-
Mick Jagger, en un concert anterior de la gira que dimecres arriba a Barcelona
The Rolling Stones
Un cap de setmana més, Reusdigital.cat us recomana un parell de joies musicals amb les quals esperem que passeu una estona agradable, a casa, al cotxe, a la feina, o allà on us trobeu, i que esperem que compartiu amb amics i altres. Que vagi de gust!
La trajectòria en solitari de Mick Jagger no ha estat, ni de bon tros, tan celebrada com la que ha dut al llarg de dècades amb els Rolling, és una obvietat. No obstant això, anant per lliure ha publicat quatre discos i un àlbum de grans èxits. Després de She's the boss (1985) i Primitive cool (1987), va aparèixer Wandering spirit, el 1993. Per a molts, es tracta del seu treball com a solista més complet i reivindicable, potser perquè va optar per una proposta simple, directa i honesta.
Després de tot, She's the boss i Primitive cool van tenir cert èxit internacional, sí, però la crítica especialitzada de l'època no se'ls va acabar de creure. A Wandering spirit, amb tot, sembla que Jagger va voler subratllar la seva qualitat artística més enllà del fenomen Stones, i per aconseguir construir quelcom rellevant es va envoltar d'un productor notable com Rick Rubin (que poc després va gravar amb Jonhy Cash i Tom Petty), d'una banda eficient i de convidats estrella com Lenny Kravitz (per vesionar el Use me, de Bill Withers).
Que el disc funciona ho posa ja de manifest la seva obertura, Wired all night, una peça rock esplèndida que condueix a posteriori cap al senzill del disc, Sweet thing, més funk. A Wandering spirit hi trobareu, a banda, folk i blues. Don't tear me up i Put me in trash són dos altres moments àlgids en l'escolta d'un disc que cal encabir, en clau Stones, entre Steel wheels (1989) i Vodoo lounge (1994).
Justament quan els més crítics assenyalaven que la banda era poc més que una gran màquina de fer diners, Jagger va buscar l'espai i el moment per crear el seu millor disc. Un disc, per cert i si em permeteu l'anècdota, que servidor es va comprar en una botiga del carrer de Jesús de Reus que avui ni tan sols existeix, i que de fet va estar poc temps oberta. Me'n van demanar 500 pessetes, i en vinil. Avui, en alguns webs, en demanen més de 30 euros. Deu ser que, com el vi, la bona música s'aprecia amb el pas del temps.
El novembre de 1985, el grup The Jesus and Mary Chain va irrompre en l'escena musical amb un àlbum fantàstic i atrevit anomenat Psychocandy, un disc de culte per a molts, jo inclòs. Els germans Jim i William Reid van abocar en aquest treball discogràfic les influències que havien rebut del postpunk i el seu enginy a l'hora de combinar dissonància instrumental i melodies vocals aparentment pop. El so (o el bonic soroll) d'aquest àlbum influiria en grups posteriors que s'establirien en el rock diguem-ne alternatiu.
En el moment de crear Psychocandy, el grup estava format pels germans Reid, el baixista Douglas Hart i el bateria Bobby Gillespie, que després seria el cantant de Primal Scream. El disc inclou catorze cançons de curta durada. L'obre Just Like Honey, que ha esdevingut la cançó més coneguda de The Jesus and Mary Chain. És una balada de tres minuts, amb la veu melosa de Jim Reid enterrada sota una allau de distorsió i en què també figura la veu de Karen Parker, la xicota de Gillespie. Com a curiositat, us diré que comença amb el riff de bateria d'obertura de Be My Baby, de The Ronettes, que després repeteixen a Sowing Seeds. Altres peces destacades de l'àlbum són la dolça Some Candy Talking, la contundent Never Understand i l'última, It's So Hard, cantada per William Reid.
Just Like Honey adquiriria més protagonisme anys després quan Sofia Coppola la va triar per fer-la sonar a l'escena final de Lost in Translation (2003). En el moment en què s'acomiaden els personatges de Bill Murray i Scarlett Johansson, se senten les notes d'aquest cant a l'amor, al sexe i a les drogues, ja que hi ha diverses interpretacions de la lletra. Aprofito l'ocasió per recomanar-vos també aquesta pel·lícula de Coppola.
The Jesus and Mary Chain han deixat empremta no tan sols per ser considerats pioners del nou punk, sinó per les declaracions que feien, l'estètica que lluïen, la desafecció amb la societat que mostraven o les actuacions que duien a terme, sobretot al començament de la seva carrera.
Els germans Jim i William Reid van formar el grup a Glasgow, Escòcia. El 1984 es van mudar a Londres, on, sota la tutela del promotor Alan McGee, van publicar un senzill amb la cançó Upside Down, que els van donar a conèixer. A la capital anglesa, Bobby Gillespie va substituir Murray Dalglish a la bateria. Després de publicar diversos discos més sense aconseguir repetir la fortuna de Psychocandy, el grup es va dissoldre el 1999. Els germans Reid van tornar el 2008 amb nous músics per fer alguns concerts, gires i el disc Damage and Joy, en el qual encara conserven pinzellades del seu estil original.
Marc Busquets recomana el disc "Wandering spirit", de Mick Jagger
La trajectòria en solitari de Mick Jagger no ha estat, ni de bon tros, tan celebrada com la que ha dut al llarg de dècades amb els Rolling, és una obvietat. No obstant això, anant per lliure ha publicat quatre discos i un àlbum de grans èxits. Després de She's the boss (1985) i Primitive cool (1987), va aparèixer Wandering spirit, el 1993. Per a molts, es tracta del seu treball com a solista més complet i reivindicable, potser perquè va optar per una proposta simple, directa i honesta.
Després de tot, She's the boss i Primitive cool van tenir cert èxit internacional, sí, però la crítica especialitzada de l'època no se'ls va acabar de creure. A Wandering spirit, amb tot, sembla que Jagger va voler subratllar la seva qualitat artística més enllà del fenomen Stones, i per aconseguir construir quelcom rellevant es va envoltar d'un productor notable com Rick Rubin (que poc després va gravar amb Jonhy Cash i Tom Petty), d'una banda eficient i de convidats estrella com Lenny Kravitz (per vesionar el Use me, de Bill Withers).
Que el disc funciona ho posa ja de manifest la seva obertura, Wired all night, una peça rock esplèndida que condueix a posteriori cap al senzill del disc, Sweet thing, més funk. A Wandering spirit hi trobareu, a banda, folk i blues. Don't tear me up i Put me in trash són dos altres moments àlgids en l'escolta d'un disc que cal encabir, en clau Stones, entre Steel wheels (1989) i Vodoo lounge (1994).
Justament quan els més crítics assenyalaven que la banda era poc més que una gran màquina de fer diners, Jagger va buscar l'espai i el moment per crear el seu millor disc. Un disc, per cert i si em permeteu l'anècdota, que servidor es va comprar en una botiga del carrer de Jesús de Reus que avui ni tan sols existeix, i que de fet va estar poc temps oberta. Me'n van demanar 500 pessetes, i en vinil. Avui, en alguns webs, en demanen més de 30 euros. Deu ser que, com el vi, la bona música s'aprecia amb el pas del temps.
Marià Arbonès us proposa escoltar el disc “Psychocandy” de The Jesus and Mary Chain
El novembre de 1985, el grup The Jesus and Mary Chain va irrompre en l'escena musical amb un àlbum fantàstic i atrevit anomenat Psychocandy, un disc de culte per a molts, jo inclòs. Els germans Jim i William Reid van abocar en aquest treball discogràfic les influències que havien rebut del postpunk i el seu enginy a l'hora de combinar dissonància instrumental i melodies vocals aparentment pop. El so (o el bonic soroll) d'aquest àlbum influiria en grups posteriors que s'establirien en el rock diguem-ne alternatiu.
En el moment de crear Psychocandy, el grup estava format pels germans Reid, el baixista Douglas Hart i el bateria Bobby Gillespie, que després seria el cantant de Primal Scream. El disc inclou catorze cançons de curta durada. L'obre Just Like Honey, que ha esdevingut la cançó més coneguda de The Jesus and Mary Chain. És una balada de tres minuts, amb la veu melosa de Jim Reid enterrada sota una allau de distorsió i en què també figura la veu de Karen Parker, la xicota de Gillespie. Com a curiositat, us diré que comença amb el riff de bateria d'obertura de Be My Baby, de The Ronettes, que després repeteixen a Sowing Seeds. Altres peces destacades de l'àlbum són la dolça Some Candy Talking, la contundent Never Understand i l'última, It's So Hard, cantada per William Reid.
Just Like Honey adquiriria més protagonisme anys després quan Sofia Coppola la va triar per fer-la sonar a l'escena final de Lost in Translation (2003). En el moment en què s'acomiaden els personatges de Bill Murray i Scarlett Johansson, se senten les notes d'aquest cant a l'amor, al sexe i a les drogues, ja que hi ha diverses interpretacions de la lletra. Aprofito l'ocasió per recomanar-vos també aquesta pel·lícula de Coppola.
The Jesus and Mary Chain han deixat empremta no tan sols per ser considerats pioners del nou punk, sinó per les declaracions que feien, l'estètica que lluïen, la desafecció amb la societat que mostraven o les actuacions que duien a terme, sobretot al començament de la seva carrera.
Els germans Jim i William Reid van formar el grup a Glasgow, Escòcia. El 1984 es van mudar a Londres, on, sota la tutela del promotor Alan McGee, van publicar un senzill amb la cançó Upside Down, que els van donar a conèixer. A la capital anglesa, Bobby Gillespie va substituir Murray Dalglish a la bateria. Després de publicar diversos discos més sense aconseguir repetir la fortuna de Psychocandy, el grup es va dissoldre el 1999. Els germans Reid van tornar el 2008 amb nous músics per fer alguns concerts, gires i el disc Damage and Joy, en el qual encara conserven pinzellades del seu estil original.
Etiquetes:
