"Volíem protegir la cultura catalana que feia vint anys que era ferotgement perseguida". Així relatava Joan Baptista la formació de l'entitat Òmnium Cultural, ara fa cinquanta anys. Conjuntament amb altres quatre empresaris il·lustrats, Fèlix Millet, Joan Vallvé, Lluís Carulla i Pau Riera, van fer realitat aquesta entitat que va néixer estretament lligada amb la voluntat de crear uns premis catalans, els Sant Jordi. Eren temps de silenci i de clandestinitat del català, i la naixent entitat no va estar exempta de la persecució franquista.
Era el 14 d'octubre de 1971 quan va veure la llum la delegació d'Òmnium al Baix Camp, que es va situar a les dependències del Centre de Lectura de Reus i tres anys després, a l'emblemàtic primer pis del número 5 del carrer d'en Vilar. Era hereva de la Secció d'Estudis del Fòrum Joventut –una agrupació cultural emparada en la parròquia de sant Pere- i va tenir com a primer president l'otorinolaringòleg Ferran Holthoefer, que exercí una tasca de mecenatge i que cedí el relleu a Jordi Escoda i Vilà, qui, en anys posteriors, va ser regidor i diputat al Congrés per Convergència i Unió. "En unes reunions clandestines que féiem a l'Orfeó Reusenc es va començar a gestar tot, entre els quals, els cursos de català". Escoda va tancar la seva primera etapa com a president de l'entitat al 1975, quan va accedir a la presidència del Centre de Lectura.
Com apuntava Escoda, els cursos de català van ser l'essència d'Òmnium Cultural arreu de Catalunya, exercint una tasca de suplència de l'ensenyament de la llengua en el tram final de la dictadura franquista. A Reus es van realitzar a l'actual biblioteca del Centre de Lectura i, posteriorment, en una petita aula a la seu d'Òmnium. La Misericòrdia Matas, que anteriorment ja realitzava classes de català des de l'Acadèmia Matas –a l'edifici de l'actual Gaudí Centre, propietat llavors de la seva família- va ser una d'aquesta professores. Quan va començar a exercir era una joveneta de 23 anys i tenia els nervis a flor de pell. "Era una mica caòtic, perquè tenia una trentena d'alumnes de totes les edats i nivells", recorda la Misericòrdia. Un altre d'aquests professors va ser el riudomenc Ventura Gili, qui feia de mestre per diversos pobles del Baix Camp, als que es desplaçava un cop per setmana. El mateix Ventura explica que "en aquelles classes no només ensenyaves la llengua, sinó altres aspectes com la història i la cultura de Catalunya. De vegades, acabaven derivant en debats interessantíssims!".
No tots els cursos que s'impartien, però, eren presencials, ja que "a Reus vam ser els impulsors dels cursos per correspondència –també coneguts com les trameses del fòrum-", comenten els també mestres Joan Baptista Bové –aquest president de l'entitat a partir de 1986- i la seva muller, la Ció Munté, els quals expliquen que "els alumnes t'enviaven els treballs i nosaltres els enviàvem les correccions".
Tant la Misericòrdia com el Ventura no van estar exempts de passar un examen previ "molt exigent" per arribar a ser professors, ja que "diversos aspirants a mestres vam haver de repetir diverses vegades unes proves: els correctors de la seu nacional, com el Joan Triadú, eren molt estrictes!, exclama Matas, qui explica que "ens posaven un dictat, exercicis i una redacció de 150 paraules a triar, dels temes que ens donaven a escollir". Fins al final de la dictadura, aquests títols no tenien cap validesa més que un certificat, i no va ser fins el retorn de la democràcia quan van rebre la homologació pertinent.
Val a dir que tots aquests cursos no haguessin estat possibles sense l'aportació inestimable d'un grup d'entusiastes professors i professores que van elaborar material didàctic per compte propi, com la Teresa Miquel o el Ramon Amigó –traspassat recentment-, la Teresa Vallverdú, la Mercè Totosaus, l'Eulàlia i la Maria Pallach, i la Maria Carme Barceló. El Robert Miralles, juntament amb Amigó, va ser un dels artífexs principals de l'arribada de l'ensenyament del català al Baix Camp, en una època semi-clandestina. Gràcies "a l'intercanvi de cartes amb el Joan Triadú i el secretari d'aquest, el Josep Tremoleda, de la seu nacional, vam fer possible que la tasca docent es posés aquí en marxa, ja que llavors no hi havia ningú que l'ensenyés"- matisa Miralles. A tall anecdòtic, "Signe" va ser el primer llibre amb què es va ensenyar el català a Reus, i amb el qual Miralles impartia classes, tres cops a la setmana, a la Secció Excursionista, el Reus Deportiu, al Club Natació Reus Ploms i a l'Orfeó Reusenc.
La seu del Baix Camp va tenir una forta influència en el país, especialment a finals dels 70. En un moment de màxima activitat reivindicativa, Cambrils va acollir, el 17 d'octubre de 1976, el Congrés de la Cultura Catalana del Baix Camp, en el qual es van realitzar col·loquis, conferències, presentacions de diversos estudis i l'actuació de Quico Pi de la Serra. El primer fet remarcable es visqué l'any 1978 -coincidint amb el primer decret de l'ensenyament del català-, quan Òmnium convocà la primera edició dels Premis Literaris per a Joves, obert a totes les escoles de la comarca i de Catalunya amb la voluntat de promoure l'escriptura en llengua catalana.
El gran esdeveniment, que alhora va marcar el final d'una etapa, es va viure el 15 de desembre de 1979, amb la Nit de Santa Llúcia a Reus. "Era el moment de la febre catalanista, amb la celebració de les primeres eleccions municipals de la democràcia", recorda Jordi Escoda. Tanmateix, aquella va ser una nit convulsa pel fet que va coincidir amb la crisi econòmica del petroli i en què va fer fallida l'anomenada popularment Fontoil –una empresa de Reus que fabricava llaunes i envasos metàl·lics-."Hi havia una cinquantena de persones que volien boicotejar el sopar i entrar al Bartrina", explica l'escriptor i periodista Andreu Sotorra, a la vegada que ho corrobora la seva muller, la també mestra Lena Paüls. Al final, aprofitant que hi havia la premsa de Reus i d'altres llocs, "els vaig convèncer perquè un dels seus representants sindicals entrés i exposés el problema als mitjans", diu Sotorra, que per aquelles dates ja era el president d'Òmnium, amb només 25 anys.
La història va tenir un final feliç i les peces de l'Orfeó Reusenc i el grup de música Esquirols –que comptava amb l'actor Joan Crosas- van ressonar pels altaveus del Teatre Bartrina, un espai que amb prou feines estava preparat per a l'ocasió. "Va ser una temeritat fer-ho allà, i els bombers i la Creu Roja estaven darrere l'escenari per si passava alguna cosa", apunta Sotorra entre somriures. La vetllada va comptar amb les paraules de l'escriptor Xavier Amorós, a favor de la descentralització cultural, i les de Josep Vallverdú, en record de Josep M. Folch i Torres, així com les intervencions oficials de Joan Vallvé, per part d'Òmnium Cultural, i Jordi Maragall, en representació del Govern català.
En aquells anys predemocràtics, la literatura en català es va traslladar a peu de carrer gràcies a l'"Òmnibus". Es tractava d'un camió descapotable -impulsat sembla ser per un mecenes de la seu nacional- que recorria el país i que venia aproximadament dues vegades a l'any al Baix Camp. S'aturava en pobles com Riudoms. "Recordo que s'ubicava a la plaça de l'Església i portava llibres en català, que en aquell moment era difícil d'adquirir-los i que estaven posats en diversos prestatges. Es podien consultar com si fos una llibreria i tenien uns descomptes força interessants", rememora el Ventura Gili com si encara fos ahir.
La difusió de l'entitat al Baix Camp sempre va tenir repercussió i es va plasmar en uns butlletins interns comarcals intitulats "Fil per randa". A color, i amb poc més de deu planes, comptaven amb notícies diverses i amb l'Entretoc, un editorial on es parlava de la situació del país, la llengua i les activitats de l'entitat. En total, se'n van editar prop d'una trentena.
