-
«Dog man star», de Suede, recomanació musical per al cap de setmana
Cedida
Com ja és habitual en aquestes últimes setmanes, a Reusdigital.cat ens agrada compartir amb vosaltres, amics i lectors, bona música per al cap de setmana. No faltem a la cita, aquest divendres. Espere que les nostres recomanacions siguin del vostre gust!
El cas de Suede és el d'aquell grup que va arribar al seu esplendor creatiu massa aviat. De fet, Dog man star és el seu segon disc d'estudi, editat l'octubre de 1994. La formació de Brett Anderson havia aixecat una gran expectació entre la premsa especialitzada del Regne Unit ja abans del seu debut discogràfic (1993), que contenia un dels millors senzills de la dècada, Animal nitrate.
La pressió, doncs, va fer que la cohesió entre els components del grup fos cada cop més fràgil. En aquest context, Suede va optar per anar més enllà, per autoimposar-se la superació dels seus propis límits i per concebre, finalment, un treball complex, fosc, amb el qual allunyar-se de les etiquetes que la crítica els havia penjat d'inici.
Certament és Dog man star un disc més elaborat (i carregat) que no pas el debut del grup, l'homònim Suede d'un any abans, i precisament això converteix l'escolta en una experiència única, en un trajecte seductor. Analitzat en perspectiva, l'àlbum és la crònica de la lenta desintegració del grup, de la construcció del personatge de Brett Anderson com a estrella altiva dels 90, i l'evidència d'una proposta genialment transmesa a través de les cançons. La por, les drogues, i l'autodestrucció, en essència. La prova és The asphalt world, llarga i sublim peça final en què s'hi detecten influències de Pink floyd i altres.
Per tot plegat, Dog man star és un excel·lent disc, un autoretrat de les misèries d'una banda cridada a l'èxit.
Aquest cap de setmana recupero registres musicals que feia temps que no recomanava. Deixo el rock durant uns dies per atendre Library Tapes, un interessant projecte que va néixer a Suècia el 2004 com a duet, format per David Wenngren i Per Jardsell. Després de la publicació dels seus dos primers treballs i de la marxa de Jardsell el 2006, es va convertir en el projecte en solitari de Wenngren.
Des que Wenngren en va prendre les regnes, el projecte de Library Tapes no ha deixat de créixer fins a esdevenir un referent de la renovació actual de la música contemporània o d'ambient. Al capdavall, en la seva discografia trobem col·laboracions amb la plana major de la nova escena electrònica, des de Peter Broderick fins a Nils Frahm passant per Julia Kent. La música de Library Tapes són bells paisatges sonors en els quals predomina sobretot el piano minimal de David Wenngren.
La cançó que us presento es titula Above the Flood i s'inclou a l'àlbum A Summer Beneath the Trees (2008). En aquest disc, el sisè de la seva trajectòria, Wenngren va preferir ampliar la instrumentació i no basar-se únicament en el piano. Per això, va convidar mestres com Peter Broderick, que hi aporta guitarra, viola, acordió i uns quants instruments més, i el violoncel·lista Danny Norbury.
Above the Flood comença amb un piano trist, però ràpidament incorpora cordes que construeixen una textura més alegre, incloent-hi breus sorolls difusos. Tot plegat és el resultat dels estats emocionals en què es troba l'autor, que no amaga que el més recurrent és la melangia.
Marc Busquets recomana "Dog man star", de Suede
El cas de Suede és el d'aquell grup que va arribar al seu esplendor creatiu massa aviat. De fet, Dog man star és el seu segon disc d'estudi, editat l'octubre de 1994. La formació de Brett Anderson havia aixecat una gran expectació entre la premsa especialitzada del Regne Unit ja abans del seu debut discogràfic (1993), que contenia un dels millors senzills de la dècada, Animal nitrate.
La pressió, doncs, va fer que la cohesió entre els components del grup fos cada cop més fràgil. En aquest context, Suede va optar per anar més enllà, per autoimposar-se la superació dels seus propis límits i per concebre, finalment, un treball complex, fosc, amb el qual allunyar-se de les etiquetes que la crítica els havia penjat d'inici.
Certament és Dog man star un disc més elaborat (i carregat) que no pas el debut del grup, l'homònim Suede d'un any abans, i precisament això converteix l'escolta en una experiència única, en un trajecte seductor. Analitzat en perspectiva, l'àlbum és la crònica de la lenta desintegració del grup, de la construcció del personatge de Brett Anderson com a estrella altiva dels 90, i l'evidència d'una proposta genialment transmesa a través de les cançons. La por, les drogues, i l'autodestrucció, en essència. La prova és The asphalt world, llarga i sublim peça final en què s'hi detecten influències de Pink floyd i altres.
Per tot plegat, Dog man star és un excel·lent disc, un autoretrat de les misèries d'una banda cridada a l'èxit.
Marià Arbonès us proposa gaudir de la música de Library Tapes
Aquest cap de setmana recupero registres musicals que feia temps que no recomanava. Deixo el rock durant uns dies per atendre Library Tapes, un interessant projecte que va néixer a Suècia el 2004 com a duet, format per David Wenngren i Per Jardsell. Després de la publicació dels seus dos primers treballs i de la marxa de Jardsell el 2006, es va convertir en el projecte en solitari de Wenngren.
Des que Wenngren en va prendre les regnes, el projecte de Library Tapes no ha deixat de créixer fins a esdevenir un referent de la renovació actual de la música contemporània o d'ambient. Al capdavall, en la seva discografia trobem col·laboracions amb la plana major de la nova escena electrònica, des de Peter Broderick fins a Nils Frahm passant per Julia Kent. La música de Library Tapes són bells paisatges sonors en els quals predomina sobretot el piano minimal de David Wenngren.
La cançó que us presento es titula Above the Flood i s'inclou a l'àlbum A Summer Beneath the Trees (2008). En aquest disc, el sisè de la seva trajectòria, Wenngren va preferir ampliar la instrumentació i no basar-se únicament en el piano. Per això, va convidar mestres com Peter Broderick, que hi aporta guitarra, viola, acordió i uns quants instruments més, i el violoncel·lista Danny Norbury.
Above the Flood comença amb un piano trist, però ràpidament incorpora cordes que construeixen una textura més alegre, incloent-hi breus sorolls difusos. Tot plegat és el resultat dels estats emocionals en què es troba l'autor, que no amaga que el més recurrent és la melangia.
Etiquetes:
