Recomacions culturals per a un cap de setmana d'eleccions

És aquest un cap de setmana marcat (com molts altres) per les restriccions per combatre la pandèmia, però també per la cita electoral del diumenge, i de la qual en sorgirà la nova composició del Parlament. A Reusdigital.cat, com sempre, els redactors us proposem una sèrie de recomanacions culturals atemporals per tal que gaudiu del vostre temps lliure. Aquest cop, això sí, us recomanarem pel·lícules, llibres i sèries vinculades precisament a unes eleccions o a la política, en general, i amb un pòsit social. 

Marc Busquets recomana 'Hunters'

Ara que la possibilitat que l'extrema dreta obtingui representació parlamentària al nostre país és real, és oportú recuperar una de les sèries incloses al catàleg de 'Prime'. Amb Jordan Peele com a responsable i amb Al Pacino al capdavant, 'Hunters' se centra en la constitució d'un grup clandestí que com el seu nom indica caça nazis als Estats Units de la dècada de 1970.

Si bé la producció conté no poques irregularitats (combina el to acadèmic d'alguns passatges amb pinzellades pop dignes de Tarantino) i no sempre encerta el to dramàtic (de la tragèdia es passa a la ironia com si res), som davant d'una ficció necessària en un moment en què que determinats líders tiren de propaganda racista i homòfoba per guanyar-se la seva quota de poder.

Cal recordar i subratllar els cops que faci falta l'horror i la barbàrie a la qual van abocar el món sencer, i que alguns mal anomenats 'nostàlgics' enyoren i volen tornar a instaurar. 

'Hunters' té una temporada de 10 capítols d'una hora cadascun, a excepció del primer, de 90 minuts de durada, i que per cert és realment brillant. 

Alba Cartanyà proposa la lectura de 'Dona i poder' 

'Dona i poder' (Ara Llibres, 2020), és una publicació de l'escriptora i política Jenn Díaz que aborda la necessitat de feminitzar la política i tots els espais de poder. A través de quatre grans blocs (gènere i poder, lideratge femení, comunicació feminista i agenda pública feminista), l'autora articula un manifest que recull les reivindicacions i les lluites passades, tot remarcant la necessitat de recórrer tot el camí que encara queda.

El repte de futur, assenyala, és "més agosarat": "No tant sols volem ser-hi (...), no volem ser-hi a qualsevol preu ni de qualsevol manera. Volem ser-hi per intervenir". Així doncs, com consta en el pròleg de Maria-Mercè Marçal, cal una "entrada massiva" de les dones "als llocs de responsabilitat del món" per tal d'obrir el poder a altres maneres d'exercir-se. 

Isabel Martínez recomana la filmografia de Chaplin

Pioner. Geni. Mite. Tots aquests apel·latius defineixen Charles Chaplin qui, ara fa justament un segle, va estrenar la pel·lícula ‘The kid’, un clàssic que ara alguns cinemes recuperen per la gran pantalla.

Amb una mirada emotiva poc habitual en els temps que corren, la revisió de ‘The kid’ pot ser un bon moment per gaudir d’una història simple (el rodamón que acull un nen orfe) i alhora ben humana o per recuperar qualsevol dels altres gran títols del cineasta britànic. En el meu cas, la preferida és ‘Temps moderns’.

'Temps moderns' és al catàleg de 'Prime'.

Marià Arbonès proposa escoltar ‘Candidate’, de Joy Division

La proposta musical que faig en aquest espai és la cançó ‘Candidate’ de Joy Division. Una peça d’aquest estimat grup de Manchester, que descriu, de forma crua i directe, el poder, la corrupció i les mentides que danyen la política. El candidat és pressionat pel pes invisible de l'exposició mediàtica, la constant necessitat de compromisos, els acords a ser respectats, les promeses a complir, i és empès a prendre accions controvertides per a sobreviure i salvaguardar la seva posició. La cançó ‘Candidate’ es troba al disc ‘Unknown Pleasures’ (Factory,1979), editat quan el cantant Ian Curtis encara vivia.

Abans d''’Unknown Pleasures’, Joy Division havia editat un EP amb quatre cançons, però va ser a partir d’aquest àlbum, juntament amb el productor Martin Hannet, quan va crear el so distintiu que el faria passar a la història. El grup deixava el so punk agressiu per un estil més profund, fred i ombrívol. A la veu, Ian Curtis, un jove tormentat, que va reflectir en les lletres fosques i tristes, el permanent sentiment de desolació. El 1980, Curtis se suicidaria. Cal afegir-hi també les genialitats de Bernard Sumner a la guitarrra, Peter Hook al baix i de Stephen Morris a la bateria.

El disseny de la portada del disc, que s’ha convertit en una icona, és de Peter Saville, i representa el diagrama de senyals de ràdio púlsar trobat en una enciclopèdia d’astronomia. El suïcidi de Curtis va afegir simbolisme a una de les carpetes més fosques de la història.