'Que mori el Carnaval'

"Que mori el Carnaval!", vaig cridar mentre el confeti anava entrant en els racons més insospitats del meu cos, s'anava posant entre les arrugues de la meva pell i la roba, per després al terra de casa fer un mosaic de papers de colors un cop em tragués la roba.

Feia dies que volia parlar amb ella, li volia dir tot el que sentia, tot allò que em despertava i em feia feliç d'ella, tot allò que desitjava no perdre mai. Ella, però, estava abduïda per aquella música que sonava tan fort que a mi em trencava les cordes vocals cada cop que li volia dir t'estimo a dos pams de distància.

Ella em mirava i reia aguantant un got de plàstic ple d'alcohol calent, em mirava amb ulls de suburbi, amb to repugnant, amb posat foteta. Ella que havia estat el meu somni durant anys, observant-la fins i tot vivint a contracorrent a canvi de poder estar amb ella, sacrificant nits superbes i matinades eternes.

No vaig trobar el petó desitjat ni la carícia exacta, no vaig trobar el retorn que tant anhelava després d'estar tant de temps esperant. Aquell Carnaval havia de ser el millor de tots, havia de ser l'entrada a un món de pell suau i petons amb sang, havia de ser la nova era de l'amor i el desig.

Ella em va ignorar perquè en aquella carrossa guarnida de llums i watts de so, va conèixer a un aventurer de la nit que duia un penis de silicona enganxat a la bragueta (com fa temps un mig amic meu ballava així al mig de la pista al Chamonix del Passeig Prim, sí, amb un penis de silicona enganxat a l'entrecuix, des d'aquí aprofito per fer-li aquest homenatge íntim i secret ara que fa poc que ens ha deixat, potser algú de l'època recorda aquella nit reusenca dels anys vuitanta, perquè les nits que no s'obliden són dignes d'homenatges).

La imatge era dantesca però ella estava ben distreta amb l'espectacle que la feia riure fins a morir, mentre seia de cul a terra pels efectes de la graduació del beuratge que els posseïa, a ella, i al meu amic Miquel, una ment delirant i frustrada, amb una bilis corrosiva i putrefacte, que només és bona companyia les nits que tant et fot tot, perquè fora d'aquí tothom l'evita per no tacar-se amb la seva baba i, és clar, ell com això ho sap espera aquesta mena de nits per poder sentir-se apreciat per uns instants, tot i que qui ho faci, estigui instal·lat en la demanda de passar una bona estona i prou.

Veient que allò era la fi vaig decidir girar cua travessant carrosses i carrosses, rius de disfresses totes diferents, amb aquell so retronant, els crits, les rialles, les màscares anant i venint fins que vaig poder trencar per un carrer on no hi havia ningú i davant d'un aparador, em vaig estar mirant una bona estona, vestit amb una mena de pijama que em vaig treure allà mateix mentre em preguntava quin dels dos mons era el real, aquell que em feia anar vestit amb una mena de pijama per carrer, o aquell que em feia anar despullat per la vida.

Vaig decidir anar despullat per la vida, això sí, sempre a la moda. I referent al Carnaval, ja no l'he gaudit mai més i crec que no sóc l'únic, ja que cada any que passa més pijames veig als contenidors de la brossa amb una nota enganxada en un imperdible on posa:"Que mori el Carnaval".