-
Arbonès recorda Xavier Amorós a través de Maria Callas
Cedida
Arriba un nou cap de setmana, en aquest cas l'últim del mes de juliol. Potser per a alguns de vosaltres, afortunats, suposo l'inici d'un merescut període de desconnexió per vacances; per a altres, potser tan sols és la pausa abans del dilluns que ve. Sigui com sigui, els de Reusdigital.cat no faltem a la cita amb els lectors per proposar recomanacions culturals en diverses disciplines (música, cinema, literatura).
Esperem que siguin del vostre gust!
Alguns ja l'han descrita com la millor pel·lícula de terror de 2022. Hipèrboles a banda, el cert és que el nervi narratiu d'Scott Derrickson (artífex, entre altres, de Líbranos del mal i El exorcismo de Emily Rose, o de Sinister) du a bon port aquesta barreja de thriller i relat d'horror que conté elements sobrenaturals i que se sustenta, també, en les notables interpretacions dels joveníssims Mason Thames i Madeleine McGraw.
Amb tot, el gran què de Black phone és la presència d'un terrorífic Ethan Hawke al qual mai veureu la cara sencera, però que aconsegueix imprimir una enorme força al seu personatge a través de la veu i una interpretació molt física. Igualment cal subratllar les màscares que llueix, obra dels mestres Tom Savini i Jason Baker (aquest últim, posem per cas, va dissenyar la que porta Bane a El caballero oscuro. La leyenda renace).
Black phone és senzilla i (a estones) previsible, però molt eficaç. Tot on és toca, està ben construïda i, per acabar-ho d'adobar, se serveix del terror i de la innocència per completar una història sobre la pèrdua d'aquesta, on al mateix temps conviuen tristesa i esperança. Es basa, per cert, en un relat de Joe Hill, el fill d'Stephen King.
Black phone és actualment a la cartellera.
La recomanació d’aquesta setmana és una sèrie que, publicada fa cinc anys, s’ha convertit ja en tota una icona. I és que per a l’últim cap de setmana de juliol us porto Paquita Salas, una sèrie de tres temporades molt fresca i amb un humor molt característic.
Creada per Javier Ambrossi i Javier Calvo, Paquita Salas explica la història d’una representant d'artistes de la vella escola que té una agència d’actors. Amb un format de fals documental, la sèrie de Netflix ens ensenya els embolics de la Paquita i la seva agència des d’un humor fi fet a partir d’intervencions a càmera i de situacions surrealistes.
La primera temporada compta amb cinc capítols de 25 minuts que passen molt lleugers i que fan continuar amb les següents dues temporades sense parar. Amb noms com Brays Efe, que encarna la mateixa Paquita; Belén Cuesta, Magüi a la sèrie; Yolanda Ramos o Anna Castillo, aconsegueix un humor molt potent. El pes de la sèrie, però, recau, com el nom indica, en la Paquita, que acaba provocant una estima i admiració a l’espectador.
El segle XX és un període que es tracta de manera recurrent en televisió, cinema i literatura. En l’àmbit europeu, la Primera i Segona Guerra Mundial (més la Segona) han copsat infinitat de minuts a les pantalles i de pàgines als llibres. A l’estat espanyol, la Segona República, la Guerra Civil i la posterior dictadura s’hi sumen, en tant que escenaris que esdevenen imprescindibles per entendre l’actualitat política i social.
14 d’abril. Macià contra Companys és una ficció que pren la forma d’un documental. El rodatge va tenir lloc l’any 2010 i va comptar amb actors com Pere Ponce i Fermí Reixach, que interpreten Lluís Companys i Francesc Macià, respectivament. El documental recrea una sèrie d’entrevistes a personalitats polítiques de l’època, totes interpretades per actors.
Les entrevistes, escenificades presumptament l’any 1932, giren al voltant dels fets de l’abril del 31, quan el líder d’Esquerra Republicana de Catalunya, Francesc Macià, va proclamar “la República Catalana, com a Estat integrant de la Federació Ibèrica, d’acord amb el president de la República Federal espanyola, Niceto Alcalá-Zamora”. Tot això, “a l’espera que els altres pobles d’Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica”.
Pot semblar estrany d’entrada. Un documental de ficció amb actors, gravat amb mitjans del 2010, però inspirat en l’any 1932 i que parla sobre uns fets que van succeir el 1931. No obstant això, en cap moment hi ha una sensació de nus temporal. El guió, obra de l’historiador i periodista Toni Soler, s’estructura de manera cronològica per tal que l’espectador pugui assimilar els fets de manera lineal.
La dinàmica és la següent: tot plegat funciona com una pel·lícula documental situada l’any 31, on es van intercalant talls d’entrevistes fetes l’any 32. En conseqüència, el públic visualitza els successos alhora que rep les interpretacions dels protagonistes un any després. Entrant en matèria, el documental mostra un Francesc Macià partidari de la República Catalana. De fet, com és públic i notori, com a membre d’Estat Català, el vilanoví va organitzar l’any 1926, etapa de la dictadura de Primo de Rivera, una invasió armada de Catalunya des de França, coneguda com “els fets de Prats de Molló”.
L’any 31, Estat Català s’alinea amb el Partit Republicà Català de Lluís Companys, el setmanari L’Opinió i el teixit comarcal i local d’arreu del país, i formen ERC. Companys, enfront de Macià, té una visió diferent de com s’havien de gestionar els resultats de les eleccions. Aposta per una estratègia més col·laboradora amb el govern d’Alcalá-Zamora. A causa de les diferents maneres de fer que agrupa ERC, les discussions i les desavinences són importants, fet que es desgrana al documental.
És una peça realment cridanera, ja que mostra com és la política des de dins, i com, en un mateix partit, diferents personalitats poden tenir només una cosa en comú: ser republicans. Només el què, en cap cas el com. Curiosament, Companys va haver de proclamar la República Catalana l’any 1934. Malauradament, Macià ja no ho va veure. L’obra de Huerga i Soler va rebre el 4t Premi Gaudí a la millor pel·lícula per a televisió. Està disponible a TV3 a la carta, va ser estrenada l’any 2011, i es va acompanyar d’una altra peça, Macià contra Companys; les claus del 14 d’abril, on, a través d’alguns historiadors, actors, guionista i director, es parla sobre la temàtica del documental, que, tot i situar-se gairebé 100 anys enrere, no ha passat pas de moda.
No em puc estar de recordar, en aquest espai de recomanació musical, l’escriptor reusenc Xavier Amorós. Traspassat fa pocs dies, vaig tenir la sort de compatir-hi una bona amistat. Permeteu-me que, en aquesta ocasió especial, la recomanació aplegui sentiments i vivències de ràdio i música que vam compartir junts.
De música, en parlàvem menys que d’altres coses, però també en parlàvem, el Xavier i jo. Quan coincidíem, em podia comentar els seus gustos sobre artistes de jazz, de tango, de música clàssica, d'òpera, de cançons populars cubanes, i em preguntava què em semblaven. Eren estils molt allunyats del meu món del rock, però em descobrien el bon criteri musical de l’escriptor reusenc.
Sobretot ho vaig poder constatar fa anys, quan preparàvem junts els programes que el Xavier feia a Ràdio Músic Club, que poc després es va dir Punt 6 Ràdio. El primer programa, titulat Divagacions possibles, el va presentar a final dels vuitanta i principi dels noranta. Van ser els anys en què va ser senador. Per això, quan no podia ser present a l'estudi del carrer de la Lleona, feia la locució des del telèfon del Senat, a Madrid.
A Divagacions possibles, després d'una cançó que el Xavier escollia d'entrada, deixava anar davant del micròfon el seu gran saber sobre coses, fets o gent de Reus, de manera ininterrompuda, durant mitja hora. I és que el Xavier era, també, un gran virtuós del llenguatge oral. D’aquesta etapa, em recordo especialment d’un programa en què va triar cançons de la Maria Callas, que li agradava molt.
El seu segon programa va ser Els records es diverteixen. El presentava amb la seva amiga Maria Tarragó, als estudis del raval de Robuster. Efectivament, tots dos feien honor al títol, perquè, un cop els donaves pas amb el micròfon, els seus records de joventut sobre el Reus d’abans brollaven amb destresa i gaudi. Recordo que jo els feia de control i tenia problemes per encaixar el programa al temps de què disposava (mitja hora, massa poc temps per a tant de coneixement i tantes ganes de compartir-lo).
Amb el Xavier vaig aprendre moltes coses de Reus i de fora. També del seu Pradell —sense “de la Teixeta” (ho preferia així i em rectificava quan jo l’hi afegia). El Xavier tenia la capacitat alliçonadora dels mestres (o dels savis amb sentit comú): sabia transmetre el seu ampli coneixement amb humilitat i delit.
Vaig aprendre molt d'ell, escoltant-lo en els programes de ràdio, llegint-li els llibres i els escrits, o gaudint de les llargues i entretingudes converses que fèiem periòdicament a casa seva i que em sabia greu d’interrompre. Era un gran amant de la conversa, perquè, com ens va deixar escrit, "àmpliament practicada i sovintejada, desfoga les persones i, a sobre, les fa més tolerants i comprensives".
Esperem que siguin del vostre gust!
Marc Busquets recomana "Black phone"
Alguns ja l'han descrita com la millor pel·lícula de terror de 2022. Hipèrboles a banda, el cert és que el nervi narratiu d'Scott Derrickson (artífex, entre altres, de Líbranos del mal i El exorcismo de Emily Rose, o de Sinister) du a bon port aquesta barreja de thriller i relat d'horror que conté elements sobrenaturals i que se sustenta, també, en les notables interpretacions dels joveníssims Mason Thames i Madeleine McGraw.
Amb tot, el gran què de Black phone és la presència d'un terrorífic Ethan Hawke al qual mai veureu la cara sencera, però que aconsegueix imprimir una enorme força al seu personatge a través de la veu i una interpretació molt física. Igualment cal subratllar les màscares que llueix, obra dels mestres Tom Savini i Jason Baker (aquest últim, posem per cas, va dissenyar la que porta Bane a El caballero oscuro. La leyenda renace).
Black phone és senzilla i (a estones) previsible, però molt eficaç. Tot on és toca, està ben construïda i, per acabar-ho d'adobar, se serveix del terror i de la innocència per completar una història sobre la pèrdua d'aquesta, on al mateix temps conviuen tristesa i esperança. Es basa, per cert, en un relat de Joe Hill, el fill d'Stephen King.
Black phone és actualment a la cartellera.
Estel Romeu recomana "Paquita Salas" (2017)
La recomanació d’aquesta setmana és una sèrie que, publicada fa cinc anys, s’ha convertit ja en tota una icona. I és que per a l’últim cap de setmana de juliol us porto Paquita Salas, una sèrie de tres temporades molt fresca i amb un humor molt característic.
Creada per Javier Ambrossi i Javier Calvo, Paquita Salas explica la història d’una representant d'artistes de la vella escola que té una agència d’actors. Amb un format de fals documental, la sèrie de Netflix ens ensenya els embolics de la Paquita i la seva agència des d’un humor fi fet a partir d’intervencions a càmera i de situacions surrealistes.
La primera temporada compta amb cinc capítols de 25 minuts que passen molt lleugers i que fan continuar amb les següents dues temporades sense parar. Amb noms com Brays Efe, que encarna la mateixa Paquita; Belén Cuesta, Magüi a la sèrie; Yolanda Ramos o Anna Castillo, aconsegueix un humor molt potent. El pes de la sèrie, però, recau, com el nom indica, en la Paquita, que acaba provocant una estima i admiració a l’espectador.
La Paquita és una senyora bé, una mica anacrònica per al món de la representació d’artistes i el boom de les xarxes socials, que lluita per continuar tenint un lloc en el sector del management. Un personatge que, al llarg de les tres temporades, va desenvolupant-se i madurant amb el conjunt de la sèrie, fins a passar del riure a l’emoció i crear en l’espectador un sentiment de tendresa cap a la protagonista. Una joia que, sense dubte, no us podeu perdre.
Joel Medina recomana "14 d’abril. Macià contra Companys", de Manuel Huerga i Toni Soler
El segle XX és un període que es tracta de manera recurrent en televisió, cinema i literatura. En l’àmbit europeu, la Primera i Segona Guerra Mundial (més la Segona) han copsat infinitat de minuts a les pantalles i de pàgines als llibres. A l’estat espanyol, la Segona República, la Guerra Civil i la posterior dictadura s’hi sumen, en tant que escenaris que esdevenen imprescindibles per entendre l’actualitat política i social.
14 d’abril. Macià contra Companys és una ficció que pren la forma d’un documental. El rodatge va tenir lloc l’any 2010 i va comptar amb actors com Pere Ponce i Fermí Reixach, que interpreten Lluís Companys i Francesc Macià, respectivament. El documental recrea una sèrie d’entrevistes a personalitats polítiques de l’època, totes interpretades per actors.
Les entrevistes, escenificades presumptament l’any 1932, giren al voltant dels fets de l’abril del 31, quan el líder d’Esquerra Republicana de Catalunya, Francesc Macià, va proclamar “la República Catalana, com a Estat integrant de la Federació Ibèrica, d’acord amb el president de la República Federal espanyola, Niceto Alcalá-Zamora”. Tot això, “a l’espera que els altres pobles d’Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica”.
Pot semblar estrany d’entrada. Un documental de ficció amb actors, gravat amb mitjans del 2010, però inspirat en l’any 1932 i que parla sobre uns fets que van succeir el 1931. No obstant això, en cap moment hi ha una sensació de nus temporal. El guió, obra de l’historiador i periodista Toni Soler, s’estructura de manera cronològica per tal que l’espectador pugui assimilar els fets de manera lineal.
La dinàmica és la següent: tot plegat funciona com una pel·lícula documental situada l’any 31, on es van intercalant talls d’entrevistes fetes l’any 32. En conseqüència, el públic visualitza els successos alhora que rep les interpretacions dels protagonistes un any després. Entrant en matèria, el documental mostra un Francesc Macià partidari de la República Catalana. De fet, com és públic i notori, com a membre d’Estat Català, el vilanoví va organitzar l’any 1926, etapa de la dictadura de Primo de Rivera, una invasió armada de Catalunya des de França, coneguda com “els fets de Prats de Molló”.
L’any 31, Estat Català s’alinea amb el Partit Republicà Català de Lluís Companys, el setmanari L’Opinió i el teixit comarcal i local d’arreu del país, i formen ERC. Companys, enfront de Macià, té una visió diferent de com s’havien de gestionar els resultats de les eleccions. Aposta per una estratègia més col·laboradora amb el govern d’Alcalá-Zamora. A causa de les diferents maneres de fer que agrupa ERC, les discussions i les desavinences són importants, fet que es desgrana al documental.
És una peça realment cridanera, ja que mostra com és la política des de dins, i com, en un mateix partit, diferents personalitats poden tenir només una cosa en comú: ser republicans. Només el què, en cap cas el com. Curiosament, Companys va haver de proclamar la República Catalana l’any 1934. Malauradament, Macià ja no ho va veure. L’obra de Huerga i Soler va rebre el 4t Premi Gaudí a la millor pel·lícula per a televisió. Està disponible a TV3 a la carta, va ser estrenada l’any 2011, i es va acompanyar d’una altra peça, Macià contra Companys; les claus del 14 d’abril, on, a través d’alguns historiadors, actors, guionista i director, es parla sobre la temàtica del documental, que, tot i situar-se gairebé 100 anys enrere, no ha passat pas de moda.
Marià Arbonès recorda Xavier Amorós
No em puc estar de recordar, en aquest espai de recomanació musical, l’escriptor reusenc Xavier Amorós. Traspassat fa pocs dies, vaig tenir la sort de compatir-hi una bona amistat. Permeteu-me que, en aquesta ocasió especial, la recomanació aplegui sentiments i vivències de ràdio i música que vam compartir junts.
De música, en parlàvem menys que d’altres coses, però també en parlàvem, el Xavier i jo. Quan coincidíem, em podia comentar els seus gustos sobre artistes de jazz, de tango, de música clàssica, d'òpera, de cançons populars cubanes, i em preguntava què em semblaven. Eren estils molt allunyats del meu món del rock, però em descobrien el bon criteri musical de l’escriptor reusenc.
Sobretot ho vaig poder constatar fa anys, quan preparàvem junts els programes que el Xavier feia a Ràdio Músic Club, que poc després es va dir Punt 6 Ràdio. El primer programa, titulat Divagacions possibles, el va presentar a final dels vuitanta i principi dels noranta. Van ser els anys en què va ser senador. Per això, quan no podia ser present a l'estudi del carrer de la Lleona, feia la locució des del telèfon del Senat, a Madrid.
A Divagacions possibles, després d'una cançó que el Xavier escollia d'entrada, deixava anar davant del micròfon el seu gran saber sobre coses, fets o gent de Reus, de manera ininterrompuda, durant mitja hora. I és que el Xavier era, també, un gran virtuós del llenguatge oral. D’aquesta etapa, em recordo especialment d’un programa en què va triar cançons de la Maria Callas, que li agradava molt.
El seu segon programa va ser Els records es diverteixen. El presentava amb la seva amiga Maria Tarragó, als estudis del raval de Robuster. Efectivament, tots dos feien honor al títol, perquè, un cop els donaves pas amb el micròfon, els seus records de joventut sobre el Reus d’abans brollaven amb destresa i gaudi. Recordo que jo els feia de control i tenia problemes per encaixar el programa al temps de què disposava (mitja hora, massa poc temps per a tant de coneixement i tantes ganes de compartir-lo).
Amb el Xavier vaig aprendre moltes coses de Reus i de fora. També del seu Pradell —sense “de la Teixeta” (ho preferia així i em rectificava quan jo l’hi afegia). El Xavier tenia la capacitat alliçonadora dels mestres (o dels savis amb sentit comú): sabia transmetre el seu ampli coneixement amb humilitat i delit.
Vaig aprendre molt d'ell, escoltant-lo en els programes de ràdio, llegint-li els llibres i els escrits, o gaudint de les llargues i entretingudes converses que fèiem periòdicament a casa seva i que em sabia greu d’interrompre. Era un gran amant de la conversa, perquè, com ens va deixar escrit, "àmpliament practicada i sovintejada, desfoga les persones i, a sobre, les fa més tolerants i comprensives".
