Verònica Moragas: natures plastificades

Tretze fotografies penjades en un pany de paret, amb voluntat de simetria cartesiana o de sorpresa revulsiva? Si més no, disposades a la manera de taula ben parada per a un àpat pantagruèlic. Sis, a l'un costat; sis, a l'altre costat, apaïsades... i, al bell mig, la de format més gran, presidint la santa cena plastificada al vestíbul de la Biblioteca Xavier Amorós de Reus. 'Natura morta', n'ha titulada l'exposició @laveronicamoragas (Riudoms, Baix Camp, Principat de Catalunya, Països Catalans, 13 de gener de 1982), l'artista visual, exalumna de l'institut Joan Guinjoan de Riudoms i de l'@insgabrielferrater de Reus, graduada en Fotografia al Centre de la Imatge i Tecnologia Multimèdia de la UPC (CITM) i en Direcció Cinematogràfica al Centre d'Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC). Al seu instagram, en parla descriptivament com a noves i velles natures mortes. Fins al 29 de febrer, hi sou convidats a tastar-les-hi.

Si goseu anar-hi, llegiu-ne en acabat la llegenda signada per l'autora -no pas abans!-, que introdueix l'exposició: feu inducció, és més interessant formular-se preguntes a partir de les imatges que no pas a l'inrevés (tanmateix, ben mirat i rumiat, la llegenda aporta pistes per a una possible lectura de la proposta fotogràfica, orienta el visitant, però, certament, tampoc no en dona respostes i això està bé). Per què hi veiem tota mena de plàstics de textures i formes diferents (oueres, films, safates, plàteres, bosses, ampolles...) que embolcallen tomaques, enciams, plàtans, entrepans, aigua, carn, peix, sucs, pebrotets, bajoques, pa...? (Estupor, incomprensió?) Doncs perquè així ho ha decidit la fotògrafa, que és qui hi mana i en proposa un debat: ens inocula un conflicte al cap del públic, vosaltres i jo, i ens suggereix que, tal vegada, en parlem. De fet, tots aquests aliments, els trobem així a les lleixes dels supermercats i els desem així a la nevera o al rebost de casa, oi? Doncs, això, però... i si anàveu a comprar a la botiga de @verduresecologiques de la Maria, a la cantonada del carrer dels Recs i de la Lleona de Reus, us en farien cap a mans, de bossa de plàstic? No! I doncs?. A 'Natura morta', hi podreu dialogar, amb totes les imatges, i les paraules potser ressonaran a dins del cap fent-vos preguntes induïdes per l'agosarada fotògrafa freelance. I vet aquí per què una imatge no valdrà mai més que mil paraules: les paraules serviran per a construir el sentit de les imatges a dins nostre i també tot interactuant amb els altres, conversant, discutint, contrastant parers a partir del que l'autora ens plantifica al davant dels ulls.

Jo hi vaig anar dilluns, 3 de febrer, i en vaig llegir la llegenda en acabat. No és cap spoiler el que faré ara, sinó un col·loqui amb l'obra de l'autora, que afirma que, "basant-me en l'estil i en la temàtica de les natures mortes del segle d'or, amb aquesta sèrie vull proposar una reflexió sobre la idea de riquesa en la nostra societat i la forma de consum actual", ens diu amb un català impecable la Verònica. Doncs sí, d'això es tracta, per exemple. Perquè aquestes fotografies són veritables màquines per a pensar, segons l'expressió fusteriana referida als llibres. I si, tanmateix, aventuràvem la hipòtesi que l'exposició es tractaria, a més, d'una metàfora crítica sobre la inèrcia, la mandra i la mol·lície que ja denunciava Joan Lluís Vives? Ens fascina aquest plàstic? Ens atrau? Ens fa servei? Ens està bé? Cal? Vet aquí què me'n diu la Helen, una amiga meua internàutica transoceànica: "Sí, crec que utilitzem massa plàstics i que causen massa mal al nostre entorn. Em vaig incorporar a un programa que ajuda a netejar de plàstics els mars i oceans. Aquests plàstics provoquen massa danys". Debat obert, doncs.

Apol·lo o Dionís? Noucentisme o Modernisme? Ordre o aventura? Bellesa o lletjor? Amb aquesta exposició valenta i sorprenent, Verònica Moragas demostra que l'art també pot consistir a retratar la possible lletjor del nostre món. A meravellar-se'n, com diria el savi Ramon Llull, perquè -pensem-hi bé-, ben mirat, potser sí que serà cert que no hi ha res de precisament més formós, bufó, gentil, estimable i d'agrair, a la vida i al món, que la veritat. Tant se val si és lletja com si és bella segons cert cànon estètic. I, doncs, no són belles precisament per això aquestes fotos, perquè focalitzen la nostra mirada vers "un element tan present a les nostres vides [...] que aparentment ningú no vol però sembla que no podem evitar", planteja Moragas. Per què? Fins quan? Natures, preguntes i plàstics ben vius!

Biel Ferrer i Puig és filòleg i professor de Llengua Catalana i Literatura a l'institut Gabriel Ferrater de Reus.