Enrique Miró va arribar al port de Rosario (Argentina) el 1893. Amb 19 anys anava decidit a fer les Amèriques, com tants altres joves que fugien de les seqüeles de les guerres, la misèria i l'exclusió. Enrere deixava els seus pares i germans, i la seva casa natal del carrer Cementiri Vell, número 3, a Reus, Tarragona, Catalunya.
Fou l'únic de la família que es va atrevir a l'aventura, impulsat més que res -segons ell mateix va comentar als fills alguna vegada- per la ferma pretensió dels seus progenitors que seguís la carrera eclesiàstica, destí que sembla que tenien assignat tradicionalment al menor de la família. Ell ja havia decidit que el seu futur era un altre, i no justament al costat de la religió, i molt menys al de les armes.
Així, sorprenentment, va preparar les maletes i s'acomiadà breument dels pares i germans, els quals no va tornar a veure. Una de les seves filles, Élida Miró Feito (Pico), fou l'única de la família que s'animà a desfer el camí dels pares i viatjà l’any 1958 a Espanya per conèixer els seus parents. Oficià de memòria familiar i fou qui s'encarregà de recopilar més informació sobre els parents, alhora que va establir forts vincles afectius que malgrat la perseverança d'ella i d'algun altre familiar instal·lat a Madrid (branca Feito González, per part de la seva mare, Isabel) o a Barcelona (branca Miró Salvadó, pel costat d'Enrique, el seu pare) es van diluir amb els temps i les defuncions successives dels contactes, incloent-hi el d'ella mateixa, ocorregut al juny de 1999, avui fa justament deu anys.
Élida segurament va repetir allà alguns dels relats fets per Don Enrique a les tertúlies familiars i els seus parents espanyols -motivats- l'obsequiaren amb alguns records, entre els quals dos que ella i la resta de la família valorà especialment: una esquela on el viatger va gargotejar emocionat l'adéu a la seva família i una antiga flauta travessera que seixanta-cinc anys després d'aquell allunyament va reinstal·lar en la família del Chaco una anècdota plena de tendresa i reminiscències juvenils. Enrique ja havia mort el 1950.
De la flauta en parlarem després. Guarda una història d’amor. El comitat el deixem per al final. També parla d’amor.
Enrique Miró va néixer a Reus el 26 de setembre de 1874 i tenia dos germans més grans. Per les dades que va recollir la seva filla, Élida, en l’estada a Barcelona, sabem que el seu pare, José, treballava d'intendent del teatre. Era músic i executava aquest instrument. La mare era modista i "vestia gegants i nanos", segurament era l'encarregada de la confecció de la vestimenta utilitzada pels artistes.
Hi ha una primera etapa de la seva estada a Argentina que és desconeguda i no s'han pogut aconseguir dades encara sobre aquest període. Pels documents que va portar i que la seva filla Élida conservà junt amb els de la seva mare fins al final de la seva vida, se sap que va desembarcar al port de Rosario el 24 de juliol de 1893. No hi ha més informació del que va fer a partir d’aquest moment, si bé pot deduir-se que anys després, a finals del segle XIX, havia estat propietari de la confiteria La Florida al municipi de Reconquista, província de Santa Fe.
El 7 de gener de 1915 es va casar a Barranqueras amb Isabel Feito González, una immigrant espanyola 19 anys més jove que ell i comerciant.
Enrique Miró va ser un dels fundadors, l’any 1910, de l'Asociación Española de Socorros Mutuos i formà part del consell directiu en algunes ocasions. En el Registre d'associats de l'entitat es troba inscrit amb el número 48. En aquest document es deixa constància que és natural de Reus, solter i té 36 anys. El domicili el fixa a Resistencia, sense adreça, potser perquè en aquella època viatjava per l’interior.
El matrimoni Miró-Feito va tenir sis fills que es van incorporar després a la vida ciutadana i van contribuir a fer el Chaco. Dos fills, Darío i Élida, van participar activament en els moviments juvenils organitzats a Resistencia per donar suport als defensors de la República Espanyola, àmpliament identificats amb els ideals llibertaris importants per a Enrique Miró. El 9 de setembre de 1936, per exemple, Élida va participar junt amb altres joves i adults en una vetllada a benefici de la Creu Roja Espanyola, al Cine Argentino, patrocinada per l'Asociación Española de Socorros Mutuos. Hi participava també, tocant el piano, el seu jove mestre, Vicente Scordo. El 1938, Élida i Darío Miró seguien participant en el Comité Juvenil de Ayuda a España i apareixen en fotografies amb altres joves, lluint birrets amb borla, propi dels soldats republicans, i aixecant el puny dret.
En aquesta època, Enrique Miró participava en les reunions del Centro Republicano Español, que es va constituir el 30 de gener de 1938. El secretari fou l'actiu periodista i dirigent socialista Ildefonso Pérez, editor d’Estampa Chaqueña.
La flauta existeix i té més de dos segles d'antiguitat. Com totes les flautes d'aquella època, és d'eben i sona molt bé. La història que explicava Enrique Miró als descendents (i que aquests repetien als seus fills) és que quan hi havia concerts al teatre es posava la flauta sota el braç i fent-se passar per músic entrava a la sala sense pagar l'entrada. Segurament va cometre en diverses ocasions aquest pecat, perquè estimava la música i els balls de la seva pàtria, segons ha explicat la seva filla Irma.
Élida Miró va portar la seva flauta al Chaco i la va entregar al seu nebot Jorge, en aquell temps estudiant de música a Rosario, el qual la conserva amb molta cura. L'instrument, un vell rellotge de butxaca i un segell per a lacre del vell propietari del magatzem Casa Miró són el tresor de gran valor que va heretar el seu avi.
El conte de la flauta, que havia quedat a la casa paterna, a Reus, va servir a Enrique Miró per tendir un pont al seu passat i neutralitzar el desarrelament. Aquella esquela escrita per Enrique, que va portar la seva filla -igual que la flauta- encara es conserva malgrat el deteriorament causat pel temps. Diu textualment: "A Déu estimats pares, a Déu estimats germans, A Déu pàtria sencera, que marxo, fes que tingui bona sort, que de la meva part faré tot el possible. Son les 12 del migdia i el vapor sortirà aviat. Conformeu-vos i resignació, que jo així ho faig. A Déu, A Déu, fins allà el vostre fill que us estima i mai os oblidarà, Enrique Miró."
