Evolució del trànsit

Maria Tarragó: Xavier, què et sembla, avui podríem parlar del trànsit que hi havia a Reus quan érem jovenets... o de la falta de trànsit, més ben dit, perquè circulava molt poca cosa en aquella època... I de la manera que ha anat evolucionant, també seria interessant, no et sembla?

Xavier Amorós: I tant! Els grans protagonistes eren els carros, no...?

M.T: Eren els carros, de cotxes n'hi havia molt pocs, es podrien comptar amb els dits de la mà. La gent de Reus ja deia: el cotxe de Cal Solano, de cal de l'altre, tothom ja sabia...

X.A: Quan el sentien n'hi havia que ja els coneixien.

M.T: Ja els coneixien. Però el pes important eren els carros.

X.A: Sí.

M.T: Eren els carros particulars, que ja no cal dir que hi havia molta gent que en tenia, i després de les agències. Te'n recordes de les agències de transports?

X.A: Sí, de Cal 'Xap'...

M.T: De Cal 'Xap', que era tan important. I d'una altra casa que...

X.A: Cal Miró.

M.T: De Cal Miró, que n'hi deien de renom, te'n recordes?

X.A: No.

M.T: El 'Paupas', que estaven instal·lats a la plaça de Prim.

X.A: Sí, ja me'n recordo. I a Cal 'Xap' també.

M.T: I a Cal 'Xap' també, potser era a la mateixa plaça de Prim, que ho recordes on era exactament?

X.A: Sí, allà al raval de Santa Anna, no?

M.T: Al començar de la raval de Santa Anna.

X.A: Sí, al xamfrà amb el carrer de Monterols.

M.T: Sí.

X.A: Allò era Can 'Xap' o... almenys era on feien... l'oficina central. Perquè després les quadres les tenien davant de l'institut, davant de Sant Francesc.

M.T: Les quadres les havien de tenir a fora vila...

X.A: No, davant de Sant Francesc... Vaja, jo crec que no m'equivoco.

M.T: Sí, i saps on n'hi havia també de quadres de... no sé si eren... jo em penso que eren de Cal 'Xap', els propietaris no ho sé... al carrer del Vent. Al carrer del Vent hi havia, jo me'n recordo molt perquè a mi sempre els cavalls, les mules i això sempre m'han fet molta por...

X.A: Ah, sí? T'han fet por...?

M.T: Sí, no m'agraden gens. I es posaven al carrer del Vent a l'hora que retiraven, que venien... tens raó en això, els carros els devien deixar on dius tu. Llavors venia la corrua de les mules sense res, les senties de dalt de casa: 'Crac, crac, crac...', i passaven cap al carrer del vi. Amb unes bèsties tan enormes.

X.A: Enormes, amb uns cavalls que no se'n veuen...

M.T: Uns cavalls i unes mules que devien pesar tones.

X.A: Aquells 'perxerons' en deien, no sé exactament com ho hauríem de dir, però aquells cavalls 'perxerons', enormes, amb una... recordem de molta gent... el 'Xap' jo em penso que portava molts animals d'aquests cavalls 'perxerons' amb aquells carros que hi portaven 'bucois' de vi, amb aquelles cadenes...

M.T: Sí, hi havia els carros dels sacs que portaven com uns 'toldos'...

X.A: Sí.

M.T: Que feien com una punxa al davant, te'n recordes?

X.A: I tant, sí.

M.T: I llavors anaven estirats, no per un sol, per tres o quatre bèsties i les anaven posant a la mida, davant de tot sempre n'hi posaven un de petitet que devia ser el que feia la guia...

X.A: Sí...

M.T: Que devia ser el que sabia el camí i guiava els altres... que potser era el que no era tant tonto... (rient)

X.A: ... (riu) Llavors, feien un soroll de mil dimonis, eh? Perquè aquells carros que no tenien molles, que no tenien amortiguadors, amb els 'llambordins', que és la manera jo crec correcta de dir adoquí, amb els 'llambordins' feien un soroll les rodes aquelles, amb aquella fusta tant dura i forrades de ferro... Doncs feien uns sorolls terribles, és a dir, era un altre soroll, però de soroll també en feien.

M.T: Però impressionaven aquells carros i llavors clar, els altres de les botes, que ja eren especials, que n'hi anaven dues de botes de vi, grans, grans com unes ances que els afluixaven, baixaven la cadena i 'bum' quedava a terra, enretiraven el carro i allò quedava a terra sol.

X.A: Això vol dir que hi havia molt de trànsit de vi, això vol dir, és clar que venien els vins...

M.T: Tot això anava cap a Tarragona, al port.

X.A: Al port, i al port s'exportava, és clar.

M.T: Sí.

X.A: I hi havia hagut més trànsit, potser a finals de segle passat de carros, de carros, que no pas n'hi havia quan tu i jo ho vam veure.

M.T: Sí, però jo d'això en tinc molt de record. Tinc record d'això i tinc record encara dels carros amb les botes a partir de l'any quaranta-vuit al carrer de Sant Llorenç, allí a casa del Miró. També tinc memòria d'aquests carros amb els tres o quatre animals lligats...

X.A: Que descarregaven vi per fer el vermut allà a la...

M.T: Que el devien portar no sé d'on i potser també el prenien cap a... no ho sé, jo tinc memòria d'aquells carros.

X.A: Prenien vermut, devia arribar vi i sortia vermut, no...?

M.T: I aquestes bèsties anaven amb uns guarniments... nets...

X.A: Sí...

M.T: Lluents... Tenien un punt aquests carreters... Cada carro portava el seu carreter. El carreter era un ofici...

X.A: Oh, i tant!

M.T: Com ara portar un autobús o un xofer.

X.A: Jo tenia una gran amistat amb el Fermí Quintana que va ser molts anys carreter, el veia com anava amb aquell carro que semblava...

M.T: I un carreter molt important, saps qui va ser? Un senyor, que ja deu fer molts anys que és mort, que es deia Anton Hortoneda, que era sogre d'aquell amic teu de les Amèriques, del Rull.

X.A: Ah sí, ah sí? Aquell senyor era...

M.T: El Rull era el gendre de l'Anton Hortoneda, 'carreter'.

X.A: L'Anton Hortoneda que era de les Borges del Camp, sí senyora. I el senyor Roig. El senyor Roig era cèlebre perquè feia de Satanàs als Pastorets i era molt cèlebre. Primer ho va fer al Patronat de Sant Josep, saps què hi havia el Patronat?

M.T: El Patronat... que era una cosa que n'hi deien 'el Patronat', sense cap més nom.

X.A: Allí va començar i després va fer teatre a l'Orfeó, i ho feia molt bé. Era un home que tenia una veu greu, i ho feia molt bé. A l'any trenta-nou hi vaig fer... jo feia de Sant Gabriel als Pastorets i ell feia de Satanàs i donava gust fer teatre amb aquell home, aquell diàleg que teníem donava gust... I després el veia amb el carro i em donava fruits...

M.T: Anaven vestits amb una brusa blava, fosca, blau fosc...

X.A: Sí, de ratlletes com un... de ratlleta blau marí i blanca.

M.T: Amb una ratlleta i amb el 'làtigo' penjat aquí a l'espatlla, imposaven aquells homes, per això em feien por les bèsties perquè aquells homes també imposaven. Ara després de tot això, ja van començar a sortir els cotxes, ja en vam veure algun.

X.A: D'animals n'hi havia molts a Reus, eh? Perquè després teníem els de la cavalleria...

M.T: I tant!

X.A: ... perquè els soldats eren de cavalleria.

M.T: Potser hi havia cinc-cents cavalls quan hi havia la cavalleria.

X.A: Entre la cavalleria i els de Cal Miró...

M.T: Per això em devien fer tanta por.

X.A: Ah, per això... perquè, és clar, els soldats que baixaven tocant la trompeta...

M.T: Sí. Llavors, poc a poc, van anar sortint els cotxes, de mica en mica... Les furgonetes, alguna furgoneta... I després ja va venir la guerra...

X.A: Ah, però tu ja parles del trenta-u...

M.T: Sí.

X.A: Però escolta, que ja hi havia cases de cotxes, ja... Per exemple, l'Àngela Tomas... Te'n recordes de l'Àngela Tomas?

M.T: Sí.

X.A: M'explicava sempre que a ella li deien Miss Gasolina i la 'chica Ford' perquè a casa seva es veu que tenien la concessió del Ford i tenia un Ford que anava per tot arreu amb el Ford.

M.T: I saps la concessió del Fiat, on era? Al raval de Jesús, allí on ara hi ha el Zara. Allí hi havia el garatge Fiat.

X.A: Ah, sí, sí. I qui la tenia la concessió?

M.T: No ho sé, no ho sé.

X.A: Perquè em penso que el sogre del...

M.T: Recordo un senyor que hi havia allí, que era com a gros, amb la cara rodona, però no sé de qui era...

X.A: El sogre del Martínez, de l'actual del Seat...

M.T: Potser ja era d'ells...

X.A: ... el sogre tenia el Chevrolet, em penso. Però jo, d'això de cotxes, no en sé res.

M.T: No, jo perquè recordo que passava pel davant i ho veia, què hi havia... Igual com hi havia més avall les 'Teresones' que veien pa, doncs tres o quatre cases més amunt hi havien els cotxes.

X.A: Hi havia el Fiat... (rient) Però la gasolina la venien al mig de Reus, no? La venien a la plaça de Catalunya, a la plaça de la Sang i al carrer de Sant Joan.

M.T: El senyor Mariné, a la plaça de Prim, també en venia...

X.A: Oh, i tant!

M.T: La drogueria Mariné. També venien gasolina i petrol.

X.A: Però tenia aixeta d'aquesta?

M.T: No ho sé si la tenia...

X.A: 'Manguera', volia dir.

M.T: Mànega, no...!

X.A: Però al carrer de Sant Joan n'hi havia una, el senyor Domènech tenia una mànega allí on vivia el doctor Vilaseca, te'n recordes?

M.T: Sí.

X.A: Allò era la casa de Cal Tarrats, allò era Cal Tarrats.

M.T: On? Allí a casa del...

X.A: On vivia el doctor Vilaseca, jo em penso que era a Cal Tarrats.

M.T: A continuació, era Cal Tarrats.

X.A: Però no era de Cal Tarrats, allò?

M.T: No, no, era a continuació d'aquella casa, sí que era a Cal Tarrats.

X.A: Al costat de Cal Tarrats allí hi havia un senyor que es deia Domènech que tenia l'aparell aquell de la gasolina, amb la manguera i allí...

M.T: Escolta'm, per això allí hi devia aparcar sempre el cotxe que venia de Castellvell, que era un autobús que portava el motor davant i perquè no s'aixequés la... diguem-ne la tapa del motor, hi portaven una corretja, te'n recordes d'allò?

X.A: Ah, sí! (rient)

M.T: I n'hi deien el 'ràpid de Castellvell', i sempre estava aparcat allí perquè devia sortir en unes hores determinades.

X.A: És que, és clar, això sí que no ho vam perdre mai. Després de la guerra no van quedar pràcticament cotxes perquè per la guerra es van fer malbé. Després, la Guerra Civil nostra va acabar el 1939, el març del 39, i els cotxes es van aixafar tots, van desaparèixer tots. I el primer de setembre del 39 ja va esclatar la guerra europea, la segona guerra europea, la Guerra Mundial, i la fabricació de cotxes va quedar tota... Vull dir que als anys 40, 41, 42... de cotxes no n'hi havia...

M.T. No hi havia cotxes ni gasolina.

X.A: Però el que no va desaparèixer mai, és clar, van ser els autobusos que anaven als pobles. I aquests autobusos, pobres, eren vellíssims, estaven atrotinats, usats per dues o tres generacions de gent i atapeïts. La gent anava dalt els cotxes atapeïts.

M.T: Que també hi havia una escaleta darrera i pujaves a dalt el sostre també.

X.A: I a dalt s'hi anava molt bé, a l'estiu, eh?

M.T: També hi havia butaquetes a dalt del sostre, com unes files i també anaves dalt.

X.A: Sí, i s'hi estava fresc... A Tarragona hi va haver un moment que estava tant negra la cosa, jo és perquè llavors em van mobilitzar de soldat de segona... De soldat de segona, no és que fos cap cosa, ni tan sols soldat de primera, i em van mobilitzar i em van fer anar tres mesos allà baix, l'any 1944, 45. Llavors només feien quatre viatges a Tarragona, els de l'Oliva. Els de l'Oliva tenien Reus i Tarragona. Hi havia el Ricard d'Oliva amb una brusa d'aquestes, perquè abans de tenir els cotxes havien tingut animals, eren...

M.T: Transport de la manera que sigui, transport de sang i després de transport de benzina.

X.A: Això, tracció de sang en deien, tracció de sang...

M.T: Tracció de sang.

X.A: Doncs el Ricard Oliva deia: 'Només els deixem anar als justos', que cabien a les butaques de l'autobús, i llavors els quatre o cinc que cabien dalt en un banc, per aquests hi havia un banc dalt al sostre, pujaves l'escaleta. Llavors ell anava amb la brusa blava aquesta i com que només n'hi cabien quaranta, hi havia una cua allí perquè hi havia molta gent que tenien necessitat d'anar a Tarragona i ell els anava comptant amb un bambú, amb una canya americana: 'Pam! Un, pam! Dos...', no pegava gaire fort però... igual com quan tractava bestiar, 'tres, quatre', vinga cop de barra... 'Prou, s'ha acabat...', posava la barra aquí. 'Ja no hi cap ningú més', 'Home, que a mi em convé...', 'No n'hi cap cap més'...

M.T: I on anaven aquests?

X.A: A Tarragona.

M.T: Però els que quedaven, ja no hi podien anar.

X.A: Aquests... 'autostop' no se'n podia fer perquè podien estar tot el dia a la carretera, no hi havia ningú...

M.T: No hi passava ningú.

X.A: No ho sé... devien llogar una bicicleta o els trens, que per anar a Tarragona llavors, s'havia d'agafar el tren. El tren que anava de Lleida a Tarragona perquè els altres no hi passaven per Tarragona i, si tenies sort, podies enganxar un tren, però si no, no sé pas, llogar una bicicleta, si era una cosa urgent, cap a Tarragona...

M.T: Bicicletes que els llogaven a casa del 'Penas'.

X.A: A casa del 'Penas'.

M.T: Llogava bicicletes el 'Penas'...

X.A: I a la plaça de Catalunya...

M.T: De ben segur que hi devia haver algú que llogava la bicicleta per necessitat. I llavors a falta de la benzina, tu recordes que es van inventar, perquè això sí, la gent té molta imaginació, i es van inventar uns aparells, com uns... no sé com dir-ho, uns dipòsits...

X.A: Els gasògens vols dir...

M.T: ... que n'hi deien 'gasògens', que anava acoplat darrera del cotxe, un trasto, una cosa que no sé com devien anar. I llavors, a allò, s'hi tirava gasoli... ai!, clofolla d'avellana o remolta, que també hi havia la remolta...

X.A: La remolta, també...

M.T: ... o serradures potser, que serradures també cremaven...

X.A: No, tenen poca virtut, tenen poca virtut. El que té més virtut és la closca d'avellana.

M.T: Doncs allò ho encenien i el cotxe anava...

X.A: Sí, sí, sí...

M.T: ... no sé on devien arribar, potser no massa lluny, però els cotxes anaven amb allò darrere.

X.A: Oh, i tant...!

M.T: Jo encara em ve molt a la memòria haver vist això.

X.A: Però els cotxes baixaven, venien sempre, jo dic baixar perquè sempre dèiem 'baixem a Reus', però venien cotxes des de la Pobla de... Imagina't quins viatges devien ser amb aquells 'trastos' tan vells, tan tronats, amb aquests gasògens.

M.T: Déu n'hi do!

X.A: I de la Figuera, la Figuera està molt alta i havien d'arribar fins dalt de tot de la Figuera i baixaven cotxes de Santa Coloma de Queralt, de Santa Coloma de Queralt venien cotxes! I doncs, tothom feia cap, tothom arribava...

M.T: Escolta, i que te'n recordes del cotxe del gas, del que anava a mirar els comptadors del gas... no te'n recordes? Anava amb un cotxet que... a veure, que eren aquells cotxes que només eren per a dures persones i s'acabaven amb una punxeta darrera...?

X.A: Ah, sí... Chevrolets, pot ser, no?

M.T: Doncs aquell cotxe, pintat verd, i era el que anava a mirar els comptadors del gas.

X.A: Ah, sí, si que me'n recordo d'aquest, sí.

M.T: Pel mig dels carrers, pel raval... passaven per les direccions que volien, si li convenia girar i tornar a tirar per amunt, tirava per amunt perquè és clar no passava ningú pels carrers, no passaven tants cotxes.

X.A: Jo diria que d'aquests cotxes en tenia un el senyor Martí de... el Martí, vull dir de les arengades i el bacallà...

M.T: Sí.

X.A: I després en tenia un el senyor Hipòlit Montseny i anaven encara més a poc a poc que jo perquè aquells cotxes no corrien gaire. Però ells encara eren molt prudents, tots dos...

M.T: Del, del... d'aquell cotxe que mirava els comptadors de gas, jo me'n recordo molt, que passava pel carrer i tothom ja el coneixia perquè anava sol, aquell anava sol... s'aturava allà on volia...

X.A: Aquells dos senyors que eren molt tocats i posats, unes persones prudentíssimes, ja te'n recordes? Del senyor Hipòlit Montseny, avi diem, i del senyor Martí Roig que era soci del...

M.T: Del Romero...

X.A: Del Romero i Martí, sí, sí...

M.T: Sí que me'n recordo...

X.A: Doncs aquells senyors anaven amb uns 'cotxets' d'aquests, com aquest del gas, però pintats d'un altre color, i...

M.T: Llavors, és clar...

X.A: Quan hi havia una mica de trànsit...

M.T: Ni direcció única... ai, no em voldria descuidar de parlar, potser un altre dia em podem parlar, dels urbans, per les festes de Nadal, ara que s'acosten les festes de Nadal. Tu recordes que a la plaça de Prim i alguns llocs determinats els feien posar. O sigui, havien fet com uns pedestals, com un baraneta i s'estaven allí regulant el trànsit, i per Nadal, la gent els portaven obsequis...

X.A: Sí, sí que és veritat.

M.T: I se'ls posava tota la paradeta aquella plena de capses, pollastres, depèn... capses de bombons, algú els donava diners... Te'n recordes d'això? D'això ja en parlarem un altre dia.

X.A: Ja ho hauríem de pensar, ja hi hauria de pensar la gent, que arriba Nadal, o sigui que podem dir a tothom que es prepari a veure si obsequien els urbans.