L'art de no fer res

Hi ha discos que transmeten descaradament un estat d'ànim, una forma de viure, una filosofia convertida en el concepte principal del àlbum. 'Alegato meridional', dels debutants 'Grupo de expertos solynieve', s'inclou en aquesta tipologia perquè és, tot ell, un bonic cant a la pau interior, al relax, a la manca d'ambició com a motor per trobar una vida 'off' on la màxima preocupació és buscar un bar per fer el vermut del migdia. És un viatge a la vagància, al lleure entés com passar una tarda estirat al sofà, on la principal font de plaer és no fer res i deixar per demà allò que es pot fer ara mateix.

'Grupo de expertos solynieve' és la banda alternativa de J, el líder de Los Planetas. Si l'històric grup abanderat de l'indie espanyol ha sigut sempre un reducte per a les cançons d'odi i ràbia, la lluita a les relacions de parella, el torment quotidià i el modus vivendi pessimista que deriva en desesperació, aquí el registre és del tot oposat: no queda res de la fúria de les guitarres i les atmòsferes hipnòtiques, s'imposen les guitarres acústiques, el flaire a country-rock o a flamenc, i la temàtica de passivitat enfront del dia a dia vertiginós y detestable; les ganes d'agafar-se un any sabàtic.

La reivindicació comença amb 'El sur, el mediodía y la libertad', un crit de guerra per elevar la vida lenta a categoria de manifest. El migdia mandrós mirant el sol de Granada és un estat envejable. Després segueix 'Alegato meridional', una lluminosa declaració d'intencions. "Una forma ideal de dejar de pensar para seguir dando guerra", canta J, molt més afinat i inteligible que amb la seva banda de tota la vida, tot i que el seu accent andalús es un tret característic de l'àlbum. Les cançons s'arrossegen i semblen sortides sense presses, sense esforç, dins un ritme vital pausat a prova de sobresalts.

Tot l'àlbum, deliciós i entranyable, té pinzellades de cançoner popular, molt arrelat a Andalusia però també als Estats Units. L'únic parèntesi dins aquest to general de migdiada és 'Una muerte lenta y dolorosa', certa dosi de crueltat, tot just abans de recuperar la línia amb 'Par de flamenquines', on es parla, per exemple, de la necessitat de no matinar i prendre foc a l'agenda plena de compromisos. "Déjame que descanse un rato al sol", canta J a 'Déjame vivir con alegría', un 'cover' de Vainica Doble, un grup femení i espanyol dels anys 80, reivindicat darrerament per cert sector de la música independent.

Una altra versió és 'Sureños', de Silvio, un cantant sevillà entre el casticisme i la llegenda de maleït. Hi ha, fins i tot, la sevillana 'Claro y meridiano' o el moment més rocker aportat per 'Se ve que hay calidad'. 'Una pila de cosas' desborda ironia i apela als tòpics del model de vida andalús, en una àcida apologia del procastinador: "Voy a pegarme una siesta, me lo merezco, que habrá que descansar alguna vez un día de estos"; mentre que 'Todo lo demás' és, potser, la millor cançó del conjunt, un retrat quotidià amarg i tediós on Manuel Ferrón, brillant compositor esporàdic, pren el relleu de J amb la veu.

També ho fa a 'No me hace falta', un altre cant a no presentar en batalla, donar la raó i fugir de qualsevol mena de debat. No val la pena. Musicalment, predominen les intensitats amb rerafons acústics i certa tendència cap al folk però la banda té un ventall ampli: tan aviat pot versionar Surfin' Bichos (en un disc homenatge) com Roger McGuinn, de The Byrds ('Balada de buscando mi destino', a 'Alegato meridional').

'Grupo de expertos solynieve' té gairebé condició de 'supergrup', ja que tots els seus membres son habituals de bandes independents. Mai un debut discogràfic (J portava temps amb aquest projecte que ha tingut noms diversos) fou tan inspirat, sorprenent i, sobretot, lliure. Les cançons transmeten pau perquè han estat elaborades en un clima seré i sense esforç, amb un saludable nivell d'ambició sota zero. Tot sóna informal, gens solemne.

Per acabar, una última recepta de la bona vida, com canta J a 'La última vez': "Al paso que vamos, ya no llegamos. Ya nos daremos más pisa la próxima vez". La propera vegada no es sap quan serà. Des de 2006, la banda ha publicat un EP i ha deixat anar alguna versió amb comptagotes. Sense presses. No agafen ganes de seguir, a partir de ja aquest model de vida? J, per la seva banda, tornarà a trencar-se el cap amb els seus dimonis de Los Planetas, que aquest març editen un nou treball.