Problemes en municipis costaners per cobrir les plantilles dels socorristes de les platges

Alguns municipis del litoral català han tingut problemes per poder garantir la presència de socorristes a les seves platges aquest estiu. La principal causa és l’escassetat de professionals disponibles, que fa que les empreses tinguin dificultats per trobar-ne i per oferir el servei que els ajuntaments els han adjudicat. Les raons que expliquen la manca de socorristes són diverses i tot plegat ha acabat generant un problema de difícil solució que sembla que s’agreuja cada any. Els treballadors denuncien sous baixos, temporalitat i intrusisme laboral. Les empreses pugnen per guanyar uns concursos públics a uns preus molt baixos mentre la Generalitat aposta per elevar la formació necessària per poder exercir.

Segons càlculs d’UGT, farien falta almenys 300 socorristes per garantir la màxima seguretat de les platges catalanes. Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant (Baix Camp) és una de les localitats que ha tingut dificultats per poder tenir els socorristes que garanteixin la seguretat de les platges. Hi ha 15 places per cobrir les quatre platges principals de la localitat, però l’empresa adjudicatària, Eulen, va començar a prestar el servei per Sant Joan amb només 10 efectius. La setmana passada van arribar als 14, segons han assegurat fonts municipals.

Des de l’Ajuntament afirmen que són conscients de les dificultats per trobar professionals i han donat marge a la companyia, que ha acabat portant treballadors des de Jaén davant la impossibilitat de trobar-ne a Catalunya. Cunit (Baix Penedès), fins la setmana passada, no va poder desplegar el servei complert amb 19 socorristes. Es tracta d’un cas força particular, ja que l’Ajuntament no fa un concurs públic destinat a empreses del sector, sinó que contracta els treballadors directament.

Argumenten que han trigat a disposar de tota la plantilla perquè la selecció del personal s’ha fet en dues convocatòries separades. Així, abans de l’inici de la temporada de bany ja hi havia 10 persones escollides, i la setmana passada es van seleccionar els 9 socorristes que faltaven per prestar el servei complert.

Rebaixar preus

Socorristes, sindicats i empreses discrepen sobre la raó per la qual falten professionals. Però tots coincideixen en un punt: els preus que paguen els ajuntaments són extremadament baixos, fet que incideix en la qualitat del servei i en el sou dels professionals. Albert Bel és un dels membres de la plataforma Socorristas Profesionales, que lluita per millorar les condicions dels treballadors. Bel posa el focus en els pressupostos que presenten les empreses per guanyar els concursos. “En alguns casos és impossible pagar el sou mínim interprofessional”, indica.

Després de molts anys sent socorrista, enguany s’ha “retirat”, cansat de “malviure”. Una de les problemàtiques és que els socorristes no tenen conveni col·lectiu propi, sinó que es regulen pel conveni d’instal·lacions esportives, que no s’ajusta gaire a la seva realitat, ja que han de tenir coneixements sanitaris i una bona preparació física. Però per a Bel el principal problema és el sou que paguen les empreses i afirma categòricament que “és mentida que faltin socorristes”. “N’hi ha molts de retirats, però per les condicions. Les empreses s’han carregat el sector”, assegura.

Creu que amb sous de 1.500 euros mensuals, “que no és massa si es valora que hi ha vides en joc”, la situació seria molt diferent. Denuncia que algunes paguen sous de 800 euros, amb torns de 10 dies seguits treballant i que porten treballadors de fora sense formació. En aquest punt és especialment bel·ligerant. Assenyala que algunes persones vingudes d’altres punts de l’Estat i de l’estranger tan sols tenen un títol que han obtingut en “un curs de cap de setmana, que han fet fins i tot online i que els ha costat 16 euros”.

Però les mancances teòriques no serien les úniques, segons Bel. “Hi ha molts socorristes que no són capaços d’arribar a la boia de 200 metres. Cal una bona preparació física i molts no la tenen. I això fa que al primer ensurt que tenen quan han d’entrar al mar, agafen la baixa i ja no tornen”, exposa amb contundència. “És una feina on hi va la vida, tant la del socorrista com la del banyista”, reflexiona Bel.

Discrepàncies sobre la moratòria del Ropec

I aquí és on entra la legislació. La Generalitat va anunciar que per ser socorrista a la platja enguany tots els professionals del sector haurien d’estar inscrits al Registre oficial de professionals de l'esport de Catalunya (Ropec). Un dels requisits que marca el Ropec és una titulació mínima, que es pot tenir tant per haver cursat el cicle formatiu de Grau Mitjà de Salvament i Socorrisme, com per tenir titulació avalada per la Generalitat (ja sigui del SOC o de la Creu Roja, entre altres) com per acreditar una àmplia experiència en el sector. La mesura estava pensada per elevar el nivell dels professionals i equiparar titulacions, però a causa de la pressió de les empreses davant un molt probable escenari de no trobar socorristes, el govern ha fet una moratòria d’un any. Així doncs, aquest estiu els socorristes no necessiten el Ropec per treballar.

Per a Bel és una mala notícia, perquè allarga un problema que al seu parer cal afrontar com més aviat, millor. Tampoc hi acaba d’estar d’acord Hugo Núñez, coordinador del servei de Socorrisme i salvament de la Creu Roja a la ciutat de Tarragona. L’entitat s’encarrega de la vigilància a diversos municipis del país. La seva presència és especialment significativa al sud, on gestionen les platges de Tarragona, El Vendrell, Roda de Berà, L’Ametlla de Mar, L’Ampolla i Deltebre. Núñez admet que els ha costat trobar socorristes acreditats però que tot i això han aconseguit cobrir les quasi 150 places que necessitaven a la demarcació.

Sobre el Ropec, Núñez creu que és “un gran avantatge” que s’implanti. “Passem de tenir socorristes que potser han fet una formació de 100 hores o d’un cap de setmana, a altres que han fet el cicle formatiu de 1.600 hores”, exposa en consonància amb Bel. A més reflexiona que “alguns diuen que és una formació excessiva, però què vol dir excessiu quan parlem que aquesta persona ha de salvar vides?”, es qüestiona. El socorrista, amb 13 anys d’experiència, també reconeix que en termes generals hi ha pocs professionals, però defensa que “l’interessant és que els pocs que hi hagi siguin bons”.

De tota manera, Núñez reconeix que amb l’exigència del Ropec no se solucionaria tot, ja que la inscripció és vitalícia. “Si jo m’inscric avui i estic cinc anys sense cuidar-me físicament, legalment podria ser socorrista”, valora. Per tant, segons ell ha de ser cada empresa la que faci les proves físiques, tècniques i de coneixements als professionals. El coordinador assegura que a la Creu Roja fan proves físiques anualment i teòriques cada dos anys.

També és socorrista Nicolás Miguel, encara que té una opinió diferent a la dels seus col·legues respecte el Ropec. Miguel és un dels impulsors de la plataforma SOS Socorristes, impulsada pel sindicat UGT. “Menys mal que van fer la moratòria, sinó enguany hi hagués hagut menys socorristes”. En la seva opinió, els socorristes no són treballadors relacionats amb l’esport, sinó que estan en la branca sanitària. “El 80% de la nostra feina és sanitària. Fem seguretat i prevenció, sobretot”, exposa. Per tant, troba que se’ls hi hauria de trobar un encaix més a mida. Segons la plataforma i UGT, els principals culpables de la precarietat dels socorristes són les administracions. Disparen contra els ajuntaments pel baix import de les licitacions, contra la Generalitat per vincular la professió amb el Ropec i per no desenvolupar un conveni sectorial autonòmic, i contra l’Estat perquè la llei que regula el sector és del 1972 i ha quedat obsoleta. “No hi ha cap tipus de reglamentació, ni salarial, ni laboral”, assenyalen.

A més indiquen que en la legislació hi ha un fet que troben absurd, ja que afirmen que “la llei diu que en una platja pot no haver-hi socorristes, però en una piscina d’una urbanització hi ha de ser”. Un altre factor que els treballadors consideren que els perjudica és “l’arbitrarietat” que tenen els ajuntaments a l’hora de determinar quants professionals hi ha d’haver a cada platja, quines platges tenen servei de salvament i quan comencen a treballar. “Quan acaba el calendari escolar és quan comencen les licitacions”, comenta Hugo Núñez, que constata que “cada cop fa més calor pel canvi climàtic i cada vegada s’està més a gust a la platja més aviat”, per la qual cosa considera que els consistoris “s’haurien de plantejar ampliar les jornades i cobrir més dies de servei”.

Bel hi està d’acord. Creu que a bona part de la costa catalana “la temporada ja és pràcticament de sis mesos”, amb la qual cosa si s’allarguessin els serveis els socorristes podrien treballar més temps, i per als joves seria més estimulant estudiar els dos anys del cicle formatiu de Grau Mitjà per obtenir la titulació. Els ajuntaments però, no ho veuen tan clar. Les dificultats econòmiques que tenen molts d’aquests fan que busquin ajustar el pressupost al màxim, i això passa també per reduir els dies de servei. Des d’UGT denuncien que això és perillós perquè en moments d’alta afluència de banyistes no hi ha cap vigilant.

El mateix passa amb els horaris. En molts casos els socorristes acaben la jornada laboral cap a les 7 de la tarda, quan “encara hi ha moltes platges plenes”, reconeix Núñez. “Als ajuntaments els proposem que s’ampliï al màxim la jornada laboral. Podria ser un problema per l’empresa per trobar el personal per quadrar els torns, però ja ens ho muntaríem”, valora. El coordinador de platges de la Creu Roja afegeix que no s’ha de plantejar el servei “enfocat a com li aniria bé a l’empresa, sinó a com li va bé a l’usuari”. I finalment, adverteix que un cop marxen a les 7 de la tarda “és quan comencen a passar coses”, en referència als accidents i ofegaments.