimiento”, que obre el disc Letter to Milos -inspirat pel fill de Marco en el seu primer aniversari- que van desglossar àmpliament: “El cielo en tus brazos”, “Milos Smiles”, “Charrada de la Vida”, “Percebes y Zamburiñas”, “El Beso”, “Infinito” i “Pandero Suite”, interpretant a més “Carpe Diem” i “Serotonina” treta del seu anterior treball conjunt, Talismán.

El Marco Mezquida Trio no executa les composicions, no, executar és cosa de botxins, ells els insuflen vida. No importa la senzillesa o complexitat amb què estiguin plantejats els temes, durant la interpretació despleguen el seu art de tal manera que construeixen un món ideal, on la norma és la llibertat, la llibertat de poder fer el que devem com diria Montesquieu. Construeixen un món on es practica la cooperació i no la rivalitat, on les cultures no xoquen sinó que s'enriqueixen, on no es persegueixen les idees sinó que es realitzen, buscant sempre l'harmonia. Un altre món que està en aquest, sí, però construït en l'aire amb l'evanescent vibració de la música.